BANQUETA

En tàndem cap a Rio

Ignacio Ávila i Joan Font, campions del món de ciclisme de fons en carretera en tàndem


BANQUETA

En tàndem cap a Rio

Ignacio Ávila i Joan Font, campions del món de ciclisme de fons en carretera en tàndem


BANQUETA

En tàndem cap a Rio

Ignacio Ávila i Joan Font, campions del món de ciclisme de fons en carretera en tàndem


IGNACIO ÁVILA/JOAN FONT


El mallot de campió del món de ciclisme és una de les poques peces esportives capaç de provocar un calfred a l’aficionat més apassionat. Imposa i ens remet a ciclistes llegendaris, a l’èpica, als millors. Aquest 2016 dos catalans passejaran el mallot arc iris en competicions d’arreu del món i a la Fosbury hem volgut difondre la seva experiència, la seva gesta. Són l’Ignacio Ávila i el Joan Font, campions del món en ciclisme adaptat. Ells dos s’enfilen dalt d’un tàndem amb l’objectiu de pujar al podi en els Jocs Paralímpics de Rio del pròxim mes de setembre. La conversa, duta a terme al programa ‘L’Etapa Reina’ de Ràdio Molins de Rei, l’hem traslladada al paper a partir de les seves reflexions. Una història de superació, dos esportistes apassionats, dos campions del món. Gaudiu-la!


La prèvia: dos esportistes d’elit

Joan: Vaig començar al ciclisme amb 14-15 anys. La primera carrera que vaig córrer la vaig guanyar a Montjuïc. A partir de la segona, però, vaig començar a veure que triomfar al ciclisme seria complicat. He corregut en diferents categories: m’he proclamat campió de Catalunya, campió d’Espanya en pista i també he provat el ciclocross… només em falta la bicicleta de muntanya, una disciplina que no descarto per als pròxims anys!

Ignacio: Jo vinc de competir durant molts anys a l’elit de l’atletisme. He acumulat quatre Jocs Paralímpics, des de Sidney ’00 fins a Londres ’12 i he arribat a proclamar-me campió de Catalunya absolut de 10.000 metres amb la Federació Catalana d’Atletisme competint contra gent sense discapacitat. La primera medalla paralímpica que vaig aconseguir a Sidney va ser en els 4×400 i vaig anar tendint cap al fons. Als 400 em faltava aquella punta de resistència i velocitat per millorar i vaig començar a ampliar les distàncies. En els Jocs de Pequín, per exemple, vaig guanyar el bronze en els 1.500 metres. Després van venir els 3.000, els 5.000… no va ser una progressió de cop i volta, eh! Vaig començar el 1997 amb l’atletisme i vaig trigar uns 11 anys a començar a disputar un 10.000 amb bona marca!

tandem1

El tàndem: el camí fulgurant cap a l’èxit

Ignacio: El 2011 vaig patir una lesió al maluc que em va deixar seqüeles. Aquell any estava molt fi, guanyava curses populars, també vaig ser bronze en pista coberta en els 3.000. Estava on fire, però davant del dolor continu de la lesió vaig decidir plegar de l’atletisme després dels Jocs de Londres. Just després, el Ferran Parra de l’ONCE, que porta els tàndems de competició, em va proposar provar-ho i vaig fer algunes sortides amb ells on veia que anava bé, gràcies a totes les hores d’entrenament acumulat en l’atletisme. Em van proposar competir, vaig dir que sí, i llavors ja va aparèixer el Joan.

Joan: No ens coneixíem. Ell buscava un ciclista que fos prou bo i prou valent per atrevir-se amb aquesta aventura del tàndem i va contactar amb mi a través dels meus directors d’equip. Vam trobar-nos al velòdrom d’Horta, a la cafeteria, i em va explicar que tenia ganes de tornar a l’elit de l’esport, però no com a atleta, sinó com a ciclista. Vam decidir provar-nos, participar en la nostra primera carrera amb la selecció catalana en la Paracycling Bizkaiko Bira, una prova internacional que es fa al país basc. L’Ignacio em va dir: «si guanyem o estem prou endavant, la selecció espanyola ens agafarà. Llavors hauríem d’anar al Campionat d’Espanya a guanyar-lo i després ens portaran a la copa del món, on hauríem de fer-ho prou bé per poder disputar el campionat del món».

Ignacio: Recordo la reunió i la cara que feia el Joan… es pensava que li explicava un conte de fades!

Joan: El plànning de l’Ignacio semblava una bogeria, però aquell mateix any ho vam fer tot. Al país basc vam guanyar les dues contrarellotges i la general. Al campionat d’Espanya vam tornar a vèncer. A la copa del món d’Itàlia ens vam defensar prou bé (7ns a la contrarellotge i 4ts a la prova en ruta) i a la segona prova de la copa del món, a Segovia, ja vam guanyar la contrarellotge i vam quedar segons en la prova en ruta. Vam acabar la temporada amb dues plates al campionat del món. Així que la bogeria es va convertir en realitat.

tandem2

La compenetració dalt del tàndem

Ignacio: Pateixo una discapacitat visual, una retinosi pigmentària, amb un camp de visió reduït, de menys d’un 10%. Al tàndem disposo d’un altre ciclista que es converteix en els meus ulls, que fa de pilot, que és el Joan. Quan competim ha d’agafar les regnes de la carrera: és ell qui marca la tàctica. Els dos hem de fer la mateixa força.

Joan: Exacte, a mi em toca anar al davant i posar els ulls que ell no pot tenir. Sóc el que frena, el que proposa els canvis de ritme i el que llegeix la carrera. La feina està repartida. En un tàndem hem d’anar alhora, meitat i meitat, si el de darrere o el de davant no fa força, estaríem afegint a una sola persona l’esforç de fer rodar un pes mort de quasi 70 quilos, que és impossible arrossegar més de 500 metres. Compassar el pedal és relativament senzill; en canvi, posar-se dret dalt de la bici és molt complicat. En els primers entrenaments, cada cop que ens alçàvem, tornàvem a seure per mirar de no caure a terra.

 

Ignacio: Això també passa quan em moc, de vegades, dalt el tàndem o bé quan vaig a beure aigua, que el Joan em diu: «Què fas? Que això es mou, que anirem a terra!». Per petit que sigui el moviment, es nota molt.

Joan: A la prova en ruta, en què hem de decidir l’estratègia que prenem durant la cursa, com a pilot sempre miro de comentar-li a l’Ignacio les meves impressions del què vaig veient en els rivals: «mira, que s’ha escapat l’italià; el francès també salta… responem?». Ho faig perquè, si m’equivoco, ell també tingui una part de la responsabilitat (riures).

 

Ignacio: Les esbroncades són compartides! Al mundial de 2013, al Canadà, quedàvem quatre tàndems al tram final de la prova i ens la jugàvem. Quan faltaven 3 quilòmetres estàvem fosos, però dèiem: «què, ataquem? Tindrem força? Però ataquem o no? No ho sé». I al final de tant debatre, no vam atacar i vam entrar segons! Després a l’hotel, quan estàvem meditant com havia anat la cursa, ja amb més calma, ho dèiem: «doncs potser podríem haver atacat!». Amb el cap fred tot es veu més clar.

tandem3

Les competicions

Joan: Disputem les proves de la copa del món al llarg de la temporada, que crea una classificació general a partir de diverses curses, i el campionat del món, que només n’hi ha un.

Ignacio: No només competim en carretera, sinó que també traiem el cap a la pista, on cada any es disputa un altre campionat del món i mirem de participar en proves de la copa d’Europa i del Campionat d’Espanya. També tenim força opcions a la pista, no ens va malament: el 2013 vam ser sots-campions a la persecució, l’any passat vam ser quarts i aquesta temporada, que el campionat del món de pista es disputarà al març, tornarem a aspirar al podi.

Joan: A la pista, la prova en què funcionem millor és la persecució individual, que és una prova de 4 quilòmetres: 16 voltes en un velòdrom. Es fa una ronda classificatòria i les parelles que marquen els millors temps s’enfronten a les finals. El primer i el segon millor temps passen a disputar-se l’or, el tercer i el quart la medalla de bronze, i a partir del cinquè, ja són posicions que no es mouen a la classificació general. Surt un tàndem a cada banda de la pista, un des de la línia de meta i l’altre des de la contrameta. El què t’interessa és el temps que marques tu. A la final compta el temps, però si ets capaç de doblar el rival durant la prova, t’enduus la victòria. També fem proves de velocitat, en què no som tan bons, perquè necessites més envergadura i més massa muscular de la que tenim l’Ignacio i jo. Disputem una prova de 4 voltes molt explosiva (amb un minut i escaig, portes el teu cos al límit i intentes aguantar com pots) i també els 200 metres de velocitat llançats: és velocitat pura i dura. Nosaltres allà semblem dos corredors de 10.000 intentant esprintar al costat d’Usain Bolt als 100 metres! I no ho fem malament, eh! A la prova de la Copa d’Europa que vam fer a Manchester vam ser sisens en les dues disciplines de velocitat!

Ignacio: En carretera, les contrarellotges tenen un recorregut d’entre 25 i 35 quilòmetres, i la prova en ruta ronda els 100-120 quilòmetres. En les copes del món correm per seleccions i depenem del seleccionador, que és el Félix García Casas, que tria quants tàndems de l’estat vol portar en funció de la prova i de l’estat de forma de cada parella. Al mundial hi ha places limitades. Per exemple, al darrer que vam disputar érem 3 tàndems de l’estat espanyol però només 2 podien disputar la contrarellotge i nosaltres vam quedar fora de la convocatòria per decisió tècnica. A la prova en ruta vam poder competir 3 tàndems perquè el 2014 el campió del món era un altre tàndem espanyol i això ens donava una plaça més. Ens va sortir tot rodó i vam poder aconseguir la victòria!

Joan: En el tàndem també és molt important estar a punt per resoldre les avaries, els components són estàndards, els mateixos que trobes en una bici normal, però el quadre és diferent i mecànicament pateix molt: hi ha moltes més punxades i avaries que en bici de carretera. A més, en paraciclisme no hi ha cotxes seguint la carrera, sinó que hi ha diversos punts repartits durant el circuit amb mecànics. Clar, en un circuit de 10 quilòmetres potser hi ha quatre punts, i si et passa alguna cosa just en un d’aquells punts, ets un afortunat! En comparació amb una bici de carretera l’estructura del tàndem és més pesada perquè duplica part del material. El nostre tàndem pesa uns 12 quilos i costa una mica més de 2.000 euros, tot i que n’hi ha de força més cars, més bons, fets al Canadà per encàrrec, en què només el quadre del tàndem ja costa 10.000 euros.

tandem4

Els entrenaments

Joan: Jo sóc de Vilanova i la Geltrú i l’Ignacio d’Esplugues de Llobregat, cosa que complica els entrenaments conjunts.

Ignacio: Goita… diem-ho clar: no entrenem junts! Jo, per la meva discapacitat visual, no puc sortir a la carretera tot sol, així que acostumo a entrenar al Parc Ciclista del Llobregat, o surto en carretera quan vaig acompanyat amb més gent, amb la grupeta, per tenir protecció, perquè m’avisin si hi ha un forat a l’asfalt, si ve un encreuament, si hem d’aturar-nos perquè hi ha un STOP o un semàfor… en aquests entrenaments ells em fan la funció de pilot. Però és clar, de tota manera, vaig sol sobre la bicicleta, i la gent em diu: «tu estàs boig, algun dia et passarà alguna cosa!». Però he d’entrenar! No puc agafar la forma en un gimnàs o fent el corró sobre la bicicleta. Independentment d’això, m’agrada anar sobre la bicicleta tot sol, és una mica més divertit que anar amb el tàndem, que sempre em toca anar al darrere veient el cul del Joan (riures)! Quan s’apropen les competicions sí que ens trobem i entrenem junts amb el tàndem.

 

Joan: Són entrenaments més específics per a competicions importants, més durs, quan ja perfiles tot allò que hauràs d’afrontar en les següents setmanes.

tandem6

El ciclisme adaptat: un llarg camí per recórrer

Joan: L’any passat van donar un gran pas cap a la integració quan van decidir deixar córrer tàndems com els nostres en proves socials o de categoria màster (més de 30 anys) amb la resta de participants. Sense categoria especial i sense aspirar als premis, però com a mínim, podem participar i ja no depenem exclusivament de les 4-5 carreres de tàndems de paraciclisme que es programen al llarg de l’any.

Joan: La primera prova en què vam participar, la de Bilbao, que és de 2 dies i 3 etapes, és on apareixen els nous tàndems a l’estat, perquè és un lloc prou econòmic per desplaçar-s’hi i hi va el seleccionador pendent ja dels tàndems existents. És un bon banc de proves.

Ignacio: A Múrcia també es fan carreres de ciclisme adaptat, no només de categoria tàndem, sinó també d’altres discapacitats. A part dels campionats d’Espanya, també pots provar de participar en copes d’Europa o del Món.

tandem8

Els mitjans de Comunicació: l’esport adaptat a la societat

Ignacio: La setmana passada vam anar a Madrid a una jornada sobre l’esport i discapacitat i vam debatre sobre el paper dels mitjans de comunicació. Si a la societat li ofereixes esports i esport paralímpic, aquesta respondrà. Si només li ofereixes futbol, no sortirà d’allà. Però el ciclisme adaptat, per exemple, quan s’ha pogut veure per la TV, ha enganxat a l’aficionat. I en aquest sentit, els Jocs són una molt bona oportunitat per difondre el què fem i canviar els hàbits de consum esportiu dels aficionats. La gent ens diu: «trobo poca informació, m’agradaria saber-ne més». Jo crec que hi ha molta gent que té ganes de trobar altres esports als mitjans. I veure un amputat corrent, qualsevol esportista amb discapacitat afrontar el què fa, és espectacular. El missatge que hem d’aportar a la societat és d’integració, de superació.

Joan: L’esport és superació. Però quan coneixes de prop l’esport adaptat, quan veus persones que han hagut de tornar a aprendre a caminar, a nedar, a córrer per poder fer esport, al·lucines. La força de voluntat és impressionant. Si tu això ho mostres a la societat, l’aportació que fas és brutal. És maquíssim.

tandem7

El Pla ADOP: l’esport d’elit i les institucions públiques

Ignacio: A vegades et fas creus de com surten aquests bons resultats, perquè ens falta material, nivell tècnic… estem a anys llum dels anglesos, dels polonesos, els australians, els italians… ens donen mil voltes en preparació, tant a nivell tècnic com en material. Nosaltres hi posem ganes, totes les del món! Si fos pels diners, nosaltres no hi podríem ser. Per mi el què falla és l’àmbit públic. Al Pla ADOP (l’equivalent al pla ADO), que dóna suport a l’esport d’elit, el 80% dels diners són d’empreses privades i el 20% de diner públic. A la resta d’Europa, els percentatges es capgiren. Aquesta és la gran diferència. I crec que no va lligat al paraciclisme, sinó a l’esport d’elit en general, en què les institucions no poden aportar ni un duro. Si vols competir fora, òbviament, pots fer-ho si tens la butxaca plena.

Ignacio: El Pla ADOP premia els 4 primers classificats d’un mundial, són els que reben beca. Entre el 5è i el 8è classificat, pots ser beneficiari en serveis mèdics, d’ajuda per a estudis o d’ajuda per a material. Els quatre primers cobren una quantitat en funció del resultat aconseguit. Si aconsegueixes l’or, rebràs 1.750 € mensuals. Si guanyes la plata, 1.500 €. Si aconsegueixes el bronze, 1.350 €. I si acabes al quart lloc, 800 € al mes. Clar, sempre depens dels resultats, no et pots relaxar i depens també de la mala sort, de si tens una punxada o una caiguda en un moment decisiu. En casos així, la vida se’t capgira i passes de tenir un sou a tornar a estar en precari. El Pla ADOP serveix com a preparació per als Jocs de Rio. Si tens un mal campionat a mig camí, com ho fas? Com ho gestiones? Nosaltres, que veníem d’un subcampionat i vam ser quarts, vam veure com el sou es reduïa a la meitat. I amb 800€ has de fer mans i mànigues per continuar endavant amb l’aposta pel tàndem. El Joan, que vivia amb el sou de la beca, va haver de buscar feina.

Joan: Vaig tenir sort de trobar-ne una que fos compatible amb el ritme de l’esport d’elit. I des d’aquell moment, compagino esport d’elit, sortides d’una setmana fora, de caps de setmana de competició arreu d’Europa, amb la feina. No és senzill.

Ignacio: Queda molta feina per fer, tot i que hi ha algunes millores. Per exemple, ara el Joan se’l reconeix com a esportista d’elit, com jo, que fa un parell d’anys això era impensable i se’l considerava com una persona de suport. Aquest canvi, per exemple, era imprescindible!

Ignacio: A l’Estat Espanyol estem estancats en l’èxit de l’esport paralímpic. A Sidney es van aconseguir 107 medalles, a Atenes 72, a Pequín 56 i a Londres 42. Érem una gran potència i la resta de països no estaven fent una aposta tan gran cap a l’esport paralímpic. La seva evolució ha estat immensa i nosaltres hem quedat estancats. Vivim del record de Barcelona’92. Necessitem més ajuda en l’esport o els èxits deixaran d’arribar. Als Jocs de Londres vam veure un abans i un després per als esportistes britànics i s’ha produït un canvi generacional que aquí ara ja no el tenim. Els australians també van aprofitar els seus jocs del 2000 per a fer un canvi de xip en la inversió en l’esport. A Rio, la Xina i Rússia estaran de ben segur al davant.

tandem-joan-font

Objectiu: Rio de Janeiro

Joan: Aquest 2016 tenim dos objectius clars, el més bèstia és Rio, als Jocs Paralímpics de setembre, i abans, a mitjan març, mirarem de buscar un pic de forma per afrontar el campionat del món en pista que es disputa a Itàlia. L’objectiu és combinar la carretera (prova en ruta i contrarellotge) i la pista (persecució) als Jocs de Río. La preparació conjunta de les dues disciplines és perfectament compatible.

 

Ignacio: El camí cap als Jocs de Rio no és fàcil. Ja des de principis de 2015 en totes les proves internacionals pots anar sumant punts: en copes d’Europa, del món o fins i tot en el mateix campionat del món, sigui en carretera o en pista. Els punts no els sumes directament, sinó que van a parar a la delegació espanyola. En funció de les places aconseguides, el seleccionador és qui tria els esportistes olímpics. Però bé, som els vigents campions del món en carretera i també tenim opcions de lluitar per les medalles a la pista, així que creiem que tenim un 90% d’opcions de participar en els Jocs. Òbviament, hem de mirar d’esquivar lesions o caigudes imprevistes… toquem ferro!

EN TÀNDEM CAP A RIO
|  FOSBURY.CAT  |