TEMPORADA REGULAR

El Parc del Segre

TEMPORADA REGULAR

El Parc del Segre

TEMPORADA REGULAR

El Parc del Segre

CEDIDES


La Seu d’Urgell va acollir les proves d’eslàlom en aigües braves durant els Jocs Olímpics de Barcelona’92. La construcció del canal artificial va suposar un punt d’inflexió en la història de la ciutat i va crear un equipament que ha servit de model arreu del món. Actualment el parc combina el turisme amb l’alta competició i busca convertir-se en un referent dels esports d’aventura al Pirineu.


Imagina’t poder jugar a futbol al Camp Nou o fer uns triples al Palau. Compartir vestidor amb el Messi o amb el Joan Carles Navarro. A una escala més petita això és el que pots fer al Parc del Segre, baixar pel mateix canal que els campions olímpics”. Aquestes són les paraules amb què em rep Joan Ganyet, ex alcalde de la Seu d’Urgell que recorda amb la mirada plena d’il·lusió aquells Jocs Olímpics que van situar al mapa un poblet de poc més d’11.000 habitants. I és que aquell “à la ville de… Barcelona!” es va viure amb especial il·lusió a la capital de l’Alt Urgell. El Parc del Segre va ser l’indret on es van coronar els primers campions olímpics de la història en la modalitat de piragüisme en aigües braves, i avui en dia segueix sent un canal de referència a escala mundial. A més, va suposar un repte arquitectònic i paisatgístic per a una ciutat que mirava d’aixecar-se després d’uns forts aiguats. Una mostra de com l’esport pot transformar completament una ciutat.

Quan la pena es converteix en glòria

L’alegria i l’èxit dels Jocs Olímpics a la Seu d’Urgell no es poden entendre sense un fet tràgic. L’any 1982 uns forts aiguats van afectar greument la vall del Segre i també la Seu d’Urgell. L’espai on actualment s’ubica el Parc del Segre era aleshores un espai molt degradat, on proliferava el desordre urbanístic amb nombroses xaboles de construcció temporal. Els aiguats van endur-se bona part d’aquell espai, i encara que es van viure com una desgràcia col·lectiva, també va ser l’oportunitat de fer un reendreçament urbanístic de la part fluvial de la ciutat així com de la canalització del Segre al seu pas per la Seu.

En aquelles mateixes dates, el govern municipal, socialista i encapçalat per Joan Ganyet (alcalde entre el 1983 i el 2003), va veure l’oportunitat de presentar candidatura per ser subseu olímpica. El piragüisme ja es practicava des de feia anys a la zona, a través del Club Cadí Canoë Kayak, fundat el 1964. Així, combinant el savoir faire i la voluntat de crear un nou espai pel futur parc olímpic, la candidatura de la Seu va ser acceptada pels impulsors dels Jocs de Barcelona.

Malgrat comptar amb el suport institucional, calia superar un obstacle important: el piragüisme en aigües braves mai havia estat esport olímpic. Només en una ocasió havia aparegut com a esport d’exhibició, a Munic 1972. La Seu es va posar a treballar intensament amb la Federació Internacional de Piragüisme. Entre altres coses, les dues bandes van col·laborar estretament per adaptar les regles de competició a l’exigència mediàtica d’uns Jocs Olímpics: es van escurçar els recorreguts i el nombre de portes, passant de 600m i 30 portes a 250m i 25 portes (el Parc del Segre en té 270). D’aquesta manera, el temps de competició es reduïa de 4 a 2 minuts fent-ho molt més atractiu per a l’audiència televisiva. Aquest canvi en el reglament va ser un dels motius que va fer inclinar la balança i va permetre que la disciplina entrés finalment en el programa Olímpic. La prova de l’èxit és que la retransmissió esportiva de l’esdeveniment va ser la que va registrar el quart millor temps d’audiència.

Així es va arribar al 1986, quan mitja Catalunya va viure emocionada el moment en què Joan Antoni Samaranch, president del COI, va donar la clau dels somnis a Barcelona. La nominació hi era, i la data límit, també. Quedaven sis anys pels Jocs i molta feina per fer.

L’avui no compta, només compta el demà

L’Ajuntament de la Seu d’Urgell va pressupostar el cost de construcció del canal Olímpic en 888 milions de les antigues pessetes (més de 5 milions d’euros). Aquest cost va ser finançat, en part, pel Comitè Olímpic, per dos ministeris espanyols (Agricultura i Obres Públiques), tres conselleries de la Generalitat (Arquitectura i Vivenda, Esports i Indústria i Urbanisme), la Diputació de Lleida i el mateix Ajuntament. La part que cap ens públic va sufragar es va pagar amb un crèdit, que l’empresa gestora del Parc del Segre va acabar de pagar l’any 2015, 23 anys després de la seva inauguració. L’Ajuntament, per la seva banda, també va aprofitar el context d’optimisme per fer grans obres en equipaments públics que van transformar completament la ciutat.

Des d’un principi, es va plantejar la construcció del Parc del Segre com un equipament que havia de servir pel futur. No tenia cap sentit invertir en una infraestructura faraònica si havia de quedar desfasada i deixada de banda. Si els Jocs Olímpics van servir perquè Barcelona s’obrís al mar, a la Seu van servir perquè s’obrís al riu, i a la integració de la natura dins l’entorn urbà. Així, els enginyers i tècnics que van dissenyar el Parc Olímpic del Segre el van fer basant-se en tres elements bàsics: l’aprenentatge, el desplaçament i l’aigua.

En primer lloc, es van dissenyar dos canals en comptes d’un: el canal olímpic, que s’utilitzaria durant els Jocs i en altres competicions, i el canal d’iniciació. “Aquest era un aspecte fonamental”, subratlla Joan Ganyet, ex alcalde de la ciutat: “No podíem tenir un canal olímpic si no en teníem un altre on la gent pogués aprendre en un entorn de seguretat. Era la clau per a la formació de futurs palistes i d’activitats turístiques”. De fet, aquest, i la resta d’elements tècnics del Parc són utilitzats, encara avui, com a exemple per la construcció de nous canals d’aigües braves arreu del món.

En segon lloc, els tècnics van imaginar un sistema de remuntadors mecànics que permetessin als piragüistes tornar al punt d’inici del canal sense haver de sortir de l’embarcació. Inspirant-se en les cintes transportadores dels aeroports, es va crear un senzill sistema que va suposar una gran revolució en el seu moment.

Finalment, calia solucionar el problema de l’aigua. La sequera i la manca d’aigua és una temor clàssica dels pagesos pirinencs durant els mesos d’estiu. Els Jocs Olímpics, que es van celebrar a finals de juliol i principis d’agost vivien amb la mateixa incertesa. Després de valorar possibles alternatives, es va optar per construir una mini central hidroelèctrica reversible. Aquesta central fabrica electricitat durant els mesos amb excés d’aigua, però la seva gran aportació és que permet bombejar-ne al canal quan hi ha dèficit i així assegurar el cabal al canal d’aigües braves en qualsevol moment.

Amb totes aquestes revolucions tecnològiques, paisatgístiques i en la competició, van arribar els esperats Jocs Olímpics. Més de 700 urgellencs van treballar-hi com a voluntaris, entre ells Carles Joanmartí, ex-palista professional que recorda: “Van ser molt emocionants. Jo tenia tretze anys i vaig fer de voluntari, i van ser uns dies que ens van motivar per seguir millorant com a atletes”. Tal com comentava Joan Ganyet: “Una ciutat que il·lusiona la seva gent, pot tenir esperances de futur. Els Jocs van animar als ciutadans però també a les empreses i a les institucions. Va ser una gran celebració col·lectiva que va unir la Seu”.

Esportivament cap palista espanyol va guanyar cap medalla, i caldria esperar fins a Londres 2012 per a veure a Maialen Chourraut recollir una medalla de bronze, el premi a tants anys de treball.

I demà, què?

El futur era el que més preocupava els urgellencs. Què passaria quan s’apaguessin els focs d’artifici, quan marxessin les càmeres de televisió i quan els atletes tornessin a casa?

Sabíem que havíem d’estar preparats”, explica Xavi Travé, cap esportiu del Parc del Segre. “Un cop es van acabar els jocs vam reinventar-nos ràpidament en un centre d’esports d’aventura, per crear un espai que permetés la convivència entre alta competició i turisme”.

A nivell de competició, la Seu d’Urgell segueix sent un referent i ha acollit més de 16 proves de la Copa del Món i dos mundials. El Centre d’Alt Rendiment, a més de l’equip nacional, es troben a la Seu d’Urgell, i cada dia, plogui, nevi o faci sol, es pot trobar algun integrant del combinat entrenant al parc. Això sense oblidar la tasca del club Cadí Canoë-Kayak, que forma palistes tant en nivell d’iniciació com de perfeccionament. A més del centre de tecnificació de canoë-kayak també hi ha el d’esquí de fons espanyol, que utilitza les instal·lacions com a base i per fer roller ski a l’estiu.

Però probablement el gran valor afegit que té el Parc és que ha transformat paisatgísticament una ciutat i també els seus habitants. Carles Juanmartí, ex membre de la selecció explicava: “Nosaltres vam començar fent kayak al riu, i era molt amateur: a l’estiu no podíem entrenar perquè no teníem aigua i a l’hivern estava gelada. El Parc del Segre va ser com estrenar un pis nou. Teníem la comoditat de tenir un espai d’entrenament d’alta competició sense haver de patir pels canvis de cabal al riu. Això ens va permetre millorar molt. En el meu cas, vaig poder arribar a participar a dos Jocs Olímpics, el somni de qualsevol esportista”. Com Juanmartí, nombrosos urgellencs han aconseguit arribar fins a l’elit d’aquest esport. Actualment a la selecció hi ha Marta Martínez, podi en nombroses proves de la copa del món i Núria Vilarrubla, recent campiona del món sub23 en la modalitat C1, ambdues nascudes i criades a la Seu. Martinez confirma el que explica Juanmartí: “Per mi, tenir un lloc d’entrenament de nivell mundial a cinc minuts en bici de casa meva és un luxe, sent l’únic canal artificial en funcionament de l’estat. Si no el tinguéssim, hauríem d’anar fins a França per poder entrenar en les mateixes condicions. Aquí és on podem preparar tots els nostres reptes i millorar dia a dia. El més immediat, els Jocs de Rio de 2016, on encara que sigui complicat buscarem obtenir la plaça Olímpica. És difícil perquè només hi ha una plaça per país, però ho intentarem.

Xavi Travé afegia: “A més dels esportistes, que són un gran orgull per a nosaltres, la Seu i el Parc del Segre serveixen com a exemple i com a formació arreu del món. No només pel que fa a l’arquitectura del parc, sinó també a nivell professional. Molts palistes de la Seu es troben ara entrenant i formant piragüistes arreu del món. Per exemple tenim al Guille Diez-Canedo i al Jordi Domenjó, que són entrenadors de l’equip nacional de Brasil o al Marc Domenjó, que entrena l’equip nacional de la Gran Bretanya. Que una ciutat tan petita tingui aquesta capacitat, és excepcional”.

Buscant l’excel·lència turística pel futur

Al Parc hi conviu l’alta competició amb una àmplia oferta d’activitats turístiques adreçades a un públic familiar. Xavi Travé explica: “Al Parc s’hi poden fer tot tipus d’activitats outdoor. Moltes d’elles són a l’aigua, com canoa, ràfting o hidrospeed però també altres com el rollerski o la btt. És una oportunitat molt bona per iniciar-se en l’aventura d’una manera segura, i per tant ideal pels nens petits”. De fet, la promoció turística és un dels grans reptes del Parc del Segre, que reafirma l’oportunitat de poder conèixer una instal·lació olímpica, i sovint desconeguda, als amants de la natura. A més, practicar esports outdoor al Canal està indicat per a totes les edats, ja que es realitzen totes les activitats en un entorn de seguretat.

El Parc del Segre és avui una part indispensable de la Seu d’Urgell. Joan Ganyet afirma que “Un dels grans mèrits del Parc és que s’ha integrat perfectament a la ciutat. Forma part de la nostra vida quotidiana, és un lloc on anem a passejar i que fa de frontissa natural entre la natura i la ciutat. Això és difícil d’aconseguir amb una instal·lació esportiva. A més, el fet que estigui a tocar d’una ciutat és quelcom que motiva als esportistes”. Així ho constata Carles Juanmartí: “La Seu és l’únic canal del món que es troba en un nucli urbà, i al qual es pot accedir caminant. Això és molt bo pels palistes i els entrenadors, ja que poden estar allotjats molt a prop del Parc. També per a què el públic pugui assistir als grans esdeveniments és clau la proximitat”.

Amb aquesta premissa, i també unes temperatures força més agradables que al nord d’Europa, no és estrany veure palistes d’arreu del món entrenant durant tot l’any a les instal·lacions del Parc del Segre. “I més que ho faran!”, exclama Xavi Travé: “L’any 2019 tenim una cita clau al calendari, ja que a la Seu s’hi disputarà el Mundial. Aquest servirà de classificació pels Jocs Olímpics de Tòquio del 2022, així que tindrem atletes d’arreu del món que vindran a entrenar a la Seu per conèixer bé el canal i fer una bona marca als mundials. És una data clau per a la qual ja hi estem treballant.”.

Malgrat els temps difícils, el Parc mira amb optimisme els temps que vindran, ancorat en un passat olímpic ple d’èxits. Però és que el passat és esplèndid només quan hem pensat en el futur. Quan sabem que les coses estan ben fetes. Quan no hi ha retrets. Quan tot és tranquil. Com l’aigua del Parc del Segre un dia qualsevol.

EL PARC DEL SEGRE
|  FOSBURY.CAT  |