El camí fins l’Aimé Girald

El camí fins l’Aimé Girald

El camí fins l’Aimé Girald


LEO MESSI, RAFA NADAL, LEBRON JAMES, BRIAN O’DRISCOLL… MOLTS NENS DESITGEN ARRIBAR A SER ALGUN DIA COM ELS SEUS ÍDOLS, ACLAMATS PER MILERS DE FANS EMBOGITS QUE DESITJARIEN TROBAR-SE EN EL SEU LLOC. SOMNIS D’INFANTESA QUE EN LA MAJORIA DELS CASOS ES QUEDEN EN AIXÒ MATEIX, SOMNIS. SER ESPORTISTA D’ELIT ESTÀ RESERVAT A UNS POCS PRIVILEGIATS, PERÒ SÓN MOLTS ELS QUE HO INTENTEN. EL MODEL DE SOCIETAT QUE EN QUÈ VIVIM, EN EL QUE NO EXISTEIXEN ELS MATISOS ENTRE L’ÈXIT I EL FRACÀS, SOVINT ENS CONDUEIX A DESCARTAR OPCIONS PEL RISC QUE COMPORTA NO ARRIBAR A UNA META MOLT AMBICIOSA, QUAN A VEGADES EL MÉS IMPORTANT NO ÉS EL DESTÍ, SINÓ EL CAMÍ.


Ser un jugador professional de rugby és el desig de Jordi Jorba, un jove de 18 anys que fa dos estius va fer les maletes camí a Perpinyà, bressol de l’USAP, l’equip de la Catalunya del Nord. Pocs catalans tenen el privilegi de provar sort a les categories inferiors dels arlequinats, i encara menys són els afortunats del principat que arriben a ser jugadors professionals de l’esport de l’ovalada. Amb els dits d’una mà podríem contar els actuals.

El petit dels Jorba, l’últim d’una nissaga de jugadors de rugby, pensa en triomfar dins el rectangle de joc: “Si hagués d’imaginar-me en algun lloc d’aquí a tres anys seria a l’Amié Girald (l’estadi de l’USAP), aixecant el títol del TOP14 francès”. Pensa en gran i arribaràs lluny, diuen. L’ambició d’aquest jove barceloní es manté intacta després de dues temporades a les categories inferiors d’un club que, tot i tenir el primer equip en hores baixes (l’USAP va perdre la condició d’equip de la primera divisió francesa la passada campanya), segueix sent la referència del rugby català. I és que la realitat del rugby francès dista molt de l’esport que es practica en terres catalanes: “El que canvia molt és el tema de la defensa i l’agressivitat; a França el contacte és bastant important ja que si no vas al 100% és fàcil que et passin per sobre. Has de ser conscienciat de que si no vas al màxim és difícil jugar”.

bg-jordi-jorba

Jorba no és el primer en provar sort en terres franceses. Comparteix experiència amb el gironí Jaume Genabat, amb qui començarà una nova etapa als “Espoirs” (dels 18 als 21 anys). Aquest pas, que no tots els joves de les categories inferiors de l’USAP arriben a fer, és fonamental en el futur de les carreres dels dos catalans: “Significa un gran salt en la meva carrera rugbística -diu en Jordi-  i alhora una gran responsabilitat de cara a la temporada que ve. Aquest estiu hauré de treballar més del compte”. El sacrifici, l’esforç, i és clar, el talent, són tres potes bàsiques en l’èxit o no dels esportistes que comencen a forjar-se un futur en l’elit. Però falta una pota sobre la que no tenim tant control i que sovint oblidem: la sort.
Hi ha precedents recents de catalans que han emigrat a terres franceses de ben joves per provar fortuna en el món de l’ovalada. Un d’ells és l’Héctor Garcia, actual jugador de la UE Santboiana que també va passar tres anys a Perpinyà: “Vaig marxar a França amb ganes de provar-me a mi mateix, per veure fins a on podia arribar i amb ganes de viure una experiència diferent que no tothom pot viure”. La seva aventura, però, no va començar gaire bé, doncs quan hi duia només una setmana l’Héctor es va trencar els lligaments creuats d’un genoll: “No vaig tenir gaire sort, però tot i així vaig aconseguir tornar bé i després vaig viure dos bons anys”.

Com el Jordi, l’Héctor aspirava a fer carrera a França com a rugbier professional. En el seu segon any, el pas a una categoria superior en la que la competència seria molt més dura va fer que es replantegés les seves opcions: “Podria haver buscat altres equips a França, però projectes més ambiciosos a altres nivells a Barcelona i el fet de poder seguir gaudint al primer equip del Sant Boi va fer que tornés a casa. Actualment estic a punt d’acabar la carrera universitària i tinc altres projectes abans de ser professional en el rugby”.

jordi-jorba

Aquest pas enrere no va suposar cap trauma per a l’Héctor, que només guarda bons records de la seva època a la Catalunya Nord: “No només vaig millorar en tots els aspectes com a jugador de rugby, a més em va servir per a madurar molt més ràpid que no pas si m’hagués quedat a casa dels meus pares. Un altre aspecte molt bo està relacionat amb la família d’acollida amb la que vaig viure el primer any, els Salles. Hi he mantingut el contacte des d’aleshores i tinc una relació molt estreta amb ells, ja que els considero com la meva pròpia família”.

Un altre cas similar és el de Nil Baró, també membre de la Santboiana. L’elèctric aler va ser membre dels “Espoirs” de l’Union Bordeaux-Bègles durant una temporada: “Encara tinc molt recent tot el que vaig viure tan a Bègles (el barri on hi havia el club de rugby) com a Bordeus. No hi ha dia que no recordi la sort que vaig tenir de poder passar la campanya allà”. La nostàlgia envaeix el veloç jugador quan parla del seu periple a França: “La convivència, la germanor i el “bon rotllo” que es viu en un centre de formació no es pot explicar. Dinàvem junts, anàvem al gimnàs junts, ho compartíem tot. Els trobo molt a faltar. A més vaig poder aprendre de jugadors que de ben segur jugaran a primer nivell mundial i vaig poder veure com eren també fora el camp”.

Com l’Héctor, el Nil va haver de prendre una decisió difícil al concloure la temporada: “La Federació Francesa de rugby va decidir suprimir la categoria “Reichels” (sub-19) de manera que es passés directament de sub18 a sub22.. La política del club va ser renovar l’equip “Espoir” amb jugadors de 20 anys i menys. A més a més, enguany, els dos ales titulars de França sub-20 durant el 6 Nacions han estat els dos d’Union Bordeaux-Bègles, que demostra la qualitat del centre de formació de Bordeus i la competència que em venia al damunt”.

hectorgarcia

Així doncs, Baró va creure que el millor era tornar a Castelldefels, convençut i conscient que per a ell el rugby no era un projecte professional: “No tindria sentit que hagués estudiat un Erasmus i que estigui cursant quart de carrera si m’hi volgués dedicar professionalment. Quan penso en una professió penso en un despatx, no penso en un camp. El rugby probablement m’agrada més que qualsevol professió que em puguin oferir, però mai serà la meva professió. Puc dir que he viscut del rugby, per les vivències que m’ha aportat, no pas per res més”.

Aixecar la copa del TOP14 francès no és impossible per al Jordi Jorba, com tampoc ho és tenir l’infortuni de caure lesionat o decidir fer un pas enrere en un moment determinat. Aquest dubte, aquesta por, però, no han de passar (ni passen) pel cap del jove barceloní, que se centra en treballar de valent en un entorn privilegiat per a la pràctica i la formació del rugby com ho és l’USAP. L’Aimé Girald és a pocs metres del camp d’entrenament, però el camí per saltar a la gespa de l’estadi serà llarg. No arribar-hi no seria un fracàs, el fracàs seria no gaudir d’aquest camí.

JORBA
|  FOSBURY.CAT  |