HISTÒRA

Històries Olímpiques (3):

Les proves del programa olímpic

HISTÒRA

Històries Olímpiques (3):

Les proves del programa olímpic

HISTÒRA

Històries Olímpiques (3):

Les proves del programa olímpic


Després que la Fosbury 19 del mes de novembre repassés aquell “esport que ja no hi és”, vam decidir tornar a viatjar fins a l’Antiga Grècia en aquesta secció que ens anirà apropant a poc a poc fins als Jocs de Rio de Janeiro.


Els Jocs que se celebraven a Olímpia van anar creixent en durada i, evidentment, en proves. Durant força temps, tot i la seva importància, els Jocs Olímpics es limitaven a la cursa de l’estadi, però després de tretze olimpíades es van anar incorporant noves proves atlètiques com ara el diaule (724 aC) i el dòlic (724 aC). Les següents a entrar en el programa olímpic van ser el pentatló i la lluita (708 aC), seguides de la boxa (688 aC) i les quadrigues de cavalls (680 aC), la primera prova hípica que va entrar al calendari i per descomptat la més característica i espectacular de totes. En total 21 competicions, amb setze especialitats diferents, quatre atlètiques, quatre gimnàstiques, i vuit hípiques.

jo-nois-corrent

Proves atlètiques

L’eix central de tots els Jocs, malgrat el seguiment de les altres proves, era la cursa estrella de l’estadi, tal com en l’actualitat passa amb els cent metres llisos. Durant moltes edicions dels Jocs, des del temps immemorials fins a l’olimpíada número 14, aquesta va ser l’única prova que es disputava, fins que se li va afegir la cursa de dos estadis, el diaule. La seva importància queda demostrada pel fet que el guanyador de l’estadi donava nom a aquella edició de L’olimpíada.

Totes les curses tenien moltes característiques en comú, com ara el funcionament i reglamentació de les mateixes, i coincidien en el fet que els atletes anaven despullats untats amb oli i sorra, excepte els hoplites. El concurs començava amb el sorteig previ per tal de fixar els diferents grups que prendrien part en la competició, donat que era impossible fer-ho tots a la vegada. Després de les curses de cada grup, els vencedors competien entre ells per tal de decidir el guanyador final.

En el moment de la carrera, l’esportivitat havia de regnar, motiu pel qual estava penalitzat tocar o molestar un rival. La sortida d’aquestes carreres estava marcada per una corda, la qual s’activava en el moment de donar la sortida per tal que cap dels atletes no es pogués avançar al senyal d’inici.

En acabar, els hel·lanòdiques designaven el guanyador i l’herald el proclamava oficialment vencedor, nombrant-lo pel seu nom, seguits del nom del pare i de la pàtria per la qual competia, que no sempre era on havia nascut. Després del nomenament, els vencedors rebien diferents reconeixements simbòlics: una palma de mans dels jutges i diverses cintes de colors que els eren lligades per tot el cos per part dels seus amics i familiars.

jo-mapa-estadi

Estadi: Cursa atlètica a peu, de 192,27 metres de distància, amb sortida a l’est de l’estadi i arribada a l’altre extrem. La llegenda atribueix aquesta mesura, al resultat de sumar sis-centes vegades la mida del peu d’Hèrcules. Els seus orígens són molt remots, i se situen com a part dels cultes religiosos celebrats a l’interior de l’Altis i segurament amb final a l’altar on es feien les ofrenes. La sortida de la cursa estava delimitada per diferents carrers, que ja hem comentat en l’apartat dedicat a l’estadi.


Diaule: Cursa a dos estadis. Els competidors recorrien la longitud de la pista, donaven la volta de manera ràpida, i tornaven al punt de partida. Per la seva distància es pot comparar als actuals quatre-cents metres llisos. En aquest cas, la cursa començava a l’oest, on també tenia la seva fi.


Dòlic: Cursa de fons, sobre la qual els estudiosos han fixat diferents mesures, de set fins a vint-i-quatre estadis. El que està clar és que era la prova més llarg del campionat olímpic, i per tant, la que necessitava una major resistència per part dels participants. Segons s’afirma, és possible que els participants en aquest tipus de prova no anessin descalços, sinó que portessin una mena d’espardenyes que deixaven els dits al descobert, anomenades Endromis. Com que no hi havia una distància segura, i obrint la possibilitat a que aquesta anés canviant al llarg de la història dels Jocs, només es pot afirmar que quan la cursa tenia un nombre d’estadis parell tenia la sortida a l’Oest, i quan eren senars, a l’Est.

jo-hoplites

Hoplita: Cursa a peu, que es va començar a celebrar a partir dels Jocs de l’Olimpíada 65, en la qual els corredors portaven una armadura de guerrer. Els corredors, tal com explica Pausànies, en els seus inicis portaven també un elm i unes gamberes per sobre els peus. Amb el temps, però, aquests dos elements van ser eliminats de la cursa. Els escuts eren del servei d’Olímpia, per així, tal com passava també en la prova del disc, evitar desigualtats entre els participants. La distància que havien de fer, tot portant els escuts rodons, era de dos estadis.

El seu origen té força de mitològic, ja que cada autor hi veu un sentit una mica diferent. Mentre alguns ho descriuen com una preparació per a la guerra, altres afirmen que és com un recordatori que en acabar la treva sagrada s’haurà de tornar a la guerra, o fins i tot que es va instaurar quan un guerrer va entrar a Olímpia completament armat i anunciant la seva victòria. Sigui com sigui era una cursa que va tenir molta continuïtat.

jo-javelina

Proves de lluita i combinades

Pentatló: La prova més completa de totes les que es van disputar, ja que, com el seu nom indica, comptava amb cinc proves.

Les proves eren les següents: el salt, el disc, la javelina, la cursa i la lluita (tot i que hi ha fonts que afirmen que la lluita era el pancraci). Hi ha diferents versions de com es desenvolupava, tot i que el que està clar és que el seu campió es considerava l’atleta més complet de tots per la complexitat de la seva victòria. Per aquest motiu, la consideració que rebia el guanyador del pentatló era realment important; fins i tot se’ls havia arribat a comparar amb els filòsofs.

1- Salt: Salt de llargada amb una carrera prèvia, en la qual els atletes havien d’impulsar-se des d’una línia marcada, la llinda, en direcció a una zona amb la terra estovada amb una pala per tal de fer més suau la caiguda i poder marcar el lloc exacte en què s’havia aterrat. Llavors els atletes s’ajudaven d’unes “halteres”, uns petits pesos aerodinàmics que agafaven amb la mà, amb la idea que després de la batuda els donava més volada. S’explica també que aquesta prova s’acostumava a fer amb acompanyament de música de flauta.

Segons ha quedat reflectit en alguna crònica, es van obtenir llargades de més de setze metres, molt lluny del que un humà pot saltar actualment: 52 peus, equivalents a 16,66 metres, de Chionis de Lacònia i els 55 peus (de mesura diferent) que equivaldrien a 16,31 metres. Només cal veure que l’actual rècord del món està fixat en 8,95 metres per veure que és un salt sobrehumà. Per aquest motiu els estudiosos del tema han pensat diferents respostes a l’enigma “dels grans salts”. L’opció més probable és que fos la suma de tres salts de cada atleta (cada salt per tant d’una mica més de cinc metres), tot i que no hi ha constància que es fes més d’un salt. També s’ha plantejat la possibilitat que es tractés d’un triple salt, fet una mica més probable, però si això fos així, no deixarien de ser marques molt bones dignes de molts atletes actuals. La darrera possibilitat és que hi hagués un error en transcriure els resultats, i en comptes de 52 peus en fossin 22, amb el que la marca passaria ser més lògica, ja que serien uns set metres.

2- Cursa: Es tractava d’una cursa d’un estadi, com la que ja hem explicat, amb les mateixes regles i distància.

3- Llançament de disc: Els participants havien de llançar un disc d’uns setze centímetres de diàmetre, i al voltant d’un quilo i mig de pes el més lluny possible. Es controlava per tant el pes dels discs dels participants, i per aquest motiu els organitzadors disposaven de tres discs de bronze preparats per al concurs. Sembla ser que els pentatletes es col·locaven per llançar el disc en un punt en el qual només hi cabia una persona dreta.

4- Llançament de javelina: Es tracta d’un concurs notablement diferent del que es practica en l’actualitat, tot i que el seu objectiu segueix sent el mateix, llançar l’artefacte el més lluny possible. Per agafar la javelina, els llançadors s’ajudaven d’una petita corretja d’entre 30 i 40 centímetres, que es trobava de la meitat cap avall de la javelina. El dard es disparava en posició horitzontal.

5- Lluita: Era una competició molt dura, que exigia molta força, pes i una extraordinària condició física. Els lluitadors havien d’estar drets i no podien anar per terra. Tal com hem dit, hi ha estudiosos que opten per assenyalar que la darrera prova del pentatló era el pancraci, que descriurem més endavant.

Competició eliminatòria: Hi ha estudiosos que afirmen que el pentatló era una prova que anava eliminant els participants. D’aquesta forma, la competició començava amb el salt de llargada, i els competidors que sobrepassessin la “mínima” establerta passarien a la següent prova, que era el llançament de javelina. D’aquesta prova de llançament, els quatre primers es classificaven per la cursa a peu, en la que s’eliminava el darrer classificat. Llavors ja només en quedaven tres, que s’enfrontaven al llançament del disc, d’uns cinc quilos de pes. Els dos que el llançaven més lluny s’enfrontarien a la prova definitiva: la lluita fins al final, en la qual es decidia el vencedor de la prova més completa.

jo-lluita

Lluita: Tipus de “lluita a peu” en la que es comptava una caiguda quan un dels dos lluitadors era llançat a terra. Si els dos contrincants queien junts, no es comptava res i tornaven a començar. El lluitador antic intentava fer caure el rival mitjançant claus. La més coneguda de les utilitzades era la que actualment es coneix amb el nom de l’“euga voladora”.

jo-bras-aixecat

Pugilat: El pugilat és l’antecedent més clar del que ara anomenem la boxa. Lluita cos a cos entre dos homes que va entrar en el programa olímpic l’any 688 aC, en l’Olimpíada número 23, i més endavant fins i tot va ser practicada pels nois. Des de la seva entrada en el calendari oficial dels Jocs, va agafar molta importància i preferència entre els aficionats, fins i tot en l’època de decadència. La duresa extrema d’aquesta modalitat va fer aparèixer clars especialistes, ja que requeria una gran dosi d’entrenament, tant tècnic com físic. S’especula que van ser precisament els participants en aquesta prova els que van començar a originar els primers esportistes realment professionals, ja que es van plantejar si valia la pena jugar-se el físic d’una manera tan brutal, només per una corona d’olivera, per molt significat que aquesta tingués.

En aquest esport no es feia distinció de categories per pesos, amb el que les condicions físiques dels participants eren clau per determinar els qui tenien més possibilitats de victòria. Abans de la competició, en els entrenaments, els lluitadors entrenaven amb casc i guants encoixinats, però a l’hora de la veritat, quan sortien a l’arena de l’estadi després de disputar-se la lluita, no hi havia proteccions. És més, els boxadors es van arribar a posar corretges de cuir a les mans, que primer eren més aviat toves, però van anar passant a ser dures i doloroses. Al final, sobretot a l’època romana, sembla que fins i tot van arribar a lluitar amb peces metàl·liques a les mans, amb el que un cop podia ser del tot fatídic.

La tècnica sembla que era similar a l’actual. Els lluitadors procuraven sobretot no ser colpejats pel rival, més que no pas colpejar, per optar a guanyar l’altre per esgotament. Hi ha via diferents maneres de guanyar: deixant fora de combat el rival, que aquest abandonés esgotat o per alguna lesió. En cas que això no passés i el combat s’allargués massa —cosa que sembla que no era massa habitual—, s’arribava al clímax, on els contrincants s’havien de colpejar a cara descoberta de manera alternativa fins que algun caigués derrotat. Aquest fet dóna mostres de la increïble duresa d’aquest repte esportiu. Es dóna el cas, però, d’un recordat guanyador, que derrotava els rivals i acabava sense haver rebut un sol cop, intacte. El seu truc era esgotar els rivals, i segons sembla li va donar resultat.

jo-bras-aixecat

Pancraci: Es tractava d’un tipus de “lluita a terra” en la qual els dos competidors s’encaraven i miraven de tirar-se a terra mitjançant cops, agafades i fins i tot puntades de peu. En el moment en què un dels dos queia a terra, l’altre podia saltar-li o pujar a sobre, seguir clavant-li puntades, cops de puny, estrangular-lo o immobilitzar-lo amb qualsevol clau de lluita. Quasi tot estava permès, menys mossegar i treure els ulls al rival. Tot un detall. La lluita seguia fins al final, sense cap mena de descans, i acabava quan un home queia inconscient o estava tan malferit que aixecava la mà en senyal de derrota.

Aquesta prova deixa pel record i la llegenda, la victòria d’Arraquió. Aquest lluitador grec estava protagonitzant una aferrissada lluita, però tenia totes les de perdre, ja que el seu contrincant l’havia fet caure a terra i l’estava escanyant. Però ell va reaccionar amb una potent clau que va doblegar el turmell del seu rival, i li va fer tant mal que aquest va aixecar la mà reconeixent la seva derrota. D’aquesta manera, Arraquió, que no va poder sobreviure a l’estrangulament del seu rival de Pancraci, es va coronar com a triomfador de la lluita.


Proves hípiques

Amb els anys, les competicions que se celebraven a l’estadi d’Olímpia (atlètiques i més tard lluites) van haver de compartir protagonisme amb les que es portaven a terme ben a prop, a l’hipòdrom. Aquestes proves van entrar al programa gràcies a la bona consideració que rebien dels ciutadans de la noblesa grega, que arribaven a considerar l’equitació com una disciplina indispensable en tota bona educació dels seus joves, els quals van deixar una mica de banda les altres modalitats esportives, més a l’abast de qualsevol ciutadà. La passió no feia més que créixer, i això va fer que es donés el cas cada cop més freqüent que alguns pares posessin als seus fills noms compostos amb Hipp o Hippos (que significava cavall).

Pel que fa pròpiament a les proves hípiques, cal dir que van entrar en el programa per primera vegada l’any 680 aC, amb la carrera de quadrigues, i posteriorment, l’any 648 aC, s’hi van afegir les curses de cavalls. Aquests, precisament, eren els dos grans grups de proves que s’anirien celebrant en els Jocs Olímpics: les curses de carros i les de cavalls. En aquest tipus de competicions, els competidors no anaven despullats sinó que vestien una túnica.

Característiques de les proves

La distància de les curses, segons les deduccions que es fan basant-se en els textos de Píndar, era de sis voltes a l’hipòdrom, és a dir, uns quatre quilòmetres i mig. L’escriptor deia que els participants havien de passar per darrere de la fita, però tenint en compte que n’hi havia una a cada costat, és possible que es referís a les sis voltes esmentades.

El risc d’aquestes proves era elevat, motiu pel qual els genets o aurigues se sotmetien a un dur entrenament que podia durar anys. La tècnica dels participants havia de ser molt acurada, per poder conduir el cavall o carro el més a prop possible de la zona interior per poder agafar la corba de manera més directa i guanyar uns metres sobre els seus rivals de carrera. I era en aquest punt de la prova on hi havia més col·lisions, ja que els concursants intentaven passar tots el més enganxats possible al pal indicador. Aquests xocs solien ser dramàtics, ja que normalment els carros es trencaven i això feia que els cavalls perdessin el nord i sortissin desbocats. Per aquest motiu, la majoria d’aurigues portaven el cos protegit amb benes i el cap amb un casc de cuir per disminuir una mica l’impacte del cop.

Les carreres hípiques o de cavalls sembla que mai van ser tan aclamades pels aficionats com les de quadrigues, a causa del menor espectacle que donaven, ja que hi havia menys accidents, cosa que ja se sap que pel públic sol tenir més interès.

Al llarg dels anys, tal com recull Villalba en el seu recull publicat en el llibre “Olímpia. Jocs i esperit”, hi va haver un gran nombre de proves eqüestres, algunes de les quals van durar pocs anys:

  • Quadrigues de cavalls (apareix a l’Olimpíada 25)
  • Cursa de cavalls (apareix a L’olimpíada 33)
  • Apene (carro de mules) (apareix a L’olimpíada 70 – desapareix a la 84)
  • Calpe (apareix a L’olimpíada 71) amb eugues. Al final de la carrera, segurament a la darrera volta a l’hipòdrom, els genets saltaven del seu cavall i corrien al costat de l’animal agafant-lo de les regnes.
  • Eugues trot (apareix a L’olimpíada 71 – desapareix a la 84)
  • Sínoriscavalls (apareix a L’olimpíada 93)
  • Quadrigues de poltres (apareix a L’olimpíada 99)
  • Sínoris– poltres (apareix a L’olimpíada 128)
  • Cursa– poltres (apareix a L’olimpíada 131)

HISTÒRIES OLÍMPIQUES (3): LES PROVES DEL PROGRAMA OLÍMPIC
|  FOSBURY.CAT  |