TEMPORADA REGULAR

Sylvie Frechette o la maledicció de la darrera campiona olímpica de solo sincronitzat

TEMPORADA REGULAR

Sylvie Frechette o la maledicció de la darrera campiona olímpica de solo sincronitzat

TEMPORADA REGULAR

Sylvie Frechette o la maledicció de la darrera campiona olímpica de solo sincronitzat


Morts, suïcidis, errors dels jutges, victòries… la vida de la nadadora canadenca seria digna d’una pel·lícula, si no fos que tot el que va viure aquell 1992 i els anys posteriors va ser ben real.


El 6 de desembre de 1993 el Fòrum de Montreal va acollir un esdeveniment estrany: l’entrega d’una medalla olímpica. No, no era any de traspàs, que és quan toquen olimpíades, i la ciutat canadenca tampoc era seu de cap jocs “extraoficials”. Davant de més de dues mil persones el que passava aquell dilluns d’hivern era, ni més ni menys, que l’esmena d’un error que s’havia produït als Jocs de Barcelona 1992 i que significava per a Sylvie Frechette passar als llibres d’història com a campiona i alhora tancar el (possiblement) pitjor any de la seva vida.

La tragèdia prèvia

La visita a Barcelona aquell 1992 havia de significar per a Sylvie la culminació d’anys d’esforços. Nascuda a Montreal, el Quebec, el 1967, des dels vuit anys practicava natació sincronitzada seguint un estricte entrenament que l’havia de portar a l’èxit. Expliquen que passava més hores a l’aigua que a l’escola, i això es notava en la seva evolució, meteòrica i innovadora. No en va, va ser la primera nedadora a combinar música amb lletra a la piscina. El seu pare havia mort quan només tenia tres anys i ella va créixer amb la seva mare, el seu germà i els seus avis. El primer cop d’aquell fatídic any olímpic li va arribar per aquí, i uns mesos abans de la competició el seu avi moria.

El veritable malson, però, va començar el 18 de juliol de 1992, tot just una setmana abans dels Jocs de Barcelona. Amb el cap totalment posat en les olimpíades, Frechette havia acabat una sessió d’entrenaments, s‘havia fet unes fotos promocionals i tornava a la casa que compartia amb el seu xicot, Sylvain Lake, a Montreal. Lake havia estat atleta i disputat els 400 metres per Canadà als Jocs Mundials Universitaris de 1987 i en aquell moment es dedicava als negocis i a l’anàlisi esportiva, motiu pel qual aquella mateixa nit havia d’agafar un avió, direcció Barcelona, per treballar en una televisió de comentarista.

Eren les tres de la tarda quan va obrir la porta de l’apartament i l’olor de fum que sortia del tub d’escapament del cotxe li va sobtar. Tenia el motor encès i totes les finestres estaven tancades, però dins no hi havia ningú. Quan va arribar a l’habitació, però, ho va entendre tot. El cos del seu xicot estava estès sobre el llit. S’havia suïcidat. Davant d’una circumstància així molts haurien desistit i deixat per més endavant el somni olímpic. Però ella no ho va fer. Sabia que era la darrera ocasió on el solo en natació sincronitzada estaria al programa, era la favorita per l’or i ho havia d’aprofitar.

Quatre dies després de la tragèdia, i tal com tenia previst, Frechette es va dirigir a l’aeroport, va fer allà mateix una roda de premsa, va facturar l’equipatge i va pujar a l’avió. Quan va arribar a Barcelona l’esperaven milers de cartes que els canadencs li havien enviat per donar-li suport. El seu entrenador les seleccionava una per una per fer-li arribar aquelles que li donessin força, i és que com va explicar el 1996 a Sports Illustrated, encara estava en estat de xoc quan va arribar a Catalunya. “El meu cos era a Barcelona, ​​però tenia el cap en una altra banda“, va dir. “Em sentia com si estigués vivint i veient la vida d’una altra persona. Actuava com un robot. En tinc pocs records i no et puc dir res de la vila olímpica, per exemple. L’únic que recordo de la cerimònia d’obertura és que era llarga i jo estava asseguda al terra humit de l’estadi”. I malgrat que molts no entenien com podia disputar uns Jocs amb el què havia passat, ella tenia clar que a Sylvain, com a exatleta, li hauria agradat que hi fos. I per això hi era.

Una competició accidentada

Amb tota aquesta càrrega emocional a sobre, Frechette es va llançar a l’aigua de les piscines Bernat Picornell el 2 d’agost per participar en la ronda preliminar. La seva actuació, seguint la música de Vangelis, va ser realment bona i prova d’això va ser que els jutges li van posar notes que anaven entre un 9,2 i un 9,6. Bé, tots els jutges menys un. Ana Maria da Silveire Lobo, de Brasil, va veure que les pantalles marcaven que havia puntuat amb un 8,7 l’exercici de la canadenca. Això, però, era un error. Ella li volia posar un 9,7 però havia errat la tecla. Així, durant uns minuts, va intentar explicar-ho a l’àrbitra japonesa que coordinava la competició, però el baix nivell d’anglès va fer que no es posessin d’acord i que la nota de Frachette quedés greument danyada.

Els amants de les competicions que es basen en les puntuacions dels jutges sabran que una mala nota el primer dia condiciona el segon, i això és el que va passar. Tot i les protestes de la delegació canadenca a la FINA, Frechette va començar massa punts per sota de la seva màxima rival, l’americana Kristen Babb-Sprague i va veure com s’havia de conformar amb la plata, acceptant-la amb la mateixa resignació amb què havia acceptat tot el que li havia passat aquell 1992. Malgrat tot, li quedava un aliat, un àngel de la guarda que havia d’ajudar a revertir aquell disbarat: Dick Pound.

Les protestes i negociacions

Convertit en un personatge tristament famós per la família olímpica quan el 1988 es va encarregar de dirigir el cas de dopatge contra Ben Johnson que va acabar amb l’expulsió d’aquest dels Jocs de Seül, Dick Pound era aquell 1992 vicepresident del Comitè Olímpic Internacional. A més a més tenia un gran bagatge olímpic que el feia encara més poderós: havia competit per Canadà en natació en els Jocs Olímpics d’Estiu de 1960 a Roma, després va passar a diversos papers destacats amb el Comitè Olímpic Canadenc i, finalment, es va convertir en el seu president. Pound va ser escollit membre del Comitè Olímpic Internacional el 1978 i va passar a dirigir algunes de les seves funcions més importants, incloent-hi la negociació dels drets de televisió i patrocini que van ser crucials per fer dels Jocs Olímpics la força esportiva moderna que són avui en dia.

Per tot això, i pel paper que jugava com a dofí d’un Juan Antonio Samaranch que estava acabant la seva etapa al capdavant del COI, després d’haver dut els Jocs a Barcelona, Pound va posar tota la seva influència a resoldre aquella injustícia intolerable en uns Jocs que s’omplien la boca amb uns valors que després no es veien reflectits en la competició.

Així, 18 mesos després que Cobi marxés amb un vaixell volant pel cel de Barcelona, la FINA va acceptar l’error comès a les Bernat Picornell i, d’acord amb el COI, decidia atorgar a Frechette una medalla d’or que s’havia guanyat a dins de l’aigua. Una medalla, a més a més, amb un alt valor simbòlic, ja que era la darrera medalla d’or que es donava en el solo de natació sincronitzada, que desapareixia per sempre del programa olímpic.

La decisió del COI, a més a més, és interessant pel precedent que va establir, ja que va admetre un error dels jutges i va donar a Frechette la medalla d’or però va permetre a l’americana Kristen Babb-Sprague mantenir l’or inicial que havia recollit a Barcelona, i totes dues són considerades les medallistes d’or en els llibres oficials. Per bé que era una decisió difícil de gestionar, ja que havia passat un any i mig des de l’entrega de premis, l’organització va optar per intentar rectificar el seu error compensant l’atleta afectada sense penalitzar la que se’n va beneficiar.

Retirada temporal i tornada amb medalla

Després de tot el que va viure aquell 1992, Frechette va dir prou, va anunciar la seva retirada, va publicar el seu llibre “Gold at last” i va passar a treballar al departament de relacions públiques del National Bank of Canada i a presentar el seu propi programa d’entrevistes de TV “Simplement Sylvie”. Malgrat tot tenia una espina clavada: no tenia la sensació d’haver participat en uns jocs, i, tot i la medalla, pensava que la jutgessa de Brasil i el seu excompany havien estat els protagonistes del seu somni.

Amb tot això, el novembre de 1994 va anunciar el seu retorn i va passar aquell hivern al centre d’entrenament d’Edmonton on les seves excompanyes es posaven a punt. Amb set hores al dia de dedicació tenia clar que volia recuperar el temps i les sensacions perdudes. La decisió, però, no va ser ben acceptada per tothom, i destacats esportistes canadencs, com el patinador de velocitat Gaetan Boucher o la medallista de sincronitzada a Seül 88 Carolyn Waldo, no es van estar de denunciar l’ús que Frechette havia fet i feia dels mitjans per aconseguir atenció i les portes que tancava als nous nedadors la tornada d’esportistes retirats.

Tot plegat, però, es va acabar als trials de novembre de 1995 quan Frechette va aconseguir, entre altres notes, dos deus que la van fer pujar fins al segon graó del podi. Li quedava, però, el canvi més important: la seva especialitat, el solo, havia desaparegut dels Jocs, i ara havia de participar en la modalitat per equips. Els entrenaments van donar els seus fruits i a Atlanta 1996 l’equip de natació sincronitzada del Canadà es va endur una medalla de plata. Sylvie tenia els Jocs Olímpics que el 1992 se li havien escapat.

Després d’això Frechette es va retirar definitivament. El 1999 va passar a formar part del panteó dels esports del Canadà, on comparteix espai amb altres “herois” del país, i un any més tard va participar en el documental “AGAINST ALL ODDS: Sylvie Fréchette’s Story”, on explicava obertament la seva vida. Del 2003 al 2010 va viure a Las Vegas com a membre de l’espectacle “O” del Cirque du Soleil, on feia d’artista, coreògrafa, dissenyadora i entrenadora, abans de ser ascendida a la posició d’assistent de coordinació artística. Sense deixar de banda la seva passió, el 2010 va fundar el club de natació sincronitzada Neptú amb el que entrena diversos equips juvenils d’elit a nivell nacional que actualment formen part de la selecció canadenca.

L’experiència de Frechette és l’exemple de com lluitar davant de les adversitats i buscar el que es desitja. Com va dir quan va tornar: “Saltar de nou a la piscina no és lògic, quan ja vaig tenir tot el que desitjava. Tornant sembla que tinc totes les de perdre. Però jo no vinc per tornar a perdre. Torno per a guanyar. Fa vint anys que faig això i vull alguna cosa per recordar“. I ho va aconseguir.

SYLVIE FRECHETTE O LA MALEDICCIÓ DE LA DARRERA CAMPIONA OLÍMPICA DE SOLO SINCRONITZAT
|  FOSBURY.CAT  |