TEMPORADA REGULAR

“M’agrada molt guanyar, però no a qualsevol preu”

TONI NADAL

TEMPORADA REGULAR

“M’agrada molt guanyar, però no a qualsevol preu”

TONI NADAL

TEMPORADA REGULAR

“M’agrada molt guanyar, però no a qualsevol preu”

TONI NADAL


QUAN ACABES DE PARLAR AMB EN TONI NADAL ET QUEDES AMB UNA SENSACIÓ ESTRANYA. POTSER ELS PREJUDICIS QUE TENIM QUAN PENSEM EN ESPORTISTES FA QUE IMAGINEM QUE NOMÉS TENEN L’ESPORT AL CAP I NO MIREN MÉS ENLLÀ. PER AIXÒ, QUAN EN TONI T’ANOMENA A INFERMERES, PROFESSORS, A LA GENT NORMAL QUE CADA DIA ENS CREUEM AL CARRER I ENS DIU QUE SÓN ELS IMPRESCINDIBLES, ELS QUI REALMENT HEM DE VALORAR, LES ALARMES SE’NS ENCENEN. I ÉS QUE ELL, JA SIGUI AMB EN RAFAEL O AMB TOTHOM, NO VOL SER NOMÉS UN ENTRENADOR A LA PISTA. TÉ CLAR QUE HO HA DE SER TAMBÉ FORA, I AIXÒ HO TRANSMET AMB CADA PARAULA. SINCER, SENZILL I HUMIL, SÓN QUALIFICATIUS QUE LI ESCAUEN PERÒ QUE NO LI AGRADARÀ LLEGIR AQUÍ. AL CAP I A LA FI, DIU, AIXÍ ÉS COM HAN DE SER TOTES LES PERSONES, I NO HAURIA DE SER DESTACABLE.


Véns d’una família que ha viscut l’esport. Tu tennis, el teu germà futbol, etc.. Com condiciona això el teu camí i el que fas ara?
No és que vingui d’una família d’esportistes, perquè el meu pare no és esportista, és un gran amant de la música no l’esport. El que passa és que tots els germans ens vam aficionar a l’esport molt d’hora. No era com avui, que els nens s’especialitzen de petits a fer un esport. Nosaltres fèiem tot tipus d’esport: jo jugava a futbol, nedava, feia escacs, tennis de taula, i tennis.

I hi ha un moment en què et decideixes.
Amb 16 o 17 anys vaig començar a jugar més a tennis i tot plegat va venir. Vaig jugar 4 anys per Espanya i quan vaig tornar a Barcelona, on jugava i estudiava, em vaig posar a entrenar. Jo el que feia era jugar a tennis, estudiava i a l’estiu, quan no hi havia estudis, jugava tornejos. Però mai vaig ser suficientment bo. Al final, com que per sobre de tot m’agradava el tennis i entrenar, vaig agafar aquest camí i deixar de banda els estudis, tot i que vaig seguir matriculat molts anys. Aleshores vaig començar a treballar amb jugadors bons, subcampions d’Espanya, una altra que era 5 o 6 d’Espanya, un que estava entre els 8 o 10 i després va venir en Rafael que va ser el més bo.

Al tennis, el paper de l’entrenador queda amagat. Ser entrenador és una posició important però sovint molt oculta.
Quan ets al circuit professional sí, però quan estàs amb nens i joves no, és una peça important perquè, curiosament, tenint més renom els del circuit, els que tenen més valor, crec jo, són els de l’etapa de formació. No tenen la rellevància de l’entrenador de futbol, que composa l’equip i tria jugadors, però a l’època de formació són claus.

No sé si en aquest sentit fa falta que tinguin més reconeixement…
No, ningú necessita reconeixement públic, un fa la feina perquè la vol fer ben feta i trobar una satisfacció personal. Que després a la gent li agrada que li reconeguin els mèrits? Clar, a tothom, però el que és fonamental és el reconeixement personal.

En el teu cas, el teu paper va lligat al d’en Rafael. Mai t’has sentit eclipsat per ell?
No, de cap manera, perquè entenc que la peça clau és en Rafael, no jo. No, no, de cap manera.

“He intentat que en Rafael tingués compromís, responsabilitat i il·lusió, perquè la il·lusió és fonamental”

TONI NADAL

Quan es parla dels esportistes es parla de motivació. Ells són els que estan a la pista, però tu has d’estar igualment motivat. Com ho fas?
Com ho fa tothom, hi ha moments amb més o menys motivació. Al final, si tens la sort que he tingut, que les coses ens han anat suficientment bé, que fem el que ens agrada, si no ens motivem així, quina actitud tenim? Si es motiva gent que no té massa èxit, en Rafael o jo, que tinc la sort d’estar a tornejos importants, i anant les coses bé, clar que estic motivat.

I aquesta motivació és la mateixa avui, al 2015, que la que teníeu l’any 2005?
La motivació és la mateixa. A l’esport, el que has aconseguit, aconseguit està, i està oblidat. Quan juguem a Roland Garros, si ell n’ha guanyat 9 o 6 no compta. Comptarà quan s’acabi la seva carrera, però de moment el que compta és el que anem a jugar, per la qual cosa la motivació hi és sempre. Si no tens motivació, no té sentit fer esport de nivell, perquè una de les peces clau perquè les coses vagin bé és la motivació. Són petits detalls els que et fan més bo i fer les coses de forma superior.

Fa molts anys que estàs amb en Rafael. Entenc que la relació amb ell ha passat per moltes fases.
Sí, amb en Rafael hem anat evolucionant. En primer lloc era un nen petit de 4 anys i l’únic que feia era mirar que es divertís. Quan va ser prou bo vaig mirar de fer feina amb duresa perquè aconseguís els propòsits que teníem, i a mesura que ha crescut he intentat fer-lo responsable i no jo, passar-li totes les decisions, perquè entenc que és el fet normal en una persona adulta. Això és el canvi que hi ha també d’un pare a un fill: quan el fill és petit actua d’una forma i després d’una altra.

En aquest procés, què has mirat que tingui en Rafael de tu?
Tennísticament res, que ho tingui tot millor. De la resta, doncs, està clar que quan un entrena posa part del seu caràcter en l’entrenament. Jo he intentat que tingués compromís, responsabilitat i il·lusió, perquè la il·lusió és fonamental.

Les coses us han anat bé i diuen que precisament són aquests bons resultats els que poden fer mal. Allò de què els fums et pugen al cap.
Jo crec que els pugen els fums als què no estan ben preparats. Si estàs preparat saps que tot és passatger a la vida, nosaltres ens limitem a jugar, i al final ningú a la vida té motius suficients per no tocar de peus a terra, per molt que triomfis en l’esport i les coses et vagin molt bé, sempre n’hi ha d’altres que no acaben de rutllar, relacions personals… Has de tocar de peus a terra.

Això que comentes, aquesta visió, és el que et fa un entrenador diferent. Sembla que més que entrenar a un tennista siguis un entrenador de persones.
Jo concebo que guanyar m’agrada molt però no a qualsevol preu, perquè a mi m’ha importat la victòria puntual d’en Rafael, clar, però també ell quan deixi de jugar a tennis.

toni-nadal-2

“Jo no he fet un entrenament ni he aplicat dins el tennis res que cregués que no fos bo per a en Rafael fora”

TONI NADAL

És que guanyar és la part bonica, però quan es perd no sé si la vostra relació es veu afectada. Com ho treballes?
Quan es perd, com a entrenador i familiar, ja sé que el meu nebot ho passa suficientment malament i no és moment de pressionar. Sempre he estat més dur quan ha guanyat que quan ha perdut, i la relació ha estat sempre molt bona.

Has estat treballant amb ell el fet de guanyar, el fet de jugar, i diuen els que l’han tractat que és humil. Però he llegit que aquesta etiqueta l’has criticat perquè dius que és exagerar. Per què?
Per mi no és exagerar perquè no sigui humil, que ho és, sinó perquè en Rafael és una persona normal. El meu nebot és cregut? Zero. Distant? Zero. Tampoc es creu bo ni és trampós. És normal, com ha de ser una persona.

Precisament vam entrevistar en Kilian Jornet i ens deia una cosa semblant, que els esportistes estan sobrevalorats.
Totalment. Em sembla una societat estranya aquella on es sobrevalora al que dóna un xut o una raquetada en lloc de moltes feines que són més importants. Jo vaig sentir fa anys una entrevista a Katharine Hepburn que deia: “M’estranya que jo que he fet pel·lícules estigui tan sobrevalorada, que s’entengui que la meva feina sigui tan important, jo em limito a fer una actuació”. Important és un metge, important, vaja, ho som tots en la mesura del que cadascú fa. És veritat que aquí un juga a futbol i fa un gol o una passada bona i sembla una cosa extraordinària. En canvi els que fan feina dia a dia, estan a l’hospital i cuiden a algú no són importants, no deixa de ser estrany. També he de dir una cosa, se sobrevalora als molt bons, no als bons. En Rafael no està sobrevalorat per jugar a tennis, sinó perquè juga molt bé a tennis. No tots els tennistes estan sobrevalorats ni tampoc tots els esportistes.

Tot això canvia quan les coses deixen d’anar de cara. És aquell punt injust que de vegades heu hagut de viure, quan diuen, per exemple, que en Rafael s’ha acomodat. Com es viu?
Per a mi és constatar el que penso. Que diuen que està malament? Cap problema. Que s’ha acomodat? Això ja és gratuït perquè no ho saben. Estem en un país on acostumem a xerrar sense saber les coses. No s’ha acomodat. Quan tenim més problemes és quan ens agafem més ganes de fer-ho bé, per superar-los. I després, que un passi de fer-te grans adulacions en públic a després intentar enfonsar-te, és normal. Mira en Cristiano Ronaldo, que van passar de demanar que li donessin la pilota d’or a xiular-lo. Som així, què hem de fer? Tenim aquesta visió del món perquè estem en un món fanàtic on el fanatisme impera i les posicions han de ser encontrades, o blanc o negre, o amb mi o contra mi. No. Hi ha un terme mig i seria el més prudent.

Parles de tennis i la vida, i això és precisament el que reculls en el llibre que has publicat recentment, “Todo se puede entrenar”, basat en l’esport però que no és de l’esport.
Jo no he fet mai diferenciació del que faig a la pista o fora. Jo no he fet un entrenament ni he aplicat dins el tennis res que cregués que no fos bo per a en Rafael fora. Si jo per exemple penso que fer trampes és dolent a fora, no ho aplico a la pista. Un ha de ser correcte a fora i correcte a dins. El que no és possible és el que vaig escoltar fa molts anys a un jugador de futbol, que fora era un senyor i dins era un mal nano. Si ets un senyor fora ho has de ser dins el camp.

Un concepte que també toques, i que té molta rellevància a la nostra societat, és el del talent. Existeix?
Sí, evidentment existeix, però molts cops està mal catalogat. Talent què és? Fer les coses d’una manera? De manera elegant? Jo he dit moltes vegades dilemes, qui té més talent, en Puyol o en Guti? Per a mi en Puyol, perquè el talent no és fer les coses de forma brillant, sinó fer el que l’esport et demana. I hi ha un altre tema, que el talent important és el final, no l’inicial. És el que has fabricat amb la feina junt amb el talent inicial.

“M’agrada un tennis amb tàctica, diferents models de joc, on no tot sigui pegar el més fort possible”

TONI NADAL

nadal2

Conjuntament amb el concepte del talent hi ha el del líder. Aquest neix o es fa?
Tot en la vida depèn, hi ha gent que neix i gent que es fa. Messi ha nascut per jugar a futbol, n’hi ha d’altres que han estat grans jugadors que s’han fet. Per ser destacat has de néixer amb condicions naturals, amb feina i condicions, millores. Però per ser un número u, Messi, Ronaldo, Federer, Rafael, Djokovic, has d’haver nascut amb condicions molt bones.

Amb tot això que estem comentant, no sé si consideres que heu arribat a tocar l’èxit. Què és èxit i com ens el plantegem?
Per mi hi hem arribat totalment. Hem arribat a l’èxit, no vull presumir, èxit professional total, és un dels millors de la història. No vull pecar d’humil però tampoc de fals. Una persona que ha guanyat 14 Grand Slams i 26 Master 1000, tot el que ha guanyat, ha tingut un gran èxit. Ara, aquest èxit és el més important de la seva vida? Crec que no, que hi haurà moltes més coses, però l’èxit professional és important en la vida de cada persona.
Per a mi arribar a l’èxit és tenir una satisfacció personal. Ara, el que s’entén per èxit professional és el que ha fet en Rafael, guanyar el que ha guanyat. O el que fa en Messi, Cristiano… Si jo m’hagués imaginat que guanyaria 20 Grand Slams i en guanya 14, hauria tingut èxit? Sí, però jo no hauria estat satisfet personalment. Avui, personalment, em sento amb una gran satisfacció personal, he tingut la sort d’entrenar un jugador des que era un nen de 4 anys i a sobre és familiar meu. Màxima satisfacció.

Amb tot el que heu viscut, amb aquesta satisfacció que ja tens, et veus molts més anys amb en Rafael o vols agafar un altre camí?
Jo el que em ve de gust és seguir amb en Rafael. M’ho passo bastant bé anant pel món amb ell i com que m’ho passo bastant bé, tinc la sort de fer el que m’agrada i amb el meu nebot, que és una persona aplicada, amb la qual cosa la feina és més fàcil.

Des que vau començar, el tennis ha canviat molt, i darrerament has criticat el tennis actual perquè opines que el joc va massa de pressa.
No, jo no l’he criticat. Jo he donat la meva opinió del que jo crec que no m’agrada del tennis actual. A mi m’agrada més un altre tipus de tennis. El critico? No. Si hi ha la gent que vol jugar-lo d’una altra manera a com jo ho veig, cap problema. M’agrada un tennis amb tàctica, diferents models de joc, on no tot sigui pegar el més fort possible, m’agradaria veure jugadors com Federer, Dimitrov, Ferrer, Murray. Entenc que la següent generació del tennis va a fer un servei i una restada més determinant, perquè la gent cada cop és més alta i els materials et faciliten la feina. M’agradava més quan Orantes preparava els punts a base de tècnica. No ho dic perquè en Rafael demanant el canvi se senti favorit, perquè, si li preguntes, dirà que no, però jo entenc que el tennis és més guapo així.

nadal1

“M’agrada un tenis amb tàctica, diferents models de joc, on no tot sigui pegar el més fort possible”

TONI NADAL

Això canvia el joc. Pot afectar a l’afició, a l’assistència i el seguiment de l’esport?
Jo entenc que sí. Què va fer el futbol? Quan a italià 90 hi havia el “catenaccio”, pocs gols i es podia passar als porters, l’espectacle va deixar de ser atractiu. A Itàlia, principal exponent d’allò, els camps estaven buits. Es van fer dues modificacions: 3 punts per victòria i prohibir la cessió. Un joc més dinàmic que ha facilitat l’espectacle. Hi ha coses i aspectes de regles que faciliten un espectacle o altre. Entenc que el tennis està regit pel concepte anglosaxó i agrada un altre tipus de joc. Als americans els agrada el beisbol, on no sembla que hi hagi molta tàctica, o a la Fórmula Indy donen voltes a un circuit oval. Nosaltres tenim circuits amb corbes. Ells posen per davant les prestacions del cotxe a la dels conductors. Maneres de veure-ho. A mi m’agraden més els esports de pilota tàctica.

Un exemple d’aquesta desafecció potser és el del tennis femení, que ha perdut espai mediàtic. No sé si ho veus així.
Jo crec que també al tennis masculí ha estat una casualitat que hi ha hagut uns jugadors que han marcat una època molt forta. Mai s’havia vist que tres jugadors dominessin el circuit tant temps i això ha creat una afició més gran pel tennis. Desconec el tennis femení, perquè no el segueixo, conec les quatre jugadores més importants, però jo em baso en un fet: abans la gent aplaudia més que ara. Quants partits bons veus ara? Amb aquestes super velocitats és complicat fer un tennis bonic. Vaig xerrar amb Olazábal i em va dir que al golf passa el mateix, que s’ha perdut el que feia Ballesteros. Avui en dia es mira de fer un drive el més lluny possible i després queda un cop fàcil. És el mateix al tennis. El servei a 200 i escaig i després et queda un cop fàcil.

Una de les polèmiques del tennis espanyol dels darrers temps ha estat l’elecció de Gala León com a capitana de l’equip de la Copa Davis. No sé com veus tot plegat amb una mica de temps.
Avui en dia vivim en un món de fanatisme i on impera la demagògia. Tens molt poc a fer. Em vaig limitar a dir unes coses de la Gala León que per res eren masclistes. Vaig dir que seleccionar la Gala era una sorpresa per a nosaltres, també per a tots els directius i periodistes, els jugadors, ningú s’esperava la decisió. Vaig afegir que creia que hi havia gent amb més mèrits, en aquells moments ser capità era una cosa de currículum. Ho havia estat Santana, Orantes, Moyà, Costa, Corretja, i pensàvem que en aquell moment ho seria Ferrero, Berasategui o Bruguera. No van seguir aquesta lògica, que és respectable, i vaig dir que era una sorpresa. Vaig afegir que li desitjava tota la sort del món, que no seria cap impediment perquè en Rafael seguís a l’equip de Copa Davis, encantats d’anar-hi, i vaig fer un comentari dient que és estrany perquè per la meva manera d’entendre això crees una incomoditat de vestuari. D’aquí es va treure el tema de masclisme, que no venia a res, perquè no vaig dir en cap moment que no fos capitana de la Copa Davis. Però jo puc considerar que està més o menys preparada, estic en el meu dret. No va més enllà d’aquí. Però tot el que dius avui en dia es treu de context perquè interessa fer soroll i es llegeixi una notícia.

Polèmiques al marge, i parlant de la Davis, t’agradaria ser capità?
No crec que tingui els mèrits suficients. Clar que m’agradaria, m’agrada el tennis i m’agradaria estar involucrat en un futur. Però crec que hi ha molta gent per davant amb més mèrits. Bruguera, Ferrero, Feliciano, Robredo, Verdasco, Berasategui, en Rafael Nadal en el seu moment, Ferrer i tants d’altres estan davant. Jo no m’ho mereixo.

Pel que dius veig que penses que ha de ser un exjugador.
Ara sí. Jo, si després canvien de criteri i entenen que el capità ha de ser un entrenador, si consideren que jo sóc adient, doncs m’ho plantejaria. Entenc que és més normal que sigui un exjugador, perquè entenc la capitania de la Copa Davis com un pagament pel que s’ha fet en el món del tennis. Si un president té un altre criteri, doncs és acceptable. Considera que ha de posar una altra persona i s’han de canviar els criteris, i que els mèrits com a jugador no volen dir res? Perfecte, és el seu criteri. Jo no estaria massa d’acord però és el seu criteri, respectable.

A la Fosbury parlem sempre d’una promesa. Sabent el que saps de tennis, quines creus tu que seran les del futur, que poden arribar a triomfar?
Al tennis hi ha una generació nova que s’ha trobat a faltar aquests últims sis o set anys, perquè fa molt que els qui juguen els Màsters són els mateixos. Sortiran unes promeses que seran en el futur les que estaran als primers llocs. Noms? Andrey Rublev, Alexander Zverev, que no té molts resultats però serà un dels destacats, Borna Ćorić, Nick Kyrgios i Thanasi Kokkinakis. Al final un d’aquests joves serà a dalt.

Ens agrada que la gent que s’apropa a la Fosbury ens deixi el seu moment, el que anomenem moment Fosbury que l’ha marcat. Quin és el teu?
Gràcies a en Rafael he tingut molt bons moments. El primer Montecarlo va ser especial, el primer torneig. També el primer Roland Garros, el primer Winbledon, el Grand Slam, la primera Copa Davis va ser especial, a Sevilla guanyant a Roddick. Però també quan va ser campió d’Europa i del Món amb 14 anys. Jo he tingut molts moments Fosbury.

toni-nadal-2

“El futur? Andrey Rublev, Alexander Zverev, Borna Ćorić, Nick Kyrgios i Thanasi Kokkinakis”

TONI NADAL

TONI NADAL: “M’AGRADA GUANYAR PERÒ NO A QUALSEVOL PREU”
|  FOSBURY.CAT  |