TEMPORADA REGULAR

Arri, arri, cavallet

TEMPORADA REGULAR

Arri, arri, cavallet

TEMPORADA REGULAR

Arri, arri, cavallet

CEDIDES


Molts diumenges de manta i sofà van acompanyats per una melodia de fons: la de cowboys perseguint indis en les pel·lícules de Paramount Comedy. Entremig, els cowboys valents participen en competicions de rodeos per guanyar-se el cor de les belles donzelles. Nosaltres ens ho mirem mig endormiscats i no ens adonem que, a més d’un gran acompanyant de migdiada, el ‘rodeo’ és per a alguns gairebé com una religió i un mode de vida.


La cosa ve de lluny, més concretament a finals del segle XIX, quan dos grups de cowboys es van trobar en un ranxo de Colorado per celebrar una competició informal per veure qui era millor en les seves tasques diàries. Les competicions es van començar a disputar d’una manera més regular i, al mateix temps, les tècniques de rodeo van evolucionar. El 1888, a Arizona, es va disputar la primera competició professional, i a partir d’allà es van anar consolidant, primer com a espectacles de masses i més tard com a competicions esportives.

Actualment, el rodeo és més faràndula que altra cosa, i poca cosa queda de la feina en si més enllà de les tècniques, la vestimenta cowboy i l’anomenat “code cowboy”, que implica als vaquers a ajudar-se entre ells, fins i tot si són competència, per exemple deixant-se cavalls. El rodeo com a esport als EUA està dominat principalment per una associació, la PRCA (Professional Rodeo Cowboys Assotiation), que controla un terç dels rodeos que es disputen al país, especialment a Texas i altres zones de l’oest americà com Montana, Colorada o Wyoming. En cada rodeo se celebren diferents competicions de fins a set modalitats diferents. El més conegut és probablement muntar a pèl cavalls i toros salvatges i intentar aguantar un mínim de 8 segons sobre els animals. A més d’aquestes dues modalitats existeix la captura de vedells a cavall, tant individualment com en grup, atrapar vedells per la banya i les curses de barrils, l’única prova que poden disputar les dones, i en què els cowboys han de recórrer a tota velocitat i a cavall un circuit format per tres barrils.

Malgrat que els Estats Units són el bressol del rodeo, altres països han adoptat aquesta tradició, i és un esport força seguit a països com Xile o Brasil.

El rodeo: guanyar-se les garrofes a base d’esforç

Ens diuen a vegades que els diners mouen l’esport, i en el cas del rodeo hi és gairebé tot. I és que els cowboys no tenen un sou fix, sinó que han de pagar per competir en un rodeo. Si ho fan suficientment bé, poden recuperar la inversió, o almenys una part, amb els beneficis del premi. Si no, poden perdre-ho tot, i és per això que cada rodeo s’acaba convertint en una aposta. La planificació i l’estratègia, doncs, juguen un rol molt important en aquest esport.

A més, a diferència d’altres esports, els terrenys on es disputen els rodeos (arenes) varien en forma, àrea, perímetre o emplaçament. És per això que no es pot considerar un cowboy millor que un altre per haver guanyat en una determinada competició. La millor manera de calcular la qualitat d’un cowboy o el seu èxit en una lliga, és per la quantitat de diners que ha guanyat en un any.
Per això no hi ha una sèrie de competicions obligatòries, sinó que cada cowboy s’organitza la temporada per assistir a aquells rodeos que creu que li aportaran el màxim de diners. Dels gairebé 600 rodeos que organitza cada any la PRCA en surt el rànquing dels 15 millors cowboys de l’any (i també dels més adinerats). Aquests 15 vaquers competeixen a la Champions del rodeo, les Wranglers National Finals Rodeo. Es tracta d’una competició de 10 dies que es disputa cada mes de desembre a Las Vegas amb gairebé 178.000 espectadors.

Els diners que mou aquest negoci, doncs, ens poden semblar desorbitats. El 2014 es van repartir més de 41 milions de dòlars en premis. Malgrat les grans quantitats de diners que mou, no tots els cowboys són professionals. Alguns són superestrelles, com Trevor Brazile, 23 vegades campió del món, i que va ser el primer a guanyar més de 3 milions de dòlars per temporada (el 2013 en va guanyar 5 i el 2014 5,5). Sense anar més lluny, a la Wranglers National Finals Rodeo de 2010, es va endur la modesta suma de $211,509. Però fora d’aquestes xifres estratosfèriques, la majoria de cowboys són amateurs que inverteixen el seu capital en un joc que moltes vegades acaben perdent. A més de jugar-s’ho tot a una carta en cada competició, les lesions són habituals en els cowboys, que no tenen assegurança mèdica i que per tant han de posar de la seva butxaca, també, la recuperació d’aquestes lesions.

Tot i l’espectacularitat del rodeo, aquest és poc seguit en estats fora del territori nadiu de l’oest americà, i molts mitjans acusen al rodeo de ser un esport ranci, i és que, segons la mateixa PRCA: “els amants del rodeo tendeixen a ser amants de la caça, la pesca i el càmping”. Competicions paral·leles com la de Cowboy Miss America (sí, evidentment, guanya la que sap lluir millor un barret de cowboy) confirmen que el perfil dels seguidors del rodeo encaixa amb el dels valors conservadors que imperen a l’oest americà.

Un esport d’animals

El que diferencia el rodeo de molts altres esports és que els animals són una part essencial de la competició. Tenir cura dels animals, alimentar-los, facilitar-los l’atenció mèdica necessària, transportar-los de rodeo en rodeo i retornar-los a les pastures un cop s’acaba la temporada. Tota aquesta feina la fan els anomenats “stock contractors”, que són els qui tenen cura dels animals abans, durant i després de les competicions.

Malgrat tot, el rodeo als Estats Units no està exempt de polèmica. Nombroses organitzacions de defensa dels animals s’hi oposen i en denuncien pràctiques abusives amb els animals. D’una banda, l’ús d’instruments, sovint a través d’electrificacions, per irritar els animals abans d’un rodeo i que siguin més violents. D’altra banda, les lesions que sofreixen els animals durant els entrenaments o durant les competicions, que poden resultar fatals. Tendons esquinçats, costelles trencades, lesions al coll, ferides internes, ferides a la pell…

La PRCA ha augmentat en els darrers anys els controls i les sancions als “stocks contractors” per millorar en aquest aspecte, però les associacions animalistes denuncien que la PRCA no aporta dades dels animals ferits en rodeos, i per tant és difícil saber si la normativa s’està complint o si s’està sancionant amb suficient severitat.

Les similituds entre el rodeo i els toros a Espanya són moltes; el que alguns consideren un esport i un mode de vida, altres ho consideren una atrocitat carcamal. La polèmica està servida per qualsevol de les dues bandes, i igual que passa a casa nostra, la pregunta està servida: qui acabarà guanyant?

ARRI, ARRI, CAVALLET
|  FOSBURY.CAT  |