HISTÒRIES D’EUROPA

Les dones també eren olímpiques

Hera, l’Olimp i l’esport femení a la Grècia clàssica

HISTÒRIES D’EUROPA

Les dones també eren olímpiques

Hera, l’Olimp i l’esport femení a la Grècia clàssica

HISTÒRIES D’EUROPA

Les dones també eren olímpiques

Hera, l’Olimp i l’esport femení a la Grècia clàssica


QUAN ES DIU QUE A LES OLIMPÍADES CLÀSSIQUES (776 AC -393) NO S’ACCEPTAVEN DONES, NO S’ESTÀ EXPLICANT TOT EL QUE ES CONEIX. DE FET, ÉS UNA LECTURA MOLT PARCIAL I INTERESSADA, PLENA DE TÒPICS. LES DONES A L’ANTIGA GRÀCIA NO NOMÉS PARTICIPAVEN, SINÓ QUE TENIEN ELS SEUS PROPIS JOCS, DEDICATS A LA DEESSA HERA, ESPOSA DE ZEUS, ELS JOCS D’HERAIA, QUE SE CELEBRAVEN COM ELS MASCULINS CADA 4 ANYS I AL MATEIX ESTADI D’OLÍMPIA.


Això sí, tot i que es feien el mateix any i al mateix lloc, es procurava que hi hagués marge de temps entre els jocs dels homes i els de les dones, pel que normalment es feien cap a setembre. Els jocs de l’antiguitat tenien un clar component religiós, a través del qual es lligaven aliances més mundanes entre ciutats estat gregues. Servien de lligam entre les colònies repartides per tota la Mediterrània, eren una excusa per relacionar-se i obrir mercat. Ara bé, si al santuari d’Olímpia es feien aquests jocs dedicats a la principal deïtat grega, Zeus, també es feien el seu equivalent dedicat a la seva esposa, la pobra Hera, que passava el temps passejant la seva cornamenta per l’Olimp i conspirant contra totes les amants (i els amants) del faldiller Zeus.

Els orígens de les olimpíades femenines no són gens clars, com els masculins, i en la seva reconstrucció es barregen, com en la versió masculina, història i mite. Segons la tradició mitològica, va ser Hipodamia, filla del rei de Pisa Enomaos, qui va establir els jocs en honor de la deessa Hera, com a reconeixement per haver permès el seu matrimoni amb Pèlops. Enomaos la volia casar només amb qui fos capaç de vèncer-lo en una cursa de carros, així que a banda de la intervenció divina d’Hera, segurament, que Hipodamia i el seu amant Pèlops manipulessin el carro d’Enomaos perquè es fotés una bona nata, també va tenir alguna cosa a veure.

Són poques les fonts que ens han arribat que parlen dels jocs femenins, encara fragmentades i escasses les restes arqueològiques. Però la realitat és que van existir. Les fonts principals que es fan servir són la del geògraf Pausànias, viatger i autor de la “Descripció de Grècia” al segle II de la nostra era, per tant, un recurs valuós, perquè es va fer amb testimonis directes. Segons les fonts, els atletes es concentraven un mes abans de les olimpíades a Elis, una ciutat que ocupa 2 dels 10 volums de què consta la descripció de Pausànias. Es podria dir, que Elis va ser la primera vil·la olímpica de la història.

Com a troballa arqueològica, tenim figuretes que il·lustren les noies, i que encaixen perfectament en la descripció de les atletes feta per Pausànias: dones descalces, amb el cabell deixat anar, amb un vestit per sobre els genolls i el pit dret al descobert. Cert és que no hi ha, com en el cas masculí, representacions a dojo d’escenes esportives, especialment en ceràmica, però sí que han quedat algunes conegudes imatges de dones practicant esport. Cal dir que, pels grecs, el model de bellesa era el masculí, i una curiositat és que el mot “gimnàstica” prové del grec “gymnós”’que vol dir “nu”, precisament.

Els jocs d’Hera consistien només en una sola prova (que se sàpiga), una cursa d’uns 160 metres que ocupava només una part de l’estadi. Els organitzaven 16 dones casades de la ciutat d’Elis, cada una amb una assistenta. El nombre dones vindria determinat també pel mite d’Hipodamia. Les atletes es dividien en tres grups d’edat. La vencedora obtenia l’honor de poder dedicar la seva imatge a Hera, rebia la corona d’oliu i podia menjar carn de la vaca sacrificada en honor a la deessa. Malauradament, cap dels retrats o imatges oferts per les guanyadores s’ha conservat.

També contràriament al que es diu, les dones sí que podien assistir a les Olimpíades dels homes com a espectadores, les solteres, o millor dit, les verges. Amb una gran excepció: tenia accés sempre la gran sacerdotessa de Dèmeter, malgrat que podia estar casada. De fet, la línia que separava la virginitat del matrimoni era molt prima. Almenys en la pràctica. Si recorrem a la mitologia, com a reflex del pensament grec, veiem que la cosa era complicada. La virginitat tenia una gran importància social en el món grec, de les principals deesses gregues 3 eren verges (o no es volien casar): Atenea, Artemís i Hestia, aquesta darrera deessa de la llar també al món romà amb el nom de Vesta, la de les vestals. Hera mateixa, no és que fos exactament verge: es feia una restitució de la seva virginitat cada any. Dèmeter era, de fet, l’única deessa que pròpiament es podria considerar “mare” protectora en el sentit estricte del terme, sense patir per la seva virginitat. La pràctica real era que les noies eren portades a veure els espectacles d’atletes nus fent exercici, i a veure si coneixien algun possible marit.

Sí que és cert, efectivament, que existien lleis restrictives per a les dones, com la de les dones casades de la ciutat d’Elis, que penava amb ser estimbades daltabaix d’una de la muntanya Tipeu si eren atrapades in franganti colant-se a l’estadi olímpic. Però també és veritat que no es descriu cap cas en què s’apliqués, millor dir, Pausànias descriu el cas d’una dona que va ser enxampada: Cal·lipatira.

Estatueta de bronze d’11,4 cm trobada a Albània que representa una atleta corrent. Segurament espartana i datada al voltant del 500 aC. Es conserva al British Museum

Estatueta de bronze d’11,4 cm trobada a Albània que representa una atleta corrent. Segurament espartana i datada al voltant del 500 aC. Es conserva al British Museum.

Cal·lipatira era una espartana, filla de Diàgoras, qui fou campió olímpic dos cops en boxa (a la 79à edició, el 464 sC), a banda d’altres campionats en diversos certàmens. Els dos germans de Cal·lipatira, Damaget i Acusilau també van ser campions en la mateixa edició (el 448 aC), en pankration i boxa, respectivament, igual que el seu nebot Euklēs. És a dir, pertanyia a una gran nissaga de campions olímpics, d’una família acomodada. Segons la tradició el seu pare Diàgores d’Ialisos va morir mentre era homenatjat a l’estadi portat a l’esquena dels seus dos fills campions.

En les dones espartanes, estava millor vist que a altres zones de Grècia que les dones fessin esport i cuidessin la seva salut, per la creença de què això els aportaria fills guerrers més forts. Per poder veure el seu fill Pisírode el 396 aC participar en la boxa, Cal·lipatira es va colar disfressada d’home. La seva emoció va ser tan gran en veure el fill campió que va saltar a celebrar-ho i en mig de l’eufòria li va caure el vestit, quedant al descobert el seu sexe veritable. Va ser indultada.

El càstig va recaure en els entrenadors, perquè Cal·lipatira s’havia fet passar per un. A partir de llavors els entrenadors anirien com els atletes: nus. Era la forma de comprovar si eren realment homes o dones. És possible, doncs, que la raó per la qual els atletes participaven nus, fos també aquesta.

No negarem que hi ha debat sobre si al món clàssic grec hi havia o no discriminació a la dona, i si era o no considerada inferior en el tema esportiu, o físic. En altres aspectes, la dona era considerada una malalta crònica, només cal mirar l’origen de la paraula “histèria”, i políticament, també estava discriminada, per què no aquí?. Com que el nostre principal mirall, és el món romà, extremadament masclista, molts pensadors tendeixen a creure que a les polis gregues també era així. Però no està del tot clar. I si no, tornem-nos a fixar en la seva mitologia.

Podem posar els exemples d’Atalanta que es va enfrontar i va ferir a la  perillosa bèstia, el Senglar Calidó, enviat per Àrtemis. També va matar centaures a cops de fletxa. Després tindríem la nimfa Cirene, que matà un lleó amb les seues pròpies mans, per no parlar del mite grec per excel·lència: les amazones, les dones guerreres. I evidentment, Atenea, la deessa de la saviesa, però també de la guerra. Per tant, allò tan suat de què el paper de la dona en la mitologia clàssica estava al servei de l’ensenyament del rol passiu i supeditat a l’home, té les seves llacunes. Potser en l’esport també, i més tenint en compte que malgrat que parlem de “Grècia” per simplificar, o “polis”, en realitat les diferències entre ciutats estat eren grans, i no sempre es coneixen tots els detalls de l’estatus que tenien les dones a tot arreu.

Un altre cas excepcional d’una dona, en aquest cas documentat a part de Pausànias, també pels historiadors grecs Plutarc i Xerofont, va ser la primera campiona olímpica de la història: Cinisca d’Esparta. Era filla del rei Arquidam II. Novament, parlem de les dones espartanes, les quals podien, d’entre altres drets, heretar propietats. Era una família coneguda per la cria de cavalls i va participar al tethrippon, la prestigiosa cursa de cavalls. Resulta que, segons les normes, els qui participaven de veritat eren els cavalls, no els genets, per tant, es declarava guanyador de la cursa al propietari dels cavalls, els genets acostumaven a ser esclaus servents… i va resultar que la propietària era una dona. Fins a la seva arribada, no havia calgut reglamentar aquesta possibilitat, simplement perquè segurament la majoria de les dones de la gran part de polis gregues no tenien poder adquisitiu com per donar-se el luxe de tenir cavalls. D’aquesta forma, Cinisca, el 396 aC es va convertir en la primera guanyadora olímpica, participant en cursa de cavalls, fita que repetiria 4 anys després, i que amb tota seguretat, no va poder presenciar per la prohibició d’accedir a l’estadi.

Tampoc va poder recollir el premi, però sí que se li va permetre col·locar la seva estatueta al santuari de Zeus, cerimònia reservada als grans herois dels jocs. A més, va encarregar una inscripció que segons Pausànias era a una placa de bronze instal·lada a la quadriga que la princesa va donar al temple de Zeus:

“Jo Cinisca victoriosa de la cursa de quadrigues, faig aquesta estàtua, jo l’única dona en tota Grècia en haver guanyat aquesta cursa.”

La seva victòria als jocs va establir un model per a altres dones que van intentar guanyar l’esdeveniment com ella ho va fer. Ho devien tenir difícil, a una societat on des de nens els rols eren molt marcats en l’educació. Els infants de seguida eren separats de la mare, a Esparta als 7 anys se’l treia de casa i se li adjudicava un tutor per començar el seu entrenament, l’anomenada agogé, un entrenament militar, però, que va tenir els seus resultats: la immensa majoria de campions olímpics eren espartans, en algunes disciplines de tots els segles que van durar els jocs, les 3 quartes parts ho eren. Com hem vist, fins i tot les primeres dones ho van ser. A la resta de poblacions, entre la burgesia el normal era separar els nens de la família als 12. A partir de llavors els nens s’entrenaven al gimnàs i la palestra i les nenes seguien a casa.

Estàtua que representa a Atalanta, del s I aC, conservada al Museu del Vaticà. Observeu que vesteix com les atletes, potser amb la faldilla una mica més curta.

Estàtua que representa a Atalanta, del s I aC, conservada al Museu del Vaticà. Observeu que vesteix com les atletes, potser amb la faldilla una mica més curta.

Moltes coses encara avui sobre les dones a l’antiga Gràcia són suposicions, i s’ha d’anar amb compte de no traslladar els nostres prejudicis a l’època. És possible que el fet que participessin separadament als jocs no tingui a veure tant amb el físic, com amb aspectes religiosos, per exemple. També ens manquen moltes dades, no sabem d’on venien les atletes, si de totes les ciutats o només dels voltants, ni si tenien un gran reconeixement públic entre les altres dones, o si era un ritus de pas, així com molts altres aspectes socials que no es tenien en compte llavors en les descripcions com a esdeveniments dignes de destacar. En el cas de Pausànias, se sospita que el seu gran al·licient era ignorar els romans, alhora que exaltar tot allò que es considerava purament grec. Tenint en compte que els romans sí que eren uns grans misògins, l’aparició d’aquestes anècdotes podrien formar part d’aquest context polític.

Tampoc sabem gran cosa del paper de la dona a la resta de competicions panhel·lèniques, més enllà de què “no podien participar”, cosa que ja hem vist que era falsa. Els jocs panhel·lènics eren 4, les olimpíades n’eren una de les competicions. Les altres 3 eren: els jocs pítics, de caràcter poètic, dedicats a Apol·lo i les muses; els nemeus, dedicats a Zeus i Heracles, amb curses de carros; i els ístmics, dedicats a Posidó, amb proves al mar. Per exemple no es coneix el sistema de tria de les atletes, els seus equivalents masculins eren triats en diferents festivals que es realitzaven en honor a divinitats locals, i els campions anaven a les olimpíades.

Grècia havia estat annexionada pels romans el 146 aC, havien hagut revoltes, i com és sabut, la cultura grega influencià molt la romana. De fet, malgrat tot, els jocs continuaren encara sota la dominació romana, amb la inclusió per això del dret dels romans a prendre part. Seria finalment per motius religiosos que l’emperador Teodosi I al 393 va prohibir definitivament els jocs, per pagans. Mentre que la dona, inclòs l’esport, amb l’auge del cristianisme, aniria transformant els rols de Lilit (l’antítesi de la passiva Eva bíblica) en una mena de Làmia (representada durant el renaixement com un monstre) i en l’origen de tots els mals, com Pandora. Ja en època contemporània, tants segles d’odi acumulat contra les dones, va impossibilitar que es poguessin reincorporar a les competicions atlètiques al mateix temps que els homes. Cosa gens justificada històricament.

Feminae

HERA, L’OMLIMP I L’ESPORT FEMENÍ A LA GRÈCIA CLÀSSICA
|  FOSBURY.CAT  |