EDITORIAL

NO ÉS LLUNY


Lleida ens cau lluny, reconeguem-ho, perquè vivim en un país que porta tota la vida plorant per un mal envers els altres que, després, reitera per als seus. Que la província –divisió territorial tendenciosa, per cert– és la més llunyana, demostra que el centralisme barceloní impregna també el nostre dia a dia mediàtic, de manera que sovint concebem com a distant una part de la realitat que és tant nostra com la que ens és més immediata. Catalunya és igual de pirinenca que de mediterrània i tant pròpia és la tramuntana de l’Empordà com la boira espessa de Ponent. Quan vam decidir fer els quilòmetres que fes falta per centrar una Temporada Regular en tot el territori que, ja d’entrada, identifiquem amb el nom de la seva ciutat més important, suposem que ho fèiem com a propòsit d’esmena parcial al que havíem fet fins llavors.

Recomptant, tampoc és que haguéssim fet, ni de bon tros, un apartheid territorial. Des que vam començar a saltar enrere plegats –i ja van uns quants mesos, a voltes superant el llistó i altres amb cops dolorosos als nostres darreres– no volíem encaminar-nos pels mateixos senders pedregosos on no ens agradava que avancés el dia a dia del nostre esport. I el territorial, envers les terres de Lleida, era un d’aquests factors que volíem evitar.

Passa, però, que el sentiment de deure a vegades et porta a plantejar-te temàtiques com la que aquest mes ens ocupa, de forma ocasionalment accentuada i és per això que vam voler dissimular el nostre accent –majoritàriament central– i enfilar cap a Lleida. De seguida, com sempre, vam haver de fer tria entre tot l’escampall de ric patrimoni esportiu que podríem haver tractat pel que, amb ganyota plena de raó, algú ens podrà dir allò de “i només parleu d’això?”. Com totes les nostres temàtiques, les deixem feliçment incompletes. Així sempre hi podrem tornar.

La visió que ens dibuixa, doncs, aquest breu recull de les potencialitats, realitats i peculiaritats esportives de Lleida és la d’un territori proper, propens a una sèrie d’especialitats que només es poden practicar en aquestes terres i que per tant revesteix de centralitat aquestes comarques que ens atrevíem a concebre com a llunyanes. I és que, al cap i a la fi, de totes les teories hagudes i per haver, la més cèlebre i universal és aquella que tot depèn de com t’ho miris i, en aquesta ocasió, ens ho hem volgut mirar a la manera lleidatana. I no ens sentim pas estranys, al contrari. Resulta que Lleida no és, en efecte, tan lluny.

EDITORIAL: NO ÉS LLUNY