HISTÒRIES D’EUROPA

La participació de les dones en la història de l’olimpisme

HISTÒRIES D’EUROPA

La participació de les dones en la història de l’olimpisme

HISTÒRIES D’EUROPA

La participació de les dones en la història de l’olimpisme

Tamara Lucarini Cortés i Carlos Pulleiro Méndez
Pikara Magazine


La integració de les dones en l’esport ha estat un procés llarg i sobretot molt lent, ja que no és fins al 1996 quan la Carta Olímpica introdueix que una de les funcions del Comitè Olímpic Internacional (COI) és “estimular i donar suport a la promoció de les dones en l’esport, a tots els nivells i en totes les estructures, a fi de dur a la pràctica el principi d’igualtat entre l’home i la dona”. Però què entén el COI pel principi d’igualtat entre l’home i la dona? Què ha causat que l’olimpisme passi d’excloure a la dona esportista, com així era en els seus inicis, a defensar la seva participació?


L’esport femení en els començaments de l’olimpisme

Les Olimpíades es recuperen a la fi del segle XIX, segle en què la raó s’instal·la com el camí fonamental per a establir-se com a ciutadans iguals en l’espai públic, enfront dels privilegis i llaços sanguinis del sistema de l’antic règim. Per als intel·lectuals moderns, el naixement no resol el seu futur, és la pròpia praxi individual la que provoca que els éssers humans millorin, es perfeccionin i obtinguin conseqüentment la seva destinació. No obstant això, en les seves teoritzacions, característiques com la raça, les propietats i la pertinença al sexe masculí acaben per sentenciar les diferents esferes en què cada subjecte té capacitat de perfeccionament.

En aquest temps, l’esport sorgit en l’Anglaterra victoriana es va contemplar com un instrument fonamental per a demostrar les capacitats del progrés humà, però aquest no va escapar dels discursos liberals que, com a element fonamental per al progrés i el desenvolupament humà, deixa fora els que consideraven que no eren susceptibles d’avanç. Es conceben els models binaris estereotipats de masculinitat i feminitat; caracteritzant al masculí per contenir els trets ideals de l’esportista, és a dir força, velocitat, resistència … mentre que el model femení estava inscrit en el delicat, el fràgil, passiu, dependent … categoritzant als que els traspassin com a éssers quasi monstruosos.

Així mateix, els discursos biomèdics del moment ho avalaven, assenyalant els perills de l’esport per a les dones. Es deia per exemple que “l’hoquei era un inhibidor de la lactància” [1], i només les encoratjaven a l’exercici si aquest tenia beneficis per a la maternitat o ressaltava els seus aspectes artístics. Per la qual cosa no és d’estranyar que per quan es van recuperar els Jocs Olímpics el 1896 se’ls negués la participació. Caldria esperar a la segona edició a París el 1900 [2] perquè vint-i-dues dones d’un total de 997 esportistes participessin en tennis, vela, hípica, croquet i golf; encara que només el tennis i el golf van comptar amb esdeveniments femenins exclusivament.

ESDEVENIMENTS ESPORTIUS FEMENINS ALS JOCS OLÍMPICS

1900 Tennis, Golf 1952 Hípica 1996 Futbol, Softbol
1904 Tir am arc 1960 Patinatge de velocitat 1998 Curling, Hoquei Gel
1908 Patinatge artístic 1964 Voleibol, Luge 2000 Peses, Pentatló, Taekwondo, Triatló
1912 Natació 1976 Rem, Bàsquet, Handbol 2002 Bobsleigh
1924 Esgrima 1980 Hoquei herba 2004 Lluita
1928 Atletisme, Gimnàstica 1984 Tir, Ciclisme 2008 BMX
1936 Esquí Alpí 1988 Tennis de Taula, Vela 2012 Boxa
1948 Canoa 1992 Bàdminton, Judo, Biatló 2014 Salts d’esquí

Font: http://www.olympic.org/Documents/Reference_documents_Factsheets-
/Women_in_Olympic_Movement.pdf#sthash.u2Nxr8fo.dpuf

Carrera Dones

El Baró Pierre de Coubertin, artífex de la recuperació dels Jocs Olímpics, va ser, fins a la seva mort, un detractor de la participació femenina en aquests. Declarava que la dona havia de ser espectadora, havia d’estar per mirar, aplaudir i coronar els guanyadors en lloc d’intervenir; lloava a “l’autèntic heroi olímpic” que al seu parer era únicament “l’adult masculí individual” [3]. Però a poc a poc les dones van anar entrant en disciplines com la natació, un dels esports base dels JJOO; això sí, van seguir conformant percentatges gairebé ridículs de la participació total. Per exemple, el 1912 el nombre d’esportistes dones s’havia doblat fins a arribar a la xifra de 48 esportistes, però percentualment s’havia baixat del 2’20% inicial fins a l’1’99%.

Cal destacar que el model olímpic no era l’únic en el començament de l’expansió de l’esport internacional al començament de segle. Així, aquest model únic de “adult masculí individual” propugnat pel Baró va ser posat en qüestió des d’importants celebracions esportives de caràcter internacional. Des de la Unió Soviètica, es promou un esport de concepció socialista, més comunitarista, donant lloc a les Spartakiadas. Aquestes posen l’esport al servei de la revolució, ajuntant en aquest esdeveniment esportiu als treballadors de tot el món.

De la mateixa manera que hi va haver una reacció des del socialisme, també es va donar una reacció a causa de la visió androcèntrica, ja que l’exclusió de les dones en els Jocs va continuar després de la I Guerra Mundial [4]. Així, el 1920, en els Jocs celebrats a Anvers, les dones seguien sense participar en l’Atletisme, de manera que la francesa Alice Millat va fomentar i va organitzar juntament amb altres esportistes de diferents orígens la I Olimpíada Femenina el 1921. Aquest mateix any van constituir, a més a més, la Federació Internacional Esportiva Femenina (FSFI) amb la qual buscaven la promoció de l’esport femení i la inclusió d’aquest en el programa olímpic. Davant l’immobilisme del COI i de la Federació Internacional d’Atletisme Amateur (IAAF) de cara a introduir a les dones en l’atletisme olímpic per als Jocs de 1924, la FSFI va organitzar els primers Jocs Mundials Femenins el 1922, que van tenir tres edicions més el 1926, 1930 i 1934 aconseguint unes 200 esportistes de 18 països. Aquesta organització de dones va suposar una gran molèstia per al COI i la IAAF que no van tenir més opció que resignar-se i acceptar la participació de les dones en l’atletisme [5], la qual cosa va comportar al seu torn la desaparició de la FSFI el 1938 i per consegüent la dels Jocs Mundials Femenins.

La Guerra Freda Olímpica: Les dones com a eina competitiva

Després de la II Guerra Mundial la participació de les esportistes creix de manera constant superant el 20% per a l’edició de Montreal el 1976. La divisió entre Est i Oest de la Guerra Freda absorbeix els JJOO i fonamentalment les dones eren contemplades com un element més per la competència entre blocs. A occident es respirava l’edat d’or del capitalisme en la qual es minven els èxits assolits per les dones de la generació anterior. De nou, davant la reclusió en el privat, les dones reaccionen, i en els 60 es donarà l’anomenada segona onada del feminisme; amb la qual posen en qüestió multitud de principis que van servir perquè en l’àmbit esportiu es limités la seva participació. D’altra banda, l’entrada de l’URSS i de la resta de països comunistes als Jocs va aconseguir alterar la valoració de la competició femenina.

Inicialment la majoria de dones que participaven en els Jocs eren aquelles de les classes socioeconòmiques elevades de països desenvolupats, en ser les úniques que gaudien del temps i de recursos per entrenar-se. Però la lluita de blocs que es desenvolupava en el pla esportiu feia imprescindible obtenir el major nombre de medalles possible per demostrar hegemonia. Així, els governs socialistes van desenvolupar una política més activa, promovent la participació i la competitivitat femenina, ja que no tenien inconvenient a qui guanyés les medalles, si homes o dones, mentre s’aconseguís batre els números dels països capitalistes. El paper de les dones va ser fonamental en això, sent emprades com una forma de mostrar superioritat política [6].

Això va donar resultats ràpidament, especialment en aquells esports basats en la força, la qual cosa va guanyar no poques crítiques des d’occident sobre el que un cos apropiat de dona hauria de ser. En conseqüència, les atletes soviètiques i del bloc de l’Est es van considerar com a desafiaments implícits “a l’imperatiu heterosexual occidental” i van ser retratades com a poc femenines, ‘Amazones’, lesbianes o homes” [7]; aixecant la sospita sobre els seus cossos i el seu sexe. S’introdueixen així les proves de sexe el 1968 reforçant l’estereotip de la forma del cos femení. Aquests controls es van refinar, passant de les inicials anàlisis físiques “buscant obertures a la vagina” a les anàlisis cromosòmiques [8]. Després de fortes crítiques des d’àmbits mèdics, esportius i feministes, el COI les va eliminar el 1999. Ara com ara la màxima autoritat olímpica encara manté el dret a realitzar el test en casos individuals i quan ho consideri oportú.

Dones Olimpiques

La participació femenina després de la Conferència de Pequín

Amb la fi de la Guerra Freda, comença per part del COI un acostament explícit al sistema de Nacions Unides i a les seves agendes globals, que es tornen punt de referència a nivell mundial. La col·laboració es va estenent llavors fins a gairebé la totalitat d’agències de l’ONU: UNICEF, UNESCO, PNUD, FAO, OMS … constituint una gran varietat de Comissions Olímpiques que busquen l’extensió de l’esport per tot el globus, propagant els valors olímpics entre la joventut en concordança amb els valors de Nacions Unides al voltant de la pau i el desenvolupament de l’ésser humà. Aquesta col·laboració també s’estén cap a les dones, cal recordar que el procés del “decenni de la dona” (1975-1985) va suposar la intervenció i aparició en el panell multilateral d’un sector significatiu d’actors col·lectius feministes i de dones. La seva participació va implicar en conseqüència, la introducció del concepte gènere com a instrument d’anàlisi, una provisió que va variar els continguts i les propostes de les agendes globals. El mateix any de la Conferència Mundial de Dones a Pequín, el 1995, s’organitza el grup de treball olímpic Dona i Esport, que celebrarà l’any següent la seva primera conferència. Es reuneixen per primera vegada representants del Moviment olímpic, del sistema de Nacions Unides, d’organitzacions internacionals i no governamentals, així com diferents acadèmiques i centres de recerca de 96 països diferents. S’aborda una multiplicitat de temes: dones i el moviment olímpic, el paper d’aquestes en l’administració i l’entrenament, educació i salut, suport al desenvolupament de l’esport femení … [9]

No és per tant una sorpresa que el gran avenç en la participació femenina es realitzi en aquestes últimes dues dècades, on s’ha passat d’un 28’8% de dones esportistes a Barcelona 92 ​​fins als 44’2% dels més recents Jocs Olímpics a Londres. Pel que fa als d’hivern, també es dóna un impuls aconseguint el 30% el 1994 i arribant al seu límit el 2010 sent el 40’6% del total [10]. Com es pot veure, en més d’un segle d’història, el Moviment Olímpic s’ha anat adaptant als canvis socials. Així, s’ha passat de construir un olimpisme excloent i antagònic per a les dones a un altre olimpisme que busca ser la punta de llança de l’esport en la igualtat de participació d’homes i dones.

No obstant això, la situació no és idíl·lica, ja que, si ens fixem en la relació entre homes i dones que participen en cada Comitè Olímpic Nacional (AMB), hi ha diferències notables d’uns països a uns altres. En els anteriors JJOO d’hivern, d’un total de 82 CONs, 19 delegacions no van enviar cap dona esportista per les dues que no va enviar a cap home [11]. A Londres 2012 només 34 CONs -de 204- van tenir més dones que homes esportistes mentre que tres CONs no comptaven amb cap dona. Per fer-nos una idea més àmplia, encara el 2008 hi havia tres estats que no havien enviat mai una dona a competir en els Jocs Olímpics: Brunei, Qatar i Aràbia Saudita. En el cas saudita, el mateix president del CON va arribar a afirmar que “no aprovava” [12] la participació de les dones saudites en els Jocs Olímpics, però finalment una doble invitació del COI a dos esportistes a Londres 2012 va aconseguir que per primera vegada dues dones saudites participessin en uns Jocs Olímpics -en atletisme i judo-.

Svetlana Podobedova

Dones i olimpisme Hi ha alguna cosa més que la participació?

No es poden negar els èxits numèrics de la participació, però ¿són el 50% de dones participants en els Jocs Olímpics en un 50% d’esdeveniments una meta suficient? El 1996 es va estipular que per a l’any 2005 el 20% dels càrrecs decisoris en els cossos esportius olímpics estigués en mans de dones, però avui en dia, només 11 estan com a presidentes d’algun AMB, només n’hi ha un 17’6% en els comitès executius dels CONs i un 18% en les federacions internacionals olímpiques. Aquesta lentitud en la introducció de dones en càrrecs de poder dificulta encara més que els debats en l’esport transcendeixin el fet numèric, i no se centrin per exemple a qüestionar que els que fan esport només tenen com a única referència a l’heroi olímpic cubertinià.

Per tant, l’olimpisme, tot promocionant la integració de la dona esportista en el seu si, segueix sent incompetent en el que correspon a una integració en tots els àmbits de l’esport. D’aquesta manera, en tot aquest procés s’ha perpetuat que a les dones se les segueixi contemplant com a objecte a integrar i no com a subjecte que pot modificar les tares androcèntriques.

[1] http://www.altorendimiento.com/congresos/psicosociologia/598-alice-milliat-y-la-mujer-en-los-juegos-olimpicos

[2] El perfil d’aquestes dones corresponia al d’aristòcrates i burgeses, que segons Cristina Lopez Villar “practicaven esport com una forma de reforçar la seva identitat de classe”. http://www.uco.es/IVCongresoInternacionalEducacionFisica/congreso/Documentos/001-204-491-008-001.html

[3] http://www.altorendimiento.com/congresos/psicosociologia/598-alice-milliat-y-la-mujer-en-los-juegos-olimpicos

[4] I això malgrat que la contesa mundial va implicar que els homes anessin al front i les dones en la seva absència ocupessin els espais públics, exhibint que també poden realitzar les mateixes funcions que els homes, per la qual cosa al final de la Guerra seria complicat tornar a les anteriors justificacions que les recloïen en l’esfera privada.

[5] Aquesta introducció va ser lenta. A Amsterdam 28 només van participar en 100m, 800m, 4x100m, salt d’alçada i llançament de disc la qual cosa va comportar la celebració dels Jocs Mundials Femenins el 1930 i 1934.

[6] Schaffer, K. y Smith, S., The Olympics At The Millenium: Power, Politics and the Games, New Jersey, Rutgers University Press, 2000, p. 122.

[7] Toohey, K y Veal, J, The Olympic Games: A Social Science Perspective, Oxfordshire, CABI, 2007, p. 216.

[8] Toohey, K y Veal, J, The Olympic Games: A Social Science Perspective, Oxfordshire, CABI, 2007, p. 217.

[9]http://www.mujerydeporte.org/documentos/docs/
1%C2%AA%20CONFERENCIA%20MUNDIAL%20SOBRE%20MUJER%20Y%20DEPORTE%20COI.pdf

[10] També hi ha un increment notable dels esdeveniments femenins en els Jocs, passant de ser el 3’5% (3 esdeveniments on participen les dones d’un total de 86 esdeveniments esportius) el 1900 a ser el 46’4% (140 de 302 esdeveniments) dels JJOO de 2012. A l’hivern es passa del 12’5% (2 de 16 esdeveniments) fins al 50% (49 esdeveniments on participen les dones d’un total de 98) http://www.olympic.org/Documents/women_participation_figures_en.pdf

[11] Xifres que en el cas dels Jocs Paralímpics són pitjors, ja que el 2010 hi va haver 121 dones (24’1%) i 381 homes (75’9%) amb 10 delegacions (d’un total de 44 CONs) que no van enviar cap dona esportista per les 4 delegacions que no van enviar a cap home; http://www.womenssportsfoundation.org/home/research/articles-and-reports/athletes/~/media/PDFs/WSF%20Research%20Reports/2008_Olympic_Report.ashx

[12] http://www.nydailynews.com/news/world/saudi-arabia-send-women-olympics-article-1.1056609

LA PARTICIPACIÓ DE LES DONES EN LA HISTÒRIA DE L’OLIMPISME
|  FOSBURY.CAT  |