TEMPORADA REGULAR

ENTREVISTA a EMMA ROCA

TEMPORADA REGULAR

ENTREVISTA a EMMA ROCA

TEMPORADA REGULAR

ENTREVISTA a EMMA ROCA


És dimecres, passen pocs minuts de les nou del matí i l’Emma ha portat els nens a l’escola. Quan atén la trucada de la Fosbury tot just es troba plegant roba, feina que li portarà una bona estona en una casa on, a part d’ella, hi viuen en David (el seu marit), la Irina (la filla gran, de nou anys), la Mariona i en Martí (la bessonada de set anys).


Fins aquí podríem estar parlant d’un dimecres qualsevol, a una casa qualsevol, d’un poble qualsevol del nostre país. La diferència és que l’Emma, de 42 anys, és una ultrawoman. Ho és principalment perquè és mare, és llicenciada en bioquímica i és bombera dels Grups de Rescat de la Generalitat. Però també ho és perquè ha guanyat curses com la Transalpine Run (293 km en vuit etapes), l’encreuament dels Andes entre Xile i Argentina (tres dies, a marató per dia) o l’Ultra Trail Barcelona (100 km) entre molts altres èxits entre la competició esportiva.

La majoria d’esportistes competeixen al més alt nivell i decideixin simultaniejar la seva retirada amb el fet de tenir fills. Tu vas arribar a plantejar així?

Encara hi ha un gran estigma que les dones s’autoimposen: si continuo fent esport, seré una mala mare. Poques es plantegen dir i “perquè no ho intento”? Ningú va dir que fos impossible, és la gent que ho fa impossible. Al cap i a la fi, els fills agrairan que estiguis de bon humor i en bona forma; ja que si tu has fet esport sempre, si ho deixes de cop, el teu cos tampoc ho assimila correctament. És un tema cultural de no haver provat les coses.

Com aconsegueixes poder planificar bé tota aquesta activitat?

He de seguir una planificació pràcticament militar. Tinc la sort de treballar en el cos de bombers i el meu marit és mosso d’esquadra, pel que no tenim uns horaris llargs i estables de dilluns a divendres com la majoria de la gent. Llavors és qüestió d’aprofitar quan els nens estan a l’escola per fer feines de casa, entrenar…
Hi ha tota una sèrie de responsabilitats adquirides que ens fan ‘pringar’ molt, no ho entenc, hi ha molts prejudicis. Per molt que et digui el teu entorn o els teus pares, escolta: és la teva vida! Amb el naixement de la Irina, la meva vida va canviar radicalment: vaig passar de ser la filla de la meva mare, a ser la mare de la meva filla. I la meva mare va passar a ser l’àvia dels meus fills. En tot aquest procés, és absolutament necessari el suport de la teva parella, majoritàriament la dona se supedita a l’home, i així és impossible.

El teu home, en David, com ho porta tot això?

Molt bé, tenim un tarannà molt igual i ell també practica esport, per tant entén la necessitat de practicar-lo diàriament. En tot moment ha intentat que pogués entrenar, competir, i no sempre ha estat fàcil; quan tinc una guàrdia de 24 hores, li ha tocat més d’un cop quedar-se sol amb els tres fills, que es diu aviat. Ell s’ha hagut d’espavilar, però això a la vegada li ha retornat el fet de tenir un vincle emocional més gran amb els seus fills.

Jo em mofo de les tradicions i el que està escrit. La teva vida l’escrius tu mateix i mira, jo estic feliç i els nostres fills ens estimen amb delit. Clar que els fot quan marxes un cap de setmana fora, però al final potser jo hi puc dedicar més temps durant la setmana que algú que treballa de dilluns a divendres, així que no hi ha gaire diferència.

Embaràs i esport: en tres casos. Com afecta, fins a quin moment de l’estat de gestació pots seguir fent esport, t’adaptes a nous entrenaments?

El metge em va dir que podia fer tota activitat física en la qual pogués parlar amb el del costat; això i que no entrenés en una disciplina nova, és a dir, que si mai havia fet skateboarding, ara no ho comencés a fer. Era una qüestió de tenir una vida saludable i ser feliç: jo estava bé i transmetia això al fetus. Si hagués transmès angoixa o hagués estat deprimida, això no hauria estat bo per al fetus. De fet, es pot dir que vaig fer esport fins a darrera hora, encara recordo el dia del part de la Irina, que vaig anar a nedar i li vaig dir a en David “avui no em trobo molt bé, però aniré a la piscina”. No va ser possible, vaig trencar aigües mentre em canviava.

Amb els bessons va ser una mica diferent. El fet de portar dos acompanyants dins el ventre és més complicat, és fàcil que neixin de forma prematura. Van néixer als vuit mesos de gestació i tot va anar tranquil·lament, però als set mesos ja vaig deixar de fer esport. Durant el temps de l’embaràs he pogut fer curses de muntanya i sobretot activitats noves que no exigeixen gaire impacte. He fet molt esquí nòrdic, què és molt agraït. Bicicleta en feia molt poca, ja que de seguida notava el pes. Rendia millor nedant o caminant ràpid. I de fet tota aquesta pràctica esportiva em va afavorir a guanyar el pes just (9 quilos amb la Irina i 11 amb la Mariona i en Martí) i a tenir una recuperació molt ràpida: només sis mesos després vaig guanyar una Copa del Món, així que estava a alt nivell i molt ràpid.

Això sí, una recomanació que faria és no posar-se reptes molt a prop en el temps: no saps mai com et recuperaràs, ni com respondràs, i això pot crear moltes situacions d’angoixa. Jo em vaig planificar un Challenge molt a prop, no portava la càrrega d’entrenaments necessària i vaig acabar feta un nyap.

Famosa és la imatge d’Alysia Montano competint en una cursa de 800 metres en el seu vuitè mes de gestació. Ho trobes correcte?

No, estem embarassades molt poc a la vida: en el meu cas dos cops, potser només un. Les competicions poden esperar, la competició podia posar en risc relatiu l’embaràs. Quants cops a la vida estem embarassades?
Mantenir la forma, d’acord, però sense tornar-nos boges.

L’antiga República Democràtica Alemanya aprofitava l’increment de testosterona que suposa l’embaràs per induir esportistes seves a quedar embarassades per a després avortar. Evidentment ni et demanaré la teva opinió davant aquesta aberració, però sí que et preguntaré si coneixes algun cas (teu mateix o d’algú altre) que hagi aprofitat l’inici de l’embaràs per treure millor rendiment esportiu?

Mare meva. No, no, jo només puc parlar del post-part i com el fet d’haver passat un embaràs et pot acabar, fins i tot, ajudant a aconseguir un millor nivell esportiu. El cos descansa, les petites lesions que tots els esportistes d’aquestes disciplines tenim, a causa sobreentrenament, es curen, i el teu cos, per fi, passa un temps sense desgastar-se en excés.

És un reset que va per a bé, el cos respon molt millor després de tot aquest temps. Un cop tens els fills, el temps és més limitat, però això t’obliga a entrenar més bé, et tornes més selectiva i fas les coses millor. Això sí, ho acabes pagant amb el dormir: vas molt més cansada.

L’aportació que fan els fills a nivell emocional pot compensar els desavantatges?

I tant, tens un objectiu més que no tenies, un petit (o tres!) que t’esperen a meta. Portes fotos seves a les curses, per exemple a la Marató dels Sables, quan veia els tres petits em posava a plorar. És un ‘subidón’ emocional que et fa donar molt més del que tens.

Mai t’has plantejat baixar el teu rendiment esportiu. És a dir, en lloc de competir per l’Ironman de Niça, dir, no deixo l’esport però ara faré triatlons olímpiques i així puc tenir més temps lliure.

Bé, aquest any ja només en faig dues d’ultramans: per entrenar les ultres estic fent marató (aquest dissabte 60 i escaig), però cada cop entreno amb menys distància. Suposo que arribaré a fer aquella distància que per l’estudi que tinc fet és saludable, uns 20 km. Allà on l’esport és salut i no l’esport de competició.

En quin moment de la teva vida i per què et planteges començar a fer competicions d’aquest nivell?

A mi sempre m’havia agradat practicar tot tipus d’esports extraescolars: tennis, atletisme, patinatge, vaig ser portera de futbol, m’he apuntat a tot! A ballet vaig durar res; mentre les notes anessin bé, els pares m’apuntaven al que volgués. Gràcies a ser multiesportista, després he tingut molta facilitat pels esports, però he començat a competir de gran. Al duatló m’hi vaig iniciar perquè hi tenia companys de la universitat que en feien; als raids perquè necessitaven una noia per a completar un equip en un raid verd. Allà vaig veure que no ho feia tan malament i que, sobretot, m’agradava. Després van venir els raids a nivell internacional, ja amb el meu propi equip i com a capitana, on fins i tot entre els espònsors i jo triàvem els companys d’equip. Finalment vaig provar l’Ironman, una combinació de moltes disciplines; però nedant ho passo malament, m’enfonso bastant i ho vaig deixar.

Has trobat gent que et critiqui o posi en dubte que tot el que has fet o fas pugui ser bo per a tu o per als teus fills?

Sí, sí, et diuen “osti, però tu després no estàs pels fills” o coses semblants. Potser és relatiu, no prejutgis, alguns comentaris, d’alguna gent sense fill per cert, no són més que la crítica gratuïta i fruit de la desconeixença.

En el marc del teu projecte Summit, on avalues fins a quin punt l’esport d’alt rendiment pot ser beneficiós o no per a la salut: Molts esportistes afirmen que, tot i estar preparat i ben controlat, l’esport d’altíssim rendiment com és el teu, no és el millor per a la salut humana i que tard o d’hora s’acaba pagant. Què en penses d’això?

No ho és de cap manera. Com qui fuma, sap que això el mata i continua. Però segregues una quantitat d’endorfines, unes deu o vint vegades més que amb qualsevol pastilla, que vols més i més i més, és una droga. Però sí, l’excés no va bé; tot i que també ho compenses amb una bona alimentació o un bon descans. Això sí, després tindràs unes articulacions de pena o altres històries, i t’has de vigilar el cor i altres paràmetres.

Mira, Kilian només n’hi ha un. Ho feia des de petit i té una adaptació al medi innata, és superexcepcional, l’hem estudiat i se’n va de qualsevol mesura i estàndard.

No tothom pot intentar imitar-lo, i s’ha de tenir molt control, perquè si no, pots patir un desgast avançat i uns problemes cardíacs greus. Finalment tu valores les conseqüències i si allò t’interessa o no.

Where is the limit. Eslogan que s’ha fet molt famós i tots sabem per què. Creus que aquest eslògan ha fet més mal que bé, en el sentit que hi hagi gent que sense preparació ni coneixement es tiri a la piscina en una prova per a la qual no està preparada?. (Behobia d’aquest any, 2 morts).

Bé, trobem gent que amb una edat a partir de 35 anys, i sense haver fet mai res d’esport, vol fer un Ironman en deu anys. No pot ser, li caldrà una preparació prèvia, i potser uns 10 anys d’entrenament. Però sobretot caldria veure quina alimentació has portat durant la teva vida, com tens les venes i les artèries a partir dels 35 anys, sense no haver fet res més, preparacions prèvies, 10 anys. Quina alimentació has portat, venes i artèries, histèmia o problema cardiovascular greu. Morfologia, has fet electros, el teu cor està preparat? Cal Ironman? Pots fer una de 10, una de mitja. A nivell competitiu, sense cultura de l’esport i una ultra és una única disciplina. Nedar i bici, treu impacte i treu risc de lesió, cal? Hi ha el límit físic sí, el mental no.

Poca pedagogia?

Conscient, reptes progressius, deures molt estrictes, no val ibuprofèn abans de la cursa. Conegut en distàncies prèvies, m’estic passant de la ratlla. Si ets progressiu, avui no toca acabar. S’acaba el món? Quan tens un fracàs. Als Estats Units ho valoren igual.

ENTREVISTA A EMMA ROCA
|  FOSBURY.CAT  |