TEMPORADA REGULAR

Una tradició intacta, una cultura immune

TEMPORADA REGULAR

Una tradició intacta, una cultura immune

TEMPORADA REGULAR

Una tradició intacta, una cultura immune


A Mongòlia ens trobem de ben segur amb un dels casos més clars de països on el futbol és quelcom totalment secundari. Un país molt tradicional que conserva un dels esdeveniments esportius més autèntics del globus: el Naadam.


El viatge als orígens

Lamentablement, el país del qual parlem és més conegut per alguna gent a casa nostra per una repugnant forma d’anomenar les persones amb discapacitat psíquica, que pels actius dels quals gaudeix la seva terra.

I no en són pocs, la cultura mongola es pot considerar com un viatge als orígens: estem davant d’una de les masses de persones més grans amb un estil de vida nòmada. Quina al·legoria!

En un món on ens hem tornat robots sedentaris, amb rutines pràcticament idèntiques dia rere dia i on molts passem hores i hores asseguts en una cadira comunicant-nos per via d’una pantalla, un teclat i un ratolí, resulta que encara existeixen grups d’humans que opten per no tenir un lloc fix, una adreça que posar al seu carnet d’identitat, una àncora que els lligui enlloc. Lliures per pasturar els seus ramats en la vasta estepa de l’Àsia Central.

I si nosaltres hem “involucionat”?

Jo (encara) no hi he tingut la sort d’estar-hi, però el què m’explica un amic és fascinant. Deixant de banda uns paisatges espectaculars, que permeten a la persona caminar i caminar per boscos i muntanyes en la més pura tranquil·litat, o de la gran quantitat de cavalls als quals un pot muntar per donar un agradable passeig a lloms del quatre potes, deixant de banda tot això, em parla de la gent. Una gent que no tindrà mai problemes en aturar el seu vehicle per portar-te on sigui, o per obrir casa seva i oferir-te bé un té, bé un llit. Perquè a casa nostra, tots som molt solidaris i guais i ara obrir les portes de les nostres cases als refugiats, però gent d’arreu que ho passa realment malament i no té un sostre fa anys que arriba.

I ni cas, ni …cas.

Però no és una revista d’esports això?

Sí, sí, ara va. Com en tantes altres coses, l’esport que es practica o se segueix en un país n’és el reflex de la seva ànima. Sembla clar doncs, que amb aquesta (genèrica) descripció feta del poble mongol, hi casa poc veure nens amb 32 quilos de gomina, 13 tatuatges, i una samarreta tacada de sang, amb els quals fer les delícies dels seus seguidors a l’Instagram.

L’expressió esportiva de la cultura tradicional mongola és el Naadam.

El festival del Naadam: ni un, ni dos, tres esports!

Curses de cavalls, tir amb arc i lluita mongola. A part de danses i músiques tradicionals que acompanyen aquest festival de tres dies que se celebra a mitjans de cada mes de juliol, aquests són els tres esports que s’hi practiquen en un esdeveniment declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

A Ulan Bator hi trobem la que podríem anomenar “seu principal”, perquè hi ha més gent. Però arreu del territori els seus habitants en celebren la festivitat.

Cursa de cavalls

L’animal amb els que els mongols fa segles que conviuen. Bé sigui per ajudar-los al transport, a la supervivència o com a companyia d’un ésser viu.

I l’animal és el protagonista, qui guanya la cursa és el cavall, no el jockey.

I com ho fan això? Per tal d’assegurar que això sigui així, els muntadors de cavalls són nens i nenes d’entre 5 i 13 anys. Evidentment, n’hi haurà de millors o pitjors, però no amb la suficient destresa per a determinar el cavall vencedor.

La distància dependrà de l’edat del cavall: 16 km pels més menuts; 30 km pels més adults.

Tir amb arc

S’ha de fer seguint la tradició: des del vestit dels i les tiradores, fins a l’elaboració dels arcs i les fletxes. De la mateixa manera des de fa segles i segles, amb productes de la terra i sense grans innovacions tecnològiques.

La curiositat és que no es dispara a una sola diana, sinó que n’hi ha diverses de juntes. En grups de 10 i separats per sexes (els homes des de 75 metres i les dones des de 60), van llançant fins a arribar a l’objectiu de puntuació. Llavors el jutge emet l’uukhai, un crit que els dóna per vencedors.

Lluita mongola

Una expressió més del modus vivendi del poble que viu en aquest gran país a mig camí entre Rússia i la Xina.

Una expressió més, principalment, perquè no hi ha temps. Bé, de fet i si ens hi parem a pensar, mai hi ha un temps límit a cap de les competicions.

Qui guanya? Bé, millor dit, qui perd? El que toqui terra amb alguna part del cos que no siguin peus ni mans, fàcil.

L’altra gran característica és l’igualitarisme: tots contra tots. No es fan categories per edats ni per pes, així que es poden veure enfrontaments d’allò més curiosos. I compte, perquè segurament ens enduríem més d’una sorpresa.

Cap a Mongòlia hi falta gent!

Segur que molts de vosaltres esteu buscant un vol cap a Ulan Bator pel pròxim mes de juliol. Tot i això, i per arrodonir el què ha de ser una experiència d’un altre món, què millor que arribar a Mongòlia des de Moscou i amb el Transsiberià? Jo ja escolto el so del tren a punt de marxar…

UNA TRADICIÓ INTACTA. UNA CULTURA IMMUNE
|  FOSBURY.CAT  |