TEMPORADA REGULAR

L’aventura de la Carros de Foc en primera persona

TEMPORADA REGULAR

L’aventura de la Carros de Foc en primera persona

TEMPORADA REGULAR

L’aventura de la Carros de Foc en primera persona


Un particular viatge per la travessa dels refugis del Pirineu que uneix 9 refugis a través del Parc Nacional d’Aigüestortes.


Obro la guia que ens vam comprar quan ens vam plantejar fer la Carros de Foc amb un grup d’amics i em vénen al cap tot de records. D’una banda el fet de viure una de les rutes més divertides i diferents que hem fet al llarg dels anys. De l’altra veure com els papers que encara conserva entre les seves pàgines reflecteixen com n’érem d’innocents i com ens vam plantejar que volíem estalviar per, un cop acabat, veure que no ho vam aconseguir tant com pensàvem.

Pels no iniciats, la Carros de Foc és una travessa a cavall de les comarques del Pallars, l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran que fa la volta al Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici passant pels refugis de Ventosa Clavell, Saboredo, Restanca, Ernest Mallafré, Estany Llong, Josep Maria Blanc, Colomina, Colomers i Amitges. Precisament, que passi per tots aquests refugis no és casual, i és que els seus orígens es remunten a les visites de cortesia que es feien els guardes de cadascun d’ells. Va ser l’any 1987 quan a un dels guardes se li va acudir visitar-los a tots en menys de 24h, i cada vegada que passava per un dels punts s’avisava als altres per l’emissora de ràdio dient que ja havien passat els Carros de Foc.

Aquesta ruta va ser durant 13 anys un joc entre els guardes, tot i que Saboredo en quedava exclòs, ja que fins al 1993 no va ser guardat. Amb l’inici de segle la Carros de Foc es va fer popular i es muntà una infraestructura per fer-la accessible a tothom instaurant dues categories: la modalitat Open, sense presses i amb temps il·limitat, i la Sky Runner, que implica fer la travessa en menys de 24 hores, una proesa a l’abast de ben pocs. Actualment hi ha la Plus, amb un recorregut més llarg, i la Kids, per a infants. I a això vam anar.

22-27 d’agost: Preparem-nos

Després de les festes de Gràcia el món s’atura. Sí, el descontrol de set dies de festa, sumats als dies previs de preparació de guarnits, fa que el 22 d’agost sigui sempre una barreja entre nostàlgia i calma. Un dia, el 22, que s’aprofita per veure com es pot viure de la millor manera el que queda de vacances. No sé qui ni quan, però al Ferran, en Gerard i a mi se’ns va posar entre cella i cella fer la Carros de Foc. Volíem anar als Pirineus, respirar muntanya i fer una ruta de la qual n’havíem llegit moltes coses bones. Així que algú ens va deixar una guia, vam quedar al cau i ens vam posar a planificar què i com ho faríem.

La primera premissa era fàcil: no volíem gastar. Això tenia diverses implicacions, i la principal era que no compraríem el forfait que serveix per deixar constància del pas per cada refugi i que et dóna dret a un record de finisher. La segona afectava la nostra panxa, i volia dir que no menjaríem el que ens cuinessin al refugi. La tercera comportava mirar de portar una tenda o dormir al ras. Fer-ho en un llit ens semblava massa luxós. Repasso ara els apunts de l’època i veig el perquè: eren 35,5 euros menjar i dormir, massa per a nosaltres. La conseqüència immediata eren uns quants quilos de més a la motxilla. Res que no poguéssim suportar (a priori).

Desplaçar-se havia de ser una altra aventura. Cotxe? No! Si anàvem com anàvem ho faríem amb l’Alsina Graells. Així, les motxilles es van omplir de roba, una tercera part de tenda per cap i 20 sobres de pasta, 5 paquets de barretes de cereals, fuet, formatge, paté, tonyina, 12 taronges, fruit sec, llet condensada i terrossos de sucre, a banda d’un fogonet i els estris de cuina necessaris. Estàvem a punt.

28 d’agost: Barcelona – La Guingueta – Refugi Ernest Mallafré – Amitges – Saboredo

A les 6 del matí quedàvem per anar cap a l’estació del Nord, i a les 7.30 sortia un autobús d’aquells que ens demostren el maleït centralisme d’aquest país nostre. Només 5 hores i mitja (!!!) després arribàvem a la Guingueta d’Àneu, on ens esperava un dels taxis que ens havia de portar fins a les portes del Parc. Això sí que ho volíem fer còmodament, i és que el primer objectiu era clar: arribar a dormir a Saboredo.

Posar els peus a la muntanya a les dues tocades no era un impedient. La primera etapa, entre el refugi d’Ernest Mallafré (1885 metres) i el d’Amitges (2380 metres) es fa a través d’una pista forestal, un bon escalfament de cames i espatlles. Xino-xano, sense haver d’estar massa atents, vam passar per l’estany de la Cabana per enfilar fins a Amitges, primer parada per agafar energia i continuar fins al refugi del mateix nom.

Amb les forces a punt, anar fins a Saboredo (2310 metres) des d’Amitges pel Port de Ratera no hauria de ser res de l’altre món si no ets un motivat. I ho érem. Volíem pujar el Pic d’Amitges, així que, en lloc d’agafar el camí fàcil vam decidir passar pel coll d’Amitges. Seria bonic dir que el vam fer, però la tarda i fer pics no són compatibles, i la boira ens va fer recular quan quedava ben poc fer arribar a dalt. Així i tot, en una mica menys de dues hores veiem el petit refugi de Saboredo i ens adonàvem del nostre primer error: tenda? Per què no dormir dins? I mentre tothom menjava un bon plat cuinat pels guardes els tres desprevinguts rossegàvem una mica de pa amb formatge acompanyat de sopa. Ser els “raros” tenia coses bones, i és que tothom ens venia a parlar. I aquí vam fer uns amics que ens acompanyarien durant tots els dies: un grup de companys del País Valencià, de Benassal, a l’Alt Maestrat.

29 d’agost: Saboredo – Colomers

De la primera nit recordo dormir poc. Els roncs afecten en major o menor mesura en funció del cansament acumulat que portes, i nosaltres estàvem frescos com una rosa. Així que vam tancar poc els ulls. De peu ben d’hora, la idea era fer una etapa a priori curta per aprofitar i pujar un altre cim, en aquest cas el Tuc de la Gran Sendrosa, de 2706 metres. Anar de menys a més ens permetria, crèiem, cansar-nos menys i provar fins on podíem arribar. La primera impressió, però, va ser un cop directe a la nostra resistència: tothom anava amb motxilletes, nosaltres carregats fins a dalt de tot. El sol, el desnivell, ens van atacar ben fort, però la motivació de fer un cim i de no perdre la pista i fins i tot avançar als amics del sud ens feien tirar endavant.

Sense pressa però sense aturar vam fer cim i arribar a Colomers (2100 metres) on ens esperava aigua fresca, una mica de pica-pica i la nostra amiga sopa calenteta. Haver de menjar sense mirar els plats dels altres (per no morir d’enveja, bàsicament) era el més dur de la travessa!

30 d’agost: Colomers – Montardo – La Restanca – Ventosa Clavell

Començava el tercer dia i ens despertàvem ben d’hora ben d’hora: ens esperava una jornada llarga on volíem fer un cim i passar per un refugi abans d’arribar al nostre destí: Ventosa Clavell (2220 metres). Així, sortint de Colomers pel GR 11.18 i sempre pujant el desnivell que ens separava del Port de Caldes (2560 m), punt més alt del recorregut, va fer via fins al desviament que, abans del Coret d’Oelhacrestada ens havia de portar al cim del Montardo (2833 metres). Ja amb més bon ritme i anant-nos proveint de ganyips (i deixant les motxilles amagades darrere una roca per poder pujar i baixar la muntanya amb menys pes) vam culminar el primer objectiu de la jornada.

Baixant la temptació era clara: podíem agafar una drecera i anar a Ventosa i Clavell sense passar per la Restanca. (2010 metres). Però no ho vam fer. Així, des del 2470 metres del Coret d’Oelhacrestada vam baixar els 400 metres que ens separaven de la Restanca. Com els fórmules 1, un pit stop ràpid i un dubte: podíem anar fins a Ventosa i Clavell per la bretxa del Tumeneia, però, ens l’havíem de jugar? O era millor refer el camí fet? Era tard, estàvem cansats. Una vegada més el sentit comú, al que poques vegades fem cas a la ciutat, va guanyar a la rauxa, i, molt a contracor, vam fer allò tan avorrit de desfer camí. A mitja tarda arribàvem al nostre destí per descansar, explicar batalletes i fer una mica de gresca amb els que, fins aleshores, eren simples coneguts i que començaven a ser companys de viatge.

31 d’agost: Ventosa i Clavell – Estany Llong.

Acabava el mes i començava el nostre pitjor malson. I això que a les 6 del matí, quan ens vam aixecar, encara no érem conscients del que ens esperava. Sí, tothom ens havia parlat de Contraix, que era dur, que es feia llarg, però la veritat és que quan vam arrencar pensàvem que podíem amb tot. I vam poder, però vam suar, maleir i renegar. I molt.

La primers cosa que no ajuda és que en sortir de Ventosa i Clavell el camí fa baixada, et confies i vas massa motivat. Per això, quan després de l’estany Gran de Colieto veus que tot fa pujada fas el cor fort i prems les dents. Però és arribar a la primera canal de blocs quan veus que allò va de veres. I si ets com nosaltres i portes una motxilla que cada dia pesa més a l’esquena, encara més. Un corriol et despista abans de la batalla: el collet de Contraix. I li diuen collet, suposo, que per posar-li un nom, perquè de collet en té poc.

Per fer-vos una idea, Contraix és un conjunt de blocs de pedra posats sense cap mena de criteri i amb un camí no senyalitzat que fa que vagis per on bonament pocs, fent saltirons i esbufegant, i més si és agost i fa un sol de mil dimonis. Que els teus companys estiguin no saps on i et trobis sol fa que tot plegat sigui encara més desesperant. Per això, entre insults, aquella bonica pregunta de “Què hi faig jo aquí” i la falsa il·lusió que ja ets a dalt i veus que encara falta, quan t’atures per reposar forces a dalt del coll, tot i el vent i el fred, la sensació de victòria és senzillament brutal.

Des d’allà dalt només quedava baixar al refugi de l’Estany Llong (2000 metres), i, acompanyats pels companys de Benassar, el camí es va fer fàcil i lleuger. Amb tot el que havíem passat caure rodons no va ser gens difícil.

1 de setembre: Estany Llong – Colomina – Josep Maria Blanc

Després de l’etapa anterior ja havíem passat el punt més dur, i mentalment es notava. Els peus ja no feien mal, les agulletes eren història i el mecanisme de defensa que fa que et sentis fort (fins que arribes a casa i et veus destrossat) feia que l’etapa entre l’Estany Llong i Josep Maria Blanc (2310 metres), passant per Colomina (2395 metres), ens semblés poca cosa. I no és que fos anecdòtic, però sí que va anar força bé.

El recorregut fins a la Colomina és d’aquells de puja i baixa, amb dos punts alts, les agulles de Delui i la Collada de Delui, separades per un descens a l’Estany de Delui (queda clar a quina zona estàvem, no?). Des d’allà, i després d’arribar a l’estany de Cubieso, ens va acompanyar un corriol que vorejava l’estany Tort fins a agafar el camí final que ens portava a la primera parada del dia, passant fins i tot per sota de la presa i les restes d’un carrilet un parell de vegades.

De Colomina a Josep M. Blanc vam passar pel pas de l’ós, una rampa en pendent que acaba en unes escales entre parets de pedra. Després de visitar l’estany de Saburó, el recorregut ens va fer recordar alguns dels fantasmes de la travessa en forma de pedra. El coll de Saburó ens evocava, pels grans blocs que té, al collet de Contraix que tants mal de cap ens va donar. Res més lluny de la realitat. Fins i tot vam deixar les motxilles i vam aprofitar per fer el Tuc, de 2906 metres. Des d’allà, en poc menys de dues hores vam arribar al final d’una etapa amb regust agredolç. Era la darrera nit en refugi.

2 de setembre: Josep Maria Blanc – Ernest Mallafré – Barcelona

Voler agafar el bus de les 14 h a la Guingueta volia dir fer un esforç addicional per fer la darrera etapa, baixar, poder fer un bon mos i tornar a casa. Així, abans de les 6 del matí ja estàvem en ruta per poder travessar la collada de Monestero seguint una ruta que, per sort, puja a l’inici per després baixar fins a l’estany de Monestero i l’Ernest Mallafré.

A bon ritme vam poder arribar al final del recorregut, sense premi per voler estalviar però amb la satisfacció del recorregut acabat. Un taxi ens va baixar fins a Espot i, després d’una bona torrada de pa de pagès amb llonganissa que després de dies de sopa, pa sec, formatge i tonyina van sonar a glòria, ens vam encabir com vam poder a l’autobús.

De la tornada poc en recordo, la veritat. El cansament va poder amb nosaltres i amb prou feines vam aixecar el cap. Enrere quedaven moltes aventures viscudes i una Carros de Foc que havíem acabat tal com ens vam plantejar. Podem dir que, aquell final d’agost, érem els que la vam fer amb més pes a l’esquena. Que no és poc.

L’AVENTURA DE LA CARROS DE FOC EN PRIMERA PERSONA
|  FOSBURY.CAT  |