TEMPORADA REGULAR

tres-mosqueters

TEMPORADA REGULAR

tres-mosqueters

TEMPORADA REGULAR

tres-mosqueters

Durant els anys vint i fins a la Guerra Civil, la boxa era un esport de masses, omplia portades i els seus practicants eren tractats com a ídols. Gràcies a això Catalunya era una potència mundialment reconeguda i la Vila de Gràcia tenia tres de les màximes figures.


Baixar pel carrer Milà i Fontanals, girar per Llibertat, anar fins a Quevedo, és avui caminar per la part sud de la Vila de Gràcia, la que sobreviu a uns turistes que només la fan servir de corredor per arribar al carrer Verdi o al Park Güell. El que desconeixen és que, a part de ser uns dels bressols de la rumba catalana, del Pescailla, el Gato Pérez i molts més, durant els anys 20 i 30, alguns del que ara són locals buits van allotjar el Punching-ball de Gràcia, on, sota les ordres d’Àngel Artero, practicaven Josep Gironès, Carles Flix i Francesc Ros, tres boxejadors nascuts a la Vila, amics i del mateix grup d’entrenament, els tres campions d’Espanya i els dos primers campions d’Europa, coneguts popularment com “Els tres mosqueters de Gràcia”.

3 mosquetersEls punys de Gironès (esquerra), Flix (centre) i Ros (dreta)

Al centre, l’ànima de tot plegat, l’engranatge, era Artero. Format a França, era “el mànager més popular de Catalunya, el descobridor més encertat de pugilistes, el preparador i conservador més extraordinari dels homes. És jove, encara; de caràcter obert, de gest expressiu, d’accent molt català. No defuig mai la conversa periodística, però la indiscreció topa amb ell, perquè no diu mai menys del que vol dir“, com el defineix Tom Ray en un reportatge de la revista Blanco y Negro, de l’ABC, del 7 de desembre de 1930. La seva manera de fer, expliquen, més que amb deixebles era amb “veritables camarades”, i no de mestre rigorós, sinó d’amic fraternal.

El Punching-ball de Gràcia és la quadra de l’Artero. És una sala no massa espaiosa, amb un ring muntat a un racó de la mateixa. (…) Del sostre d’aquesta sala en pengen uns sacs de sorra, unes pilotes de cuiro, uns quants aparells gimnàstics. És aquí on s’han fet aquests campions meravellosos”. Així descrivia el 6 d’agost de 1930 a la revista Imatges el periodista Xavier Picanyol l’ambient que es respirava al local situat primer a Milà i Fontanals 27 i des del 10 de novembre de 1926 al carrer Quevedo 3. La realitat és que el grup estava tot el dia junt, al matí amb Artero anaven a córrer per la muntanya, i la tarda la passaven al gimnàs. Entre ells hi havia una gran amistat, i tenien malnoms afectuosos. Artero, “el zigot”; Josep Gironès, “el canari”; Carles Flix, “el bohemi” i Francesc Ros “la tulipa”.

Al carrer la cosa no canviava, al contrari. Gironès i companyia eren autèntiques estrelles. Signaven autògrafs, ocupaven portades de diaris, els dibuixaven els millors artistes, escrivien sobre ells Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Planas, Carles Sentís i companyia i fins i tot anunciaven begudes i productes d’higiene i protagonitzaven jocs de cartes i col·leccions de cromos infantils. Però d’on sortia aquesta adoració? Hi havia motius?

Francesc Ros va ser l’únic dels tres que no va ser campió d’Europa. Segons diuen les cròniques tenia un punch exquisit i una tècnica seriosa, pràctica i vistosa que agradava al públic. La seva manca de caràcter i fons per aguantar combats a gran distància i rivals contundents, malgrat tot, jugaven en contra de les seves possibilitats. Però el que realment va marcar la seva carrera va ser un nom i una data: Luis Perazzio i 26 de març de 1929. A l’Olympia, situat a la Ronda Sant Pau de Barcelona, Ros va obtenir la més trista de les victòries. Just quan sonava el gong que marcava el final del desè i darrer assalt, Perazzio queia inconscient. Mai més es va despertar, i aquesta mort va deixar molt tocat al gracienc, que va abandonar els rings durant un llarg període de temps. No va tornar a ser el mateix. Va pujar una altra vegada als rings, però havia promès a la seva mare de deixar de boxejar si perdia “tres o quatre vegades seguides”. I així ho va fer.

Diferent camí va agafar Carles Flix. Considerat un boxejador molt tècnic, elegant i ràpid de moviments, només la seva manca de pegada li va arravatar l’honor de ser una llegenda. Al seu palmarès hi té campionats de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. El primer títol el va guanyar el 26 de setembre de 1929 davant el campió italià Domenico Bernasconi davant 15000 espectadors a la plaça de bous de les Arenes. Posteriorment va defensar el títol el 4 de juny de 1930 a Barcelona, davant el belga Nicolas Petit Biquet, al que vencé per punts en quinze assalts. Però en la seva següent defensa, el 19 de setembre de 1931, caigué davant el romanès Lucien Popescu a Bucarest (Romania), també per punts, en un combat polèmic: després d’un infernal viatge en tren de Barcelona a Romania la policia els va tenir retinguts a la frontera fins al dia abans del combat, cosa que afectà el gracienc. Com a anècdota comenten els més grans que si no hagués estat boxejador, Flix s’hauria dedicat al billar: abans dels combats i per temperar els nervis, després d’haver menjat bé i descansat una estona, se n’anava a jugar al billar.

Però l’estrella, l’ídol de masses, era Josep Gironès. Definit per la premsa com un home tranquil, confiat i lacònic, no era amant de les masses, i no era estrany veure’l abaixar la mirada cada cop que era el centre d’atenció. Al ring, però, la cosa canviava, i barrejava la cobdícia d’un principiant amb l’experiència d’un veterà. Va debutar el 1922 disputant 10 combats i guanyant-ne 4 per KO i sis per punts, i dels 107 combats que va disputar durant la seva carrera, 97 es van saldar amb victòries (59 d’elles abans del límit).

Campió de Catalunya i d’Espanya, el 1929 va ser coronat per primer cop com a campió d’Europa, títol que va defensar fins a 7 vegades. La seva superioritat era de vegades fins a insultant i “semblava millorar a mesura que els anys transcorrien i s’acostava als trenta en la millor forma i en ple ús de les seves facultats, ostentant, d’una manera indiscutible, la màxima dignitat pugilística que a Europa es pugui concedir a un home del seu pes”, explica en el seu llibre Juli Lorente, la memòria de la boxa catalana. Un exemple d’això són les declaracions que va fer l’any 1931 el seu rival, Guy Bonaugure després que el gracienc revalidés el títol de campió d’Europa de pes Ploma a Monte-Carlo, quan afirmà que “amb la seva forma d’actuar no deu estar lluny de ser un dels millors homes del món. Tal vegada el millor”. Gironès era considerat un exemple de lluita i constància que s’oposava a les estrelles que pujaven com l’escuma en un curt període de temps però que amb la mateixa velocitat desapareixien del mapa pugilístic, i això el públic ho valorava.

Les coses, però, s’acaben, i el final de Gironès arribà a casa el 12 de febrer de 1935 davant de Freddi Miller en una Monumental plena a vessar. Segons explica Lorente, s’havia confiat tant en les possibilitats de Gironès, en la seva victòria i la possibilitat d’aconseguir el primer títol mundial per a Catalunya, que la derrota per KO va ser un cop massa dur. “El pitjor moment de la meva vida esportiva va ser el trajecte des de les escaletes del ring fins als vestidors, després de ser derrotat per Freddi Miller. Em van dir les coses més brutes i més greus que es poden dir a un home, i jo ni tan sols podia replicar. Als vestidors vaig plorar i em vaig mossegar els punys de ràbia“, va explicar Gironès a Morera Falcó l’any 1968. El 5 de setembre de 1936, en plena guerra, se celebrà un festival benèfic organitzat pel Sindicat de Boxejadors Professionals. Gironès pujà al ring per arbitrar un combat i, en acabar, anuncià que es retirava de la vida activa de la boxa.

La Guerra Civil, el final d’un cicle

Quan el 18 juliol de 1936 esclata la sublevació militar contra la República, els tres mosqueters (Gironès, Flix i Ros) accepten, aleshores, en lloc de ser mobilitzats per l’exèrcit, entrar a formar part de la policia de la Generalitat. Gironès és destinat a la Guàrdia personal del president Companys. Carles Flix, que era un apassionat dels cotxes i de la velocitat, per això, no va acceptar que el Govern de la república li requisés el flamant Ford que s’havia guanyat amb els punys. Així i tot, ell mateix es va posar al servei de l’exèrcit amb el seu cotxe i es va convertir d’aquesta manera en oficial pagador al front de l’Ebre“, explica el pintor Eduardo Anaya en el seu llibre biogràfic de Panamá Al Brown, contra qui Gironès va fer combat nul davant de 35.000 persones el 22 d’octubre de 1930 a La Monumental.

Amb tot, quan va caure Barcelona i Franco va donar per acabada la guerra, el destí dels Tres Mosqueters i Artero va ser dur.

Flix anava a exiliar-se a França, però les promeses d’indult pels que no tenien delictes de sang el va fer tornar a Barcelona i entregar-se: “Mai he pegat a un home fora del ring i mai he estat en una txeca“, deia. Malgrat tot, un cop a comissaria va ser detingut, torturat, i lliurat a les autoritats militars, que el van condemnar a mort. El 2 de març de 1939 va ser executat al camp de la Bota. Al cementiri de Montjuïc hi ha el seu nom en una de les columnes en memòria dels morts pel franquisme.

 

Ros va anar a parar a un camp de concentració però no se sap ni com ni quan va morir.

Artero, per la seva banda, va ser detingut i torturat: li van trencar els dos canells i li van prohibir ensenyar boxa fins a l’any 1961. El que volia el règim era saber on s’amagava Josep Gironès.

Dos dies abans que els franquistes entressin a Barcelona Josep Gironès va passar per casa seva a buscar unes mudes. Era l’última vegada. D’aquí va començar un periple que el va portar a França, als camps de concentració d’Argelès i Brams. No podia tornar a Barcelona, on la seva dona va ser empresonada i el pis on vivia ocupat per una família franquista. El règim havia aprofitat una retorçada història de confusions i calúmnies per acusar-lo falsament de torturador en una “txeca”. Coneixedor de tot això, va demanar al Govern de la República a l’exili un salconduit per poder exiliar-se a Mèxic. Va agafar el vaixell a Casablanca un 22 de setembre de 1942 i arribà a Mèxic. A la dècada dels 60 es va demostrar que Gironès no havia participat de cap txeca i la família va demanar a Joan Antoni Samaranch la restitució pública de la figura del Crack de Gràcia. Però qui després fou president del COI s’hi negà.

Morí el 8 de febrer de 1982. Aquesta etapa de la seva vida està molt ben relatada al documental “138 segons. L’enigma Gironès”.

Com digué Lucian Popescu en perdre el títol de campió d’Europa el 22 de novembre de 1933 i referint-se a Gironès “si els anys no acaben amb ell, no veig qui pugui fer-ho”. I aquest algú va ser el franquisme. Amb Gironès, Flix i Ros, els tres mosqueters de Gràcia, i d’altres que van morir durant la Guerra, acabava la millor generació de boxejadors que mai s’hagi vist, i alhora, la boxa com a esport de masses al nostre país.

Una afició arreu dels Països Catalans

Si als anys 20-30 al Principat la boxa causava furor més al sud, al País Valencià, no era menys. Noms com Hilario Martínez, campió d’Espanya, Ricardo Alis, el llegendari Serafino Martínez Fort, fundador del Gimnàs de València, o Martínez de Alfara, veritable ídol valencià que omplia com ningú la plaça de toros, i sales desaparegudes com ara el Bataclan a Russafa, el Madrid Concert, l’Edén Concert on alternaven music hall i combats de boxa, els teatres populars Apol·lo o Princesa a un pas de l’Institut francès, on campions valencians s’enfrontaven a púgils americans, van fer de València una altra autèntica capital de la boxa. A les illes, Gregorio Vidal, que va fer carrera als Estats Units amb el sobrenom de Vidal Gregory, el Teatre Balear i el Camp del tirador eren boxejadors i espais que també van ajudar a promocionar aquest esport.

GIRONÈS, FLIX I ROS: ELS TRES MOSQUETERS DE GRÀCIA
|  FOSBURY.CAT  |