EDITORIAL

EL TENNIS REAL EL TENNIS FOSBURY


Deixeu-me que us expliqui quatre interioritats de com funcionem, perquè el cas fa la cosa. La redacció de la Fosbury decidim col·lectivament els temes dels quals volem parlar. Ens acostumem a reunir al voltant d’una taula i primer dinem mentre arreglem una mica el món. Després apartem els cafès i ens posem a pensar. La resta és coordinar-nos i treballar per separat fins que ens tornem a trobar. Fins que tornem a ser a taula. En aquestes un dia, amb el regust del cafè, vam pensar en el tennis com un esport al qual valia la pena dedicar-li una ‘Temporada Regular’. Del que calia parlar-ne i mirar d’esprémer. És un dels grans esports, diria jo. Per idiosincràsia, per història, per imatge. Té el component líric dels grans esports. Valia la pena parlar de la raqueta.

Buscant al calendari quan podíem ubicar aquest tema se’ns va acudir d’acostar-lo al Godó, el torneig més prestigiós que es juga a casa nostra, si n’exceptuem algun esdeveniment excepcional, com una final de Copa Davis. Amb el temps, però, crec que aquesta elecció –la de mirar de treure el número a rebuf del trofeu– no va acabar de ser encertada. Perquè el Godó és la cosa menys Fosbury de l’esport minoritzat que no deixa de ser el tennis.

Seguiré explicant-vos l’anècdota. Quan volíem parlar del Godó ho volíem fer aproximant-nos a la matriu real del dia a dia de l’esport a casa nostra. Incidint en el contrast entre una setmana en què, de cop, sembla que el tennis és rellevant –i aquí hi juga un paper important que el trofeu sigui homònim al d’un grup mediàtic tan important– i la realitat del dia a dia. Qui segueix, ha llegit o està pendent de tornejos amateurs? Qui sap dir el nom de promeses que no siguin els típics que intenten superar alguna primera ronda de l’ATP? Qui pot esmentar un nom de dona tennista actual? Qui sap que Garbiñe Muguruza és, se la pot considerar, catalana?

Era evident, i ho segueix sent, que el tennis dóna per aquesta i 15.000 “fosburys” més. I que haurem de seguir pendents de l’esport, del de cada dia d’entrenament i cada partit davant ningú, la dels futurs que no arribaran a present i la dels obstinats que mai tindran gran ressò. És evident que cal reivindicar la salut d’un esport amb gran nombre de practicants, una interessant xarxa de clubs i instal·lacions i una tradició exemplar. I encara és més flagrant que tot aquest univers tenístic l’haurem de contrastar, més que mai, amb l’aparador del torneig anual a les instal·lacions del RCT Barcelona.

Havíem de parlar del Godó o no? Quan parlem d’altres esports, ho hem de fer del Barça? És adient fer més cas a l’excepció que la norma? Tot això ens ho vam plantejar i volíem parlar-ne. Però el Godó ens va negar l’acreditació. De cop no podíem entrar-hi i el plantejament quedava escapçat.

No poder entrar al Godó per una revista de “tot l’altre esport” reforça la condició de ‘Fosbury’ del tennis real, el de 53 setmanes l’any, el que no té village instal·lat a la via pública ni un photo-call permanent al voltant. No acreditar-nos, per la raó que sigui, acosta el torneig a la sensació de ‘Matrix’, d’univers paral·lel. I per colpejar amb encert amb la raqueta, ja se sap, cal tenir els peus ben situats a terra.

EDITORIAL: EL TENNIS REAL, EL TENNIS FOSBURY
|  FOSBURY.CAT  |