TEMPORADA REGULAR

IVAN IMBERNÓN

“Va ser un error portar els Dragons a Barcelona”

TEMPORADA REGULAR

IVAN IMBERNÓN

“Va ser un error portar els Dragons a Barcelona”

TEMPORADA REGULAR

IVAN IMBERNÓN

“Va ser un error portar els Dragons a Barcelona”

CEDIDES


Els anys noranta ens van deixar un gran pou esportiu a Barcelona. Evidentment, els Jocs Olímpics s’emporten gran part del protagonisme, però hi ha vida més enllà. Com ara la història dels Barcelona Dragons (1991-2003), el representant barceloní d’aquell experiment fallit de transportar la NFL a Europa. La plantilla dels Dragons la formaven un gran nombre de jugadors nord-americans i una mínima representació de jugadors de casa. Entre ells, el català Ivan Imbernón (Barcelona, 1972), un dels jugadors més recordats i que va formar part dels Dragons entre el 1995 i el 1999.


Primer de tot, què és d’Ivan Imbernón avui dia?

Des de fa temps treballo com a agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona. És una feina que m’agrada molt.

Hauràs de reconèixer que la teva presència t’ajuda a la feina…
(Riu) Home, la veritat és que sempre és més fàcil que t’escoltin si peses més de 100 quilos.

Com va començar la teva carrera al futbol americà?
Per casualitat. Tenia 18 anys, jugava a futbol i vaig acompanyar a un amic meu que anava a unes proves per entrar als Boxers (un dels clubs pioners del futbol americà a Catalunya, ja desaparegut). Allà em va veure el president del club i, veient el meu físic, em va dir que fes les proves també. Vaig passar les proves, em va agradar i així vaig començar.

La teva carrera al futbol americà de Catalunya és llarga…
Sí, vaig estar als Boxers fins que va desaparèixer, després als Pioners de L’Hospitalet, als Bagmonts de Manresa i als Dracs de Badalona.

I entremig la teva experiència als Barcelona Dragons. Com hi vas arribar?
Els Dragons cada any buscaven jugadors europeus perquè hi havia una quota mínima que havien de cobrir per normativa de la competició. I entre els europeus intentaven seleccionar jugadors espanyols. Cada any feien unes proves d’accés. M’hi vaig presentar el 1992 però encara estava molt verd i no em van agafar. El 1994 m’hi vaig tornar a presentar i em van seleccionar per a la temporada del 1995. I així fins al 1999, perquè cada any havies de repetir les proves per entrar a l’equip.

Cada any? Jo pensava que si els agradaves, ja t’hi quedaves.
No, no. Allà no et podies adormir. El nivell de competitivitat era altíssim. Feien una primera preselecció de 65 jugadors i d’allà anaven descartant jugadors fins a fer una plantilla de 42. Aquí venien nord-americans joves sortits de la lliga universitària i que als Dragons es jugaven tenir un lloc a la NFL. Estaven en un moment en què podien començar una carrera a la millor lliga del món o acabar fent de cambrers en un McDonald’s. Tenien molta pressió.

Passar de la lliga catalana a la NFL europea devia ser un gran canvi.
El primer any va ser un xoc brutal. Vaig viatjar als EUA per fer un mes de pretemporada. Primer ens feien passar unes proves mèdiques a tots els jugadors de la lliga en un hotel. Recordo entrar a l’hotel i veure tots aquells ‘personatges’ amb els quals havia de jugar… En aquell moment em donen un bitllet de tornada i l’agafo.

I com us veien als europeus?
Al principi ens veien com un mal necessari. Per part dels jugadors nord-americans l’acollida no era agradable. En general no hi havia un bon ambient a l’equip a causa de la competitivitat de què parlava abans. Com que érem tants, anàvem a entrenar amb dos autocars i hi havia un autocar pels jugadors blancs i un autocar pels jugadors negres. A nosaltres ens posaven amb els negres. Ells mateixos es dividien, no és que ningú ho imposés.

Sobta bastant veure aquest nivell de divisió dins d’un equip.
De fet, l’any que va haver-hi més bon ambient dins la plantilla va ser el 1997, l’únic cop que vam guanyar la lliga europea. Quan hi ha bon rotllo es nota. Cada any canviava quasi tota la plantilla i la manera de ser dels jugadors va ajudar molt aquella temporada.

Amb el pas dels anys et tractaven diferent?
Sí, el primer any no era ningú però notava que cada any la cosa anava canviant i al final ja formava part dels que marcaven les normes. De fet, a partir del segon any jo mateix intentava, durant la primera setmana d’entrenaments, tenir una bona baralla amb el línia d’atac més gran que hi hagués. Era una estratègia que desenvolupaves per fer-te respectar. Em vaig adonar que funcionava.

Això és propi de l’esport o de la situació?
A la NFL és el més normal. Hi ha molta competitivitat i la pretemporada és molt dura, és com una guerra.

És un esport violent el futbol americà?
Sí, no queda políticament correcte dir-ho, però sí que ho és. És un esport en el qual, quan no et poden parar utilitzant les pròpies capacitats físiques, ho fan fen-te mal, amb accions violentes. Sí que he de dir que tot depèn del nivell de competitivitat. En una lliga menys competitiva com l’espanyola hi ha més esperit de grup i menys tensió.

Parlem de coses més agradables, com recordes l’any 1997 en el que vau ser campions de la lliga europea?
Com deia abans, recordo que hi havia molt bon ambient. Potser teníem millor plantilla altres anys, però aquella vegada va ser clau la bona entesa entre els jugadors. A part d’això, com sempre en l’esport, la sort acaba marcant molt.

Va ser l’únic títol de la història dels Dragons. Veient que la gent no s’enganxava al futbol americà finalment la franquícia va desaparèixer el 2003. Per què creus que no va funcionar?
Encara que a mi em va beneficiar molt, crec que va ser un error crear la franquícia a Barcelona perquè és una ciutat que ja té els millors equips de futbol, bàsquet, handbol… A Alemanya, que és on més va funcionar el futbol americà, portaven els equips a ciutats com Berlin, Frankfurt o Düsseldorf, que no tenien grans equips de futbol. En cinc anys només vaig veure un cop l’Estadi Olímpic ple i va ser a la final que vam guanyar.

Poc abans de desaparèixer, l’any 2001 els Dragons es van associar amb el Futbol Club Barcelona i van passar a jugar al Mini Estadi. Per què tampoc va funcionar aquesta aliança?
Jo crec que es va fer massa tard. S’hauria d’haver fet des del principi. Fins i tot el millor hauria estat crear un equip a Madrid i crear una rivalitat. I, total, només es jugaven deu partits a l’any. Era molt difícil captar l’interès de la gent.

De cara al futur, què creus que és millor pel futbol americà de casa nostra? Que la NFL torni a Europa o apostar per potenciar els clubs d’aquí?
Penso que amb el pas dels anys s’ha anat fent una bona feina per ampliar la base del futbol americà a Catalunya i a Espanya. Però al final els joves que vulguin apostar per aquest esport necessiten un al·licient i que la NFL tornés a Europa seria la millor de les motivacions.

Mirant enrere, què han significat els Dragons per a tu?
M’ha permès conèixer molta gent, viatjar, fer amics, obrir moltes portes… És la culminació de la meva carrera, el que més ha marcat la meva vida.

IVAN IMBERNÓN: “VA SER UN ERROR PORTAR ELS DRAGONS A BARCELONA”
|  FOSBURY.CAT  |