HISTÒRIES D’EUROPA

Ahir i avui de la manipulació social a través de l‘esport

El cas del ‘nazionalsocialisme’

HISTÒRIES D’EUROPA

Ahir i avui de la manipulació social a través de l‘esport

El cas del ‘nazionalsocialisme’

HISTÒRIES D’EUROPA

Ahir i avui de la manipulació social a través de l‘esport

El cas del ‘nazionalsocialisme’


DURANT LA DICTADURA NACIONALSOCIALISTA L’ESPORT VA TENIR UN PAPER CENTRAL EN EL CONTROL SOCIAL I LA DIFUSIÓ DE L‘IDEARI NAZI. PER AIXÒ L’ESPORT VA ASSOLIR A ALEMANYA QUOTES DE POPULARITAT ESTRATOSFÈRIQUES, QUE CONCENTRADES PERTINENTMENT A UN ESPORT EN CONCRET, ACABARIEN SOBREVIVINT AL MATEIX RÈGIM, I ACONSEGUIR ESTENDRE’S PER LA RESTA DEL CONTINENT, I FINS AVUI EN DIA.


Quan van arribar els nazis al poder, el 1933, no tenien una política específica vers els esports. Sobre la marxa, el ‘nazionalsocialisme’ utilitzà l’esport en dues vies per assolir l’objectiu principal, que era establir un règim totalitari: un com a propaganda, i el segon com a element per inculcar els seus valors a la societat. Per a la primera part havia de controlar les entitats esportives, cosa no gaire fàcil, donada la naturalesa caòtica, buscada, de la burocràcia nazi, la qual impedia que ningú manés, excepte el führer, en un maremàgnum d’ordres i contraordres. En aquesta primera part s’inserien els processos d’ariatització dels esports, on progressivament s’anirien arraconant a tots aquells que no fossin “aris”, principalment jueus i gitanos (veure la Fosbury núm. 2). Per a la segona part, no es crearen institucions específiques, sinó que s’inclogué com a normal a tots els àmbits la pràctica de l’esport, formava una part més de l‘ideari ètnic i racial nazi, de recuperació dels grans homes (i dones, però amb un altre sentit) aris, tal com ells l’entenien.

El ‘nazionalsocialisme’ va abusar de l’esport, fins a crear una percepció icònica a través de la imatge, que és, de fet, la mateixa que avui en dia tenim, inclòs el conegut vocabulari militarista per referir-nos-hi. El zenit d’aquesta activitat propagandística van ser les olimpíades del 1936 a Berlín i la gran mestra de cerimònies, la famosa directora de pel·lícules de propaganda, i amb posterioritat de documentals d’animals, Leni Riefenstahl. Contràriament al que molta gent avui en dia pugui pensar, llavors aquesta imatge del nazisme oferia una visió moderna, i dinàmica, de la societat que atreia el jovent com un imant. Només cal mirar les imatges, i veure que podrien ser de total actualitat. Transmeten, encara avui, un moviment, ideal i força impressionants.

bundesarchiv-tennis

Quan aquesta imatge i política de l’esport, adoptant el model  feixista italià, es va consolidar, l’objectiu no va ser influir sobre les masses directament amb l’esport, sinó la propaganda. Influenciar amb grans esdeveniments esportius seria una evolució actual d’aquesta política de l’esport. Els nazis, per a fer ensinistrament de masses, feien servir els grans actes de partit, com els que s’organitzaven a la gran esplanada de Nuremberg, les desfilades nocturnes amb torxes i les representacions pseudomedievalistes amb esvàstiques, gent a cavall i uniformes. Mentrestant, la inclusió de l’esport a nivell general en totes les organitzacions nazis, es va fer amb l’objectiu d’aconseguir un estat de camaraderia indestructible, un sentiment de nació, de pertinença a una comunitat racial, que de rebot ajudava a la política nazi d’aïllament dels sectors considerats desafectes.

L’esport va ser cabdal a l’hora de crear una mentalitat col·lectiva també en l’aspecte físic. Es destacaven les característiques considerades com a ideals de proporció de bellesa, al mateix temps que es destacaven en negatiu les considerades tares, defectes físics, dels desafectes i de tots aquells col·lectius socials considerats inferiors. En comparació amb l’encarcarada República de Weimar, les consignes nazis semblaven d’un altre món.

Lligat amb la imatge física i la mentalitat ‘nazionalsocialista’, hi ha l’adoració a l’heroi, al líder esportiu, la qual entronca perfectament amb la filosofia del gran home dels nazis agafada de Nietzsche. L’esport, esdevingué, doncs, una eina perfecta que servia a l’entrenament militar, treure la por a ser ferit i inculcar la mentalitat de superació. S’inculcava els valors del benefici col·lectiu abans de l’individual, a costa del propi sacrifici, i el guany del més dur per contra del més just. Els soldats de les SS feien una hora diària d’esport abans de res, en dejú i destacaven aquest tret per sobre d’un soldat regular. Així  mateix, per a anècdota, les temudes SA (abreviació d’Sturmabteilung) les tropes paramilitars d’assalt nazis que tant havien afavorit l’ascens del partit amb l’ús de la violència, estaven registrades com a secció esportiva del partit.

Qui s’encarregà d’introduir la teoria de l’esport va ser Kurt Münch el 1935, qui va escriure al llibre “Coneixement sobre Alemanya” que: “els atletes i l’esport són l’escola política preparatòria per al servei a l’estat.” Des d’aquest moment, la presència en grades destacades dels líders als esdeveniments esportius, els himnes i tota la parafernàlia nazi es van fer omnipresents als esdeveniments esportius, començant per les olimpíades del 1936. I fins a l’actualitat. Deia Münch: “un esportista és totalment, un element polític. És impossible que un club privat o un esportista es dediqui pel seu compte a l’exercici físic i l’esport. Això són afers d’estat.” Aquests són els inicis del control de les diferents federacions, en teoria privades, pels corresponents estats, fins avui també.

És de creure que una tal activitat de neteja ètnica en l’esport, control de les entitats i propaganda, no passarien desapercebuts pels organismes internacionals. Per mostra un botó, els Estats Units, que no van declarar, per cert, la Guerra a l’Alemanya nazi, van mantenir una posició que es podia qualificar, vist des d’avui, poc menys que de vergonyosa, i que ja llavors aixecava polseguera. Per començar, el COI, en oberta connivència amb el nazisme, va respondre als manifestants partidaris del boicot a Berlín 1936 que eren uns: “roigs comunistes”. Abery Brundage (president de la delegació del COI als Estats Units des del 1929 al 1953) argumentava que: “les olimpíades no podien ser utilitzades pels jueus per boicotejar els nazis”. De fet, el 23 d’octubre de 1935 el Comitè Olímpic nord-Americà declarava obertament que: “els jueus no estan sent discriminats pels alemanys en les proves de selecció, simplement són menys bons.” El 1935 va ser l’any en què els nazis van prohibir de realitzar als jueus cap activitat privada o pública, el que incloïa l’esport, sense que el COI badés boca. És més, el mateix Abery Brundage va arribar a president honorífic del COI entre el 1972-1975, precisament pocs dies després de la matança de la delegació israeliana a Munic, i va ser molt criticat per no tenir cap gest ni paraula de record pels israelians.

Leni_Riefenstahl_olimpia_1936

La veritat és que en pro de la propaganda, durant les olimpíades de 1936, els nazis van retirar els rètols contra els jueus dels carrers, i el seguiment dels possibles dissidents estrangers es va encomanar a la policia secreta. Malgrat tot, els esdeveniments esportius van ser el que van ser (veure la Fosbury núm. 6), el que no va evitar l’adhesió de l’ idolatrat baró Pierre de Coubertin de forma oberta al hitlerisme. Coubertin no s’hi va estar de realitzar un discurs clarament nazi a la clausura de Berlín 1936. Igual que altres membres del COI, defensaven el posicionament de Hitler obertament, pel que consideraven que cada país s’havia de representar sota la seva bandera, i els nascuts sense identificació no hi tenien drets. Es podria dir, a jutjar avui en dia, que aquelles teories publicitàries van triomfar.

Pel que fa a l’aspecte social de la pràctica de l’esport, l’organització central nazi que s’encarregava de l’espai d’oci, la “Kraft durch Freude” (força per l’alegria), va ser la gran impulsora. Copiada, clarament, de la Dopolavoro de Mussolini va ser la institució nazi més duradora, i de les més ben considerades per l’organització de vacances, inclosos creuers, festivals de teatre, oferta lúdica en general, entre la qual es trobava evidentment l’esport.

Les dones en aquest punt constituïen un problema per als nazis. D’una banda, el ‘nazionalsocialisme’ els atorgava un paper passiu de productora de fèrtils aris, però d’altra banda els interessava la propaganda que els oferien els triomfs esportius femenins, els quals constituïen una peça més de l’engranatge de superioritat racial germànica. Finalment, s’optà per encasellar a les dones en especialitats esportives pensades per millorar la reproducció, tals com la gimnàstica o la natació.

olympia-1938

Institucionalment, la teatralitat en l’exhibicionisme de la dictadura nazi a través de l’esport va anar a càrrec de la “Nationalsozialistischer Reichsbund für Leibesübungen” o DRL (Federació nacionalsocialista del Reich per a l’educació física). Aquesta institució creada un any després de l’arribada al poder del partit nazi, es va posar al capdavant d’una minoria d’esports inicialment, mentre que la resta, controlats per associacions d’obrers (llegeixi’s de tendències socialistes) simplement van ser prohibides.

Aquesta associació es va alimentar fins a substituir-la, per la seva antecessora creada el 1917 per impulsar els jocs olímpics que s’haurien d’haver realitzat a Berlín el 1916, però que no van poder ser a causa de la Primera Guerra Mundial, la: “Deutscher Reichsausschuss für Leibesübungen” o DRA (Comitè per l’educació física). La persona que faria d’enllaç entre les dues èpoques seria el controvertit Theodor Lewald, un personatge de la vella guàrdia de Weimar, utilitzat de mala gana pel règim nazi, i definitivament defenestrat després de l’operació de rentatge de cara a l’opinió pública internacional de les olimpíades del 1936. L’excusa per apartar-lo de la vida social va ser que estava casat amb una jueva (l’àvia de la seva dona ho era), així que des de la promulgació de les Lleis de Nuremberg al setembre del 1935, es trobava en la corda fluixa. De fet, l’abril de 1933, Lewald ja havia dimitit del càrrec de “canceller organitzador de les olimpíades” del 1936 que el vell canceller Hindenburg li havia atorgat.

El ministre de l’Interior nazi Wilhelm Frick, del qual depenia l’esport, va interferir llavors en el procés d’elecció d’un nou líder per a l’esport. Així, l’abril de 1933, Hans von Tschammer und Osten, un home del partit, per cert, un líder de les SA, va entrar per substituir Theodor Lewald. És en aquest marc que es va produir la frase de Goebbels que encapçala aquest article. Seria Hans von Tschamme qui lideraria la difunta DRA fins que, passades les olimpíades, apartaren definitivament al vell Theodor per refundar l’organització el 1938 com a la DRL, ja controlada del tot pel règim nazi.

olympics-berlin-1936

Durant aquest interval de temps, entre el nomenament de Hans von Tschammer el 1933, amb el manteniment de Theodor per motius d’aparença, fins passades les olimpíades, i fins a la refundació en la DRL, era de fet Hans von Tschammer qui manava com a “dirigent líder esportiu alemany”. Ell va instaurar la competició de la Copa de futbol a Alemanya, tant és així que durant el període nazi aquest torneig es va anomenar directament “Tschammerpokal”. Actualment a Alemanya la copa s’anomena simplement DFB-Pokal (Deutscher Fußball-Bund: la copa alemanya de futbol).

Oficialment, la DRL va començar a caminar el 27 de juliol 1934, el mateix any que moria el canceller Hindenburg i Hitler s’autoproclamava Führer. Fins a assolir el seu total monopoli es va anar dedicant a absorbir totes les federacions esportives sota el seu paraigua. La idea sobre l’esport de Hans von Tschammer  no variava gaire de l’oficial del partit, per no dir gens: “cal millorar la productivitat dels treballadors alemanys”, pel que l’esport passava a ser indispensable per a l’accés a determinats estudis. L’esport va ser una arma també en la lluita contra la influència de la religió, moltes institucions religioses mantenien associacions esportives amb les quals ajudaven els joves aturats, a partir de 1933 van ser comminades a fusionar-se amb d’altres més grans i la majoria van ser condemnades a desaparèixer. Tot havia de quedar sota el paraigua de l’estat. La dèria contra la religió es veié clarament en la instauració del dia de la Festa de l’Esport del Reich, implementat a sobre del Diumenge de la Trinitat, una important festivitat cristina de totes les variants.

Evidentment, Hans von Tschammer no va tenir gaire temps per desplegar una política esportiva, perquè la Segona Guerra Mundial començava al cap d’un any de la refundació del 1938. L’últim gran esdeveniment de masses organitzat per la DRL va ser el 125è acte commemoratiu que es feia anualment de l’alliberament del jou napoleònic. El 1938 es realitzaren fastuosos actes a la ciutat de Wroclaw (a la Silèsia prussiana, avui Polònia)  amb clara connotació política, on assistiren minories alemanyes, bàsicament de tot l’est, com el Banat o Transsilvània (avui territoris repartits entre Hongria, Romania i Sèrbia). Es reivindicava clarament la política de Drang nach Ostern, és a dir, la defensa de l’espai vital germànic cap a l’est.

bundesarchiv-betriebssport

La perversió en aquesta visió “popular” de l’esport, va començar a convertir-se en autèntica paranoia amb l’annexió d’Àustria el març de 1938. Àustria havia estat una potència esportiva, i les seves associacions van ser obligades a posar-se sota el control d’una DRL radicalitzada, que uniria els locals esportius amb els de les Joventuts hitlerianes. Finalment els nazis van considerar que l’esport d’elit no tenia sentit, i el van prohibir. Al desembre del mateix any, el mateix Hitler “ascendia” la DRL a la categoria de dependent directament del NSDAP (el partit nazi) amb el nom de Nationalsozialistischer Reichsbund für Leibesübungen o  NSRL, sigles amb la qual també fou coneguda l’organització. Internament, es configuraren 15 departaments, un per a cada branca esportiva, començant per la més important, la de la gimnàstica (veure La Fosbury núm. 1) i diverses federacions, algunes de les quals encara existeixen avui.
A partir de començaments de 1939 (la Segona Guerra Mundial començaria al setembre), la feina de mentalització, imatge, monumentalisme i propaganda nazi, ja estava feta. El militarisme es va anar imposant a totes les capes socials i anà substituint els valors de l’esport en un pas, vist els precedents presos pel partit nazi, fàcil de comprendre. Els nazis, van substituir l’art de Weimar que consideraven denigrant, per les figures classicistes ideologitzades de l’antiga Grècia i Roma que van ser molt útils per a la monumentalitat, igual que els grans estadis i esplanades, com el mateix estadi olímpic de Berlín. Van utilitzar tecnologia capdavantera, com la primera retransmissió esportiva en proves de televisió a Berlín per a les olimpíades de 1936, però sobretot van aconseguir que la ràdio fos la reina de les cases. Però sobretot, van inculcar una mentalitat de glorificació de la pròpia “raça” que encara avui, malauradament, atreu massa joves.

Era un pensament d’allò més fort (fora gent gran) de culte al cos fins i tot nu (però sense sexualitat), i va ser fet servir com a eina de desnaturalització de l’individu. Als actes esportius nazis, no tenien cabuda les classes socials, els uniformes tot ho tapaven, però alhora la massa es menjava l’individu en una altra via per aconseguir soldats perfectes capaços de sacrificar-se pel seu líder. Cosa que trigarien poc a fer.

AHIR I AVUI DE LA MANIPULACIÓ SOCIAL A TRAVÉS DE L’ESPORT
|  FOSBURY.CAT  |