TEMPORADA REGULAR

“El més difícil que hem de superar són els límits que ens posem nosaltres mateixos”

JOAN PAHISA

TEMPORADA REGULAR

“El més difícil que hem de superar són els límits que ens posem nosaltres mateixos”

JOAN PAHISA

TEMPORADA REGULAR

“El més difícil que hem de superar són els límits que ens posem nosaltres mateixos”

JOAN PAHISA

JOAN PAHISA

LA DE JOAN PAHISA ÉS UNA D’AQUELLES HISTÒRIES QUE RECORDES EXACTAMENT EL PRIMER DIA QUE TE’N VAN PARLAR. EN RELATIVAMENT POC TEMPS, HA ESDEVINGUT UN REFERENT MEDIÀTIC DE L’ESPORT ADAPTAT GRÀCIES A LA FORÇA QUE TÉ LA SEVA IMATGE I SOBRETOT LA LLIÇÓ EN QUÈ HA SABUT CONVERTIR UNA CARRERA ESPORTIVA EN LA QUAL NO HI HA BARRERES POSSIBLES I DE LA DIFICULTAT N’ACONSEGUEIX FER VIRTUT. JOAN PAHISA FA NOMÉS UN METRE D’ALÇADA PERÒ A CÒPIA DE TREBALLAR MOLT HA SUPERAT QUALSEVOL LLISTÓ I REPTE QUE S’HA POSAT. ACTUALMENT ÉS MOLT SOL·LICITAT COM A ORADOR O COACH I HA ESDEVINGUT UN REFERENT.


La seva imatge, deixant-se el pèl ben llarg i amb un somriure perenne, és especialment captivadora i el documental ‘Glance Up‘ que va aconseguir finançar amb micromecenatge i que el segueix en una de les seves dues anades als Jocs Mundials de persones de talla baixa, una mena de Jocs Olímpics, és d’aquells documents que frapen i alliçonen a parts iguals. En Joan, tot empatia, accedeix de seguida a parlar amb la Fosbury i amb tota naturalitat s’espera al final per demanar que incloguem un altre punt de vista. El seu darrer comentari no és un Paco Umbral “vengo a hablar de mi libro”. És posar els punts sobre les “is” i donar consciència a tot el relat d’aquesta Temporada Regular. Val la pena llegir fins al final. De debò.

bg-joan-pahisa-ping-pong

Després de tantes entrevistes i reconeixements et consideres un símbol de l’esport adaptat?
Tant com un símbol no ho diria mai, però veig que efectivament la gent em reconeix molt pel carrer i és una cosa que agraeixo. La gent em ve a saludar, em relaciona amb el que ha llegit o vist i realment es crea una relació especial, però en això dels símbols tampoc tenim gaire cosa a fer comparat amb altres esportistes. Sí que és veritat que dins els esports minoritaris i dins de l’esport per a discapacitats sí que és un dels esportistes més reconeguts a nivell català, sens dubte.

Quin dia vas decidir ser esportista?
No és un dia. No me’n recordo. Des de petit que sempre em va agradar molt l’esport i jugava a tot el que podia, a nivell de competició a l’escola. Allà vaig veure que el bàsquet que és el meu esport preferit hi ha un moment en què la diferència física és massa gran. Aquí sí que hi va haver un moment en què em vaig plantejar la necessitat de buscar un altre esport que pogués jugar amb altres persones a un bon nivell sense tenir en compte o sense que influís en excés el fet de ser baix. Però no hi va haver un moment de gran inspiració, per a mi fer esport era quelcom natural. Sí que hi va haver , quan vaig plegar del bàsquet, aquest moment de plantejar-me què fer. Vaig estar força temps fent natació fins que vaig trobar el tennis taula.

Per què esculls el tennis taula, que et proporciona?
Havia provat molt de temps altres esports i portava temps amb la natació competint, però buscava un esport més d’equip, més d’interacció i em vaig decidir pel tennis taula perquè quan el vaig comprovar de cop. Jo hi havia jugat una mica com tothom, de forma poc seriosa i el jugava a dalt d’una cadira fins que un dia dins una assignatura variable a l’institut l’entrenador em va dir que provés de jugar des de terra com tothom. Ho vaig provar i me’n vaig sortir. El tennis taula és un esport que no ho sembla però té molta estratègia. A mi m’agrada molt donar-hi voltes, pensar i en el tennis taula pots suplir molt les teves mancances físiques amb estratègia, amb un joc diferent i sorprenent. Vaig veure que era un esport que podia jugar a un cert nivell des de la meva discapacitat. És un esport exigent però té tota aquesta part que físicament pots suplir.

Ets un esportista, pots ser un esportista normal i corrent. I de cop molta gent s’interessa per tu i comences a concedir entrevistes.
Jo ja feia molts anys que jugava i anava a competicions nacionals però com que el tennis taula és un esport minoritari, ningú no s’havia fixat mai amb mi. Però va haver-hi un dia que per anar als Jocs Mundials jo no tenia diners, no en vaig poder trobar als canals habituals de federacions o administracions i em vaig decidir pel micromecenatge. A partir d’aquesta campanya vaig preparar un vídeo i em vaig donar a conèixer. Va agradar. De cop el que jo no trobava que fos res de l’altre món, per a molts mitjans era espectacular i volien parlar-ne. A partir d’aquí vaig anar apareixent als mitjans. A mi personalment m’és igual, no hi tinc pas cap interès a ser conegut, però veig que és una cosa útil per donar a conèixer els esports per a persones amb discapacitat, també per conscienciar la societat en termes de diversitat. A partir d’anar sortint als mitjans, la gent em va anar sol·licitant, vaig començar a fer xerrades a les escoles o a molts llocs i veig com és una cosa útil. Per això ho faig, per mirar d’ajudar altres persones.

De cop ets un ‘coach’ sol·licitat. Com ho vius?
Amb naturalitat, tot i que el que m’és difícil és compaginar-ho amb els estudis i la feina. Jo sóc com tothom i el que es viu pitjor és la falta de temps, perquè realment entre entrenaments, competicions, la feina, xerrades, compromisos, anar aquí, anar allà… però també veig que com a orador ara les xerrades que faig són més completes i he anat millorant el meu discurs. Jo intento ser molt espontani i crec que és el que la gent ha valorat sempre. Crec que ser proper a les persones és la clau de què el meu missatge arribi.

bg-joan-pahisa-futbol

“Ser proper a les persones és la clau perquè el meu missatge arribi”

Tornant dels Jocs Mundials fundes Sports PTB, una entitat sense afany de lucre per fomentar l’esport per a Persones de Talla Baixa.
Feia temps que ho tenia al cap però sí, és llavors quan em decideixo. Volia muntar una associació esportiva per fomentar l’esport inclusiu amb persones de talla baixa però m’era molt difícil arribar als interessats. Les associacions amb què havia parlat eren entitats més enfocades a temes mèdics i en alguns aspectes força tancades, pel que no eren permeables al discurs del benefici de l’esport. Veia que era molt difícil muntar res, però després de sortir als mitjans la gent em va començar a buscar i a escriure. Vaig rebre desenes de missatges de persones de talla baixa, de familiars, de pares que em deien que els agradaria molt poder fer esport. La gent va començar a contactar amb mi i vaig poder fer l’associació que tenia al cap. De fet, a banda de l’esport en si, el gran objectiu de l’associació és conscienciar la societat sobre el respecte a la diversitat. La gent m’ha trobat a mi i ha estat tan fàcil com posar la idea a la pràctica.

Com està, de sensibilitzada, la societat en la línia aquesta que treballa Sports PTB?
La societat està més sensibilitzada des d’un punt de vista formal, això és innegable, però cada cop que jo vaig a una escola a fer una xerrada si hi entro a l’hora del pati o en entrar a l’escola em trobo amb les mateixes burles de tota la vida, amb nens assenyalant-me o rient de mi. Tot m’ho trobo igual. Sí que és veritat que després de la xerrada notes el canvi i fins i tot veus els nens explicant-se i conscienciant-se els uns als altres. A les escoles hem millorat molt en el treball de valors a nivell teòric però a nivell pràctic sovint fa falta treballar aquests temes, perquè sinó et trobes el mateix de sempre. A Catalunya, els mitjans de comunicació tracten la diversitat des d’un punt de vista normal, no des del sensacionalisme o la pena i és un gran avanç. Però queda moltíssima feina a fer. A cada escola i cada xerrada em trobo el mateix.

Hi ha algun valor que resumeixi Joan Pahisa?
Per a mi la clau és la paraula superació. El més difícil que he superat jo és el mateix que ha de superar absolutament tothom, que són els límits que ens posem nosaltres mateixos i les nostres pors. Hem d’enfrontar-nos a nosaltres mateixos i després la resta ja és molt més senzill. Si tu no estàs bé amb tu mateix, és molt difícil que siguis feliç i en canvi si estàs bé amb tu mateix pots aguantar molt millor els prejudicis de la resta de gent. Després ja vindrà el treballar per trencar amb els estereotips, però primer toca aquest estar bé amb tu mateix.

Sovint parles de la felicitat que et genera l’esport. És la clau de l’esport en general i adaptat en concret?
La felicitat hauria de ser l’objectiu que ens mogui a fer tot el que fem. Si tu ets feliç, la resta importa menys. L’esport ajuda a ser feliç, oi tant. L’esport pres bé, amb la dosi justa de competitivitat. L’esport des d’un punt de vista social, de fer amics, d’estar en forma, de tenir un espai per desconnectar del dia a dia i els problemes. L’esport és una gran eina per aconseguir la felicitat. Òbviament no n’hi ha prou, però va molt bé.

bg-joan-pahisa-basket

“Vull ser la persona més baixa de la història
en fer les maratons de Nova York i Berlin”

Després de bàsquet, natació, tennis taula, bàdminton i molts més ara vols fer una marató?
De cara a donar a conèixer l’associació volia fer alguna cosa més. Jo sóc un personatge públic però els personatges públics vénen i se’n van, pel que de cara a potenciar Sports PTB ens hem de moure perquè si no aviat la gent m’oblidarà. Volíem buscar un projecte que fos espectacular i vaig pensar en un esport de resistència, de llarga distància com és la marató. Vaig pensar-hi ara que es porta molt el running solidari, però òbviament corrent jo sóc un desastre i no era factible, per la qual cosa vam pensar amb una ‘Handbike’, que són aquestes bicis que van amb les mans. Ara estem buscant finançament, ja tenim la bici i ara em tocarà començar a entrenar molt fort. El repte és fer les maratons de Nova York i Berlin, que són les dues més emblemàtiques, i fer-les. Vull ser la persona més baixa de la història en fer aquestes maratons.

Gràcies per l’entrevista, Joan
Puc demanar-te parlar d’una cosa que no m’has preguntat?

Per favor!
És que sovint quan es parla d’esport inclusiu o per a discapacitats s’explica des del punt de vista de les pròpies persones amb discapacitat, s’explica que s’integren, que juguen amb les altres persones, que va molt bé des del punt de vista social, amics, físic però el que no es té en compte és l’altre punt de vista. Sempre m’agrada recordar que és tan beneficiós l’esport inclusiu per a la persona amb discapacitat com per a la persona sense discapacitat que el juga amb ell, per tot el que s’endú. Des de nivell escolar per exemple, els equips que tenen una persona amb discapacitat tenen una cohesió molt gran, un bagatge molt important, un aprenentatge molt vàlid. L’esport adaptat és positiu per a tothom, per a la persona amb discapacitat i per a tot l’equip, per a l’entorn.

JOAN PAHISA: “EL MÉS DIFÍCIL QUE HEM DE SUPERAR SÓN ELS LÍMITS QUE ENS POSEM NOSALTRES MATEIXOS”
|  FOSBURY.CAT  |