HISTÒRIES D’EUROPA

El dopatge d’estat a les dues alemanyes

HISTÒRIES D’EUROPA

El dopatge d’estat a les dues alemanyes

HISTÒRIES D’EUROPA

El dopatge d’estat a les dues alemanyes


QUI DIGUI QUE ESPORT I POLÍTICA NO TENEN RES A VEURE, REALMENT NO CONEIX GAIRE L’ESPORT D’ELIT.
HI HA CASOS EVIDENTS, COM EL QUE TRACTAREM AVUI, QUE POSEN EVIDÈNCIA UNA UTILITZACIÓ BARROERA DE L’ESPORT PER MANIPULAR LES SOCIETATS. A POC A POC, ELS DOCUMENTS QUE REVELEN EL DOPATGE A ALEMANYA DURANT ELS ANYS DE LA GUERRA FREDA, CONTINUEN SORTINT A LA LLUM. UN DOPATGE SISTEMÀTIC QUE ANAVA MÉS ENLLÀ DELS RESULTATS ESPORTIUS: TENIA L’OBJECTIU DE CONSOLIDAR IDEES I RÈGIMS POLÍTICS I DOTAR­LOS D’UN ÈXIT INTERNACIONAL A TRAVÉS DELS SEUS ESPORTISTES.


Segons  va  revelar  el  diari  alemany  Süddeutsche  Zeitung l’agost  del  2013,  la  Universitat Humboldt  de Berlín (HU)  havia  elaborat  un  estudi  de  més  de  800  pàgines,  en  el  qual  es relata l’existència d’un sistema de dopatge organitzat a l’Alemanya occidental (RFA) des de la dècada dels anys 70. Testosterona, estrògens, EPO i anabolitzants van ser algunes de les  substàncies  que  es  van  emprar  en  millorar  el  rendiment  dels  esportistes,  sota  la promoció i finançament de l’estat.  La República Federal d’Alemanya (RFA) va construir una xarxa  de  dopatge  massiu  per  als  seus  esportistes,  a  principis  dels  anys  70,  per  tal  de consolidar  com  a  gran  potència  mundial.  Per  a  això,  va  fundar  el  Bundesinstitut  für Sportwissenschaft (BISp), organisme que es va ocupar de finançar, donar suport i instruir a  metges,  entrenadors,  esportistes  i  dirigents  en  el  que  pot  considerar­se  com  sistemàtic dopatge  d’Estat  a Alemanya Occidental  durant  dècades. Aquests  fets  han  estat  coneguts gràcies  a  una  investigació  iniciada  el  2008  per  la  Universitat  Humboldt  de  Berlín,  per encàrrec  de  la  Confederació  alemanya  d’esports  olímpics  (Deutsche  Olympische Sportbund), i que ha estat revelada pel diari Süddeutsche Zeitung.

La República Federal Alemanya va destinar milions de marcs per dur a terme un sistema de dopatge  que  no  només  inferia  als  seus  esportistes  professionals  sinó  que  també  es dedicava als més joves, amb els quals s’assajava amb diferents substàncies. Segons relata el  diari  esmentat,  aquesta  mesura  no  es  va  dur  a  terme  com  a  resposta  al  sistema  de dopatge  desenvolupat  per  la  República  Democràtica  Alemanya  (RDA).  La  República Democràtica Alemanya, la de l’est, com la resta de països de l’Europa de l’altra banda del teló  d’acer,  havia  desenvolupat  un  complex  entramat  de  dopatge,  que  va  transcórrer paral·lel al de l’altra Alemanya.

birgit_treiber

Les autoritats polítiques de la RFA van prendre la iniciativa d’establir aquesta política, amb el clar objectiu de beneficiar­se del rèdit polític que oferien les victòries dels seus esportistes en  els  esdeveniments  internacionals.  Per  això,  encara  que  es  coneixien  els  riscos  que aquestes  pràctiques  comportaven  per  a  la  salut,  l’Estat  va  posar  en  marxa  tota  la  seva maquinària  financera  per  aconseguir  uns  esportistes  d’elit  i  burlar  qualsevol  control antidopatge.  Es  va  infringir  la  recomanació  dels  metges  esportius  d’evitar  emprar substàncies dopants a dones o menors d’edat. Un informe mèdic recuperat d’aquella època, reflecteix proves realitzades en un grup de joves de 16 anys i en un grup esportiu de nens de 11 anys per veure l’efecte del dopatge depenent de l’edat dels esportistes.

L’ambició  per  aconseguir  els  millors  resultats  possibles,  va  portar  a  destinar  tots  els recursos possibles al dopatge. De fet, l’informe arriba a revelar una frase d’un alt càrrec de l’estat  abans  dels  Jocs  Olímpics  de  Munic  de  1972: “Només  volem  una  cosa,  medalla  a Munic”. En aquesta cita, la RFA va aconseguir 40 medalles i es va quedar en el quart lloc del medaller, mentre que la RDA  va aconseguir la tercera plaça amb 66 metalls. La Unió Soviètica va ocupar el primer lloc amb 99 medalles i els Estats Units va ser segon amb 94.

Només  en  els  Jocs  Olímpics  de  Mont­real  1976  es  van  injectar  1.200  dosis  d’una substància  anomenada  ‘Kolbe’ (pel  remer  Peter­Michael  Kolbe,  que  el  1994  va  ser nomenat president de la seva federació) de la qual encara es desconeix la composició.

En molts esports s’usava qualsevol substància que millorés el rendiment. Substàncies que avui  en  dia  molts  laboratoris  del  món  encara  no  han  desxifrat  completament  els  seus components  químics. El  futbol  també  es  va  veure  esquitxat  per  aquestes  pràctiques  i  en l’estudi  es  descriu  l’ús  dels  futbolistes  de  metamfetamines  i  després  d’amfetamines  sobre els futbolistes en els partits. Els tres mundials obtinguts per la selecció alemanya de futbol (1954,  1974  i  1990)  són  assenyalats  per  l’informe  com  a  sospitosos  d’estar  influïts  per pràctiques dopants.

Després d’anys d’investigació, ara el dubte plana sobre si fer públic o no l’estudi. La quantitat de noms que apareixen, molts d’ells amb càrrecs de rellevància en l’esport i alguns estaments  polítics  d’Alemanya,  ha  donat  lloc  a  un  sentiment  de  temor  per  part  dels  seus autors. La por a les milionàries demandes a les que es podrien enfrontar frenen les seves pretensions.

La RDA, tot per la pàtria socialista

Els espectaculars èxits esportius del règim comunista de la RDA van despertar nombroses sospites  sobre els mètodes emprats pels  seus entrenadors, però la  veritable dimensió de l’ús sistemàtic del dopatge només va ser coneguda després de la caiguda del Mur de Berlín.

Amb 102 medalles en els Jocs Olímpics de Seül en 1988 (37 medalles d’or, 35 de plata i 30  de  bronze),  un  any  abans  de  la  caiguda  del  sistema,  aquest  petit  país  de  17  milions d’habitants es va situar en segon lloc darrere de la Unió Soviètica, però davant dels Estats Units. Els resultats increïbles dels seus nedadores en els Jocs de Mont­real de 1976 (van guanyar 11 dels 13 títols) havien fet  saltar sospites. Però cap atleta de la RDA va figurar entre els “positius” dels controls antidopatge instaurats a partir dels Jocs Olímpics de Mèxic en 1968. Els documents a què es va tenir accés després de la caiguda del règim comunista, sobretot els de la policia de seguretat de l’Estat (Stasi), van revelar que en cap altre país el dopatge estava tan organitzat, centralitzat i controlat: era en definitiva, un  “dopatge d’Estat “. Quan acabava la jornada laboral o educativa els ciutadans de l’anitga RDA podien gaudir de les  nombroses  instal·lacions  esportives  que  posava  l’estat  al  servei  de  la  ciutadania.

Pavellons, pistes d’atletisme o piscines cobertes formaven part del paisatge de moltes ciutats  com:  Leipzig,  Dresden  o  l’antiga  Karl­Marx  Stadt  (avui  Chemnitz).  Instal·lacions equipades que eren l’enveja de molts estats socialistes i fins i tot d’algun de capitalista. Tot i ser un país petit, els èxits dels esportistes de les germano­orinetals en els Jocs Olímpics i competicions  internacionals  de  tot  tipus  (mundials  d’atletisme,  campionats  de  natació…), donaven  la  propaganda  ideal  fora  del  país  que  necessitava  el  règim  per  justificar  el  seu model de societat socialista.

A partir de l’any 1968 l’esport a la RDA va passar a ser controlat de forma més directa pel govern, mitjançant la directriu secreta 14.25 que tenia la missió de millorar els resultats dels seus  esportistes.  La  directriu  secreta  consistia  en  una  potent  campanya  que  tenia  dos eixos primordials: la promoció esportiva entre els més joves i l’ús abusiu de substàncies dopants,  com  esteroides  i  anabolitzants.  El  dopatge  d’estat  es  convertia  en  una  pràctica obligatòria si es volia arribar al zenit de l’esport. Els nois i noies passaven llargues jornades entrenant a un ritme altíssim amb l’objectiu de ser els futurs campions olímpics o mundials de  cada  disciplina  esportiva,  de  la  qual  en  destacaven  dues,  l’atletisme  i  la  natació.  En alguns casos es va arribar a segrestar “la joventut” de molts nens a canvi de convertir­los en màquines  programades  per  guanyar.  Els  esportistes  en  un  primer  moment  no  eren conscients  del  consum  de  substàncies  dopants,  doncs  seguint  les  ordres  dels  seus entrenadors i metges, ingerien el que es deia UM o Unterstützende Mittel, complexos que tenien la pinta de simples píndoles vitamíniques.

oral-turinabol

“Tots érem uns petits Ben Johnson”

Documents de l’Institut de control del dopatge de Kreischa acusaven la sèxtuple campiona olímpica de natació a Seül, Kristin Otto, d’haver­se dopat. Les campiones de natació Heike Friedrich,  Daniela  Hunger  i  Dagmar  Hase  també  van  ser  citades  per  haver  consumit píndoles de “oral­Turinabol”, un esteroide anabolitzant. “Tots érem uns petits Ben Johnson”,  va  declarar  el  nedador  Raik  Hannemann,  subcampió  d’Europa  de  200  m  estils  en  1990.

 

S’estima que uns 10.000 atletes de la RDA foren dopats.

Tot  i  l’abús  de  substàncies  dopants,  els  controls  antidoping dels  anys  60  i  70  eren rudimentaris i fins i tot perillosos. La llançadora de pes Ilona Slupianek va ser la primera atleta alemanya oriental que va donar positiu en un control. Va ser un clar descuit casolà de la maquinària mèdica que “lesionava” misteriosament a bastants esportistes abans de grans competicions. Slupianek va ser “atrapada” el 1977 després de guanyar la Copa d’Europa.

No  va  voler  implicar  a  ningú  i  fins  va  donar  la  culpa  als  controls,  perquè  eren “arcaics”  i  deficients. Al final la seva carpeta es va tancar i no va rebre cap sanció ni inhabilitació. El 1980, als jocs del boicot de Moscou,  va guanyar l’or olímpic amb un tir de 22,41 metres, molt a prop del seu rècord del món. El “cas Slupianek” és un dels casos de supervivència tramposa consentida per falta de proves. Encara té la plusmarca olímpica 35 anys després. Igualment, des Seül 1988 es mantenen també els 72,30 metres de Martina Hellmann en llançament de disc i els 22,47 d’Ulf Timmerman en pes. Un altre esportista, Jurgen Schult, encara posseïdor del rècord mundial amb 74,08 des de 1986, va seguir competint, però el seu nivell de marques va baixar sospitosament els següents anys.

 

L’esport d’alt nivell era un instrument de propaganda per a la RDA: “L’objectiu és assegurar a l’esport de competició de la RDA una posició de punta, que demostri la superioritat de la societat socialista sobre la capitalista gràcies a la utilització d’UM”, decretava un document de la Stasi, la temuda policia secreta. En el vocabulari de la policia política de la RDA, “UM” significava  substàncies  dopants.  Després  de  la  caiguda  del  mur,  els  responsables  del sistema de dopatge d’estat van començar a ser sancionats: un metge, va ser condemnat a sis mesos amb suspensió de pena, encara que el seu nom no va ser revelat.

L’ex­secretari general de la Federació de Natació de la RDA, Egon Mueller, així  com dos entrenadors, acusats de dopatge de menors, van ser condemnats a un any de presó amb suspensió  de  pena  cada  un.  A  l’octubre  de  1998,  l’ex  vicepresident  de  la  Confederació d’esports de l’ex RDA, Horst Roeder, va ser condemnat a un any de presó amb suspensió de  pena,  per  haver  afavorit  la  distribució  de  píndoles  d’oral­Turinabol  o  “testosterona”  a atletes  d’alt  nivell.  D’altra  banda,  Manfred Ewald,  president  de  la  confederació  de  1963  a 1988, va ser condemnat al juliol del 2000 a 22 mesos de presó amb suspensió de pena per haver danyat la salut de centenars d’atletes dopats contra la seva voluntat.

Els afectats van haver de lluitar dur pels seus drets. Uns 170 atletes de l’antiga RDA van rebre una indemnització única de 9.250 euros, després de nombrosos processos judicials que van aixecar més expetació mediàtica que no pas sentències de pes. Addicionalment, l’associació de “Ajuda a les Víctimes del Dopatge” d’Alemanya va arribar a un acord amb l’empresa  farmacèutica  Jenapharm,  per  a  una  segona  indemnització  per  la  mateixa  quantitat.  La  farmacèutica  Jenapharm,  instal·lada  a  la  ciutat  de  Jena  (RDA),  havia subministrat substàncies anabolitzants que encara no estaven definitivament provades. La lluita, a data d’avui encara segueix vigent, no ha conclòs. Víctimes impedides de treballar com a conseqüència del dopatge tenen processos oberts encara a dia d’avui .

ines_geipel2

Records impossibles

La  natació  i  l’atletisme  eren  els  esports reis  a  l’altra  cantó  del  mur. Els  atletes  germano-orientals  van  aconseguir  nombroses  plusmarques  mundials  i  olímpiques.  Moltes  d’elles encara segueixen vigents: potser la més impressionant sigui l’aconseguida per Marita Koch en els 400 metres, el 1985: l’alemanya va aturar el cronòmetre en 47,60 segons, una marca amb què les corredores actuals ni tan sols poden somiar en aconseguir.

No obstant això, l’ex velocista i saltadora de llargada Ines Geipel, avergonyida, va sol·licitar l’any 2005 a la Federació Alemanya d’Atletisme (DLV) que esborrés les seves marques de les llistes oficials. Entre d’altres, la plusmarca nacional del relleu de 4×100 metres, encara vigent.  Un  tràmit  complicat,  ja  que  la  DLV  ja  havia  proposat  a  la  Federació  Internacional  (IAAF) que se suprimissin tots els registres aconseguits fins a l’any 2000. La iniciativa, per tant,  va  ser  rebutjada  amb  l’argument  que  “per  anul·lar  un  rècord  caldria  una  relació  de causalitat jurídica entre la marca i el dopatge “, segons va explicar el president de la DLV,

Clemens  Prokop,  emprant  l’argument  de  la  IAAF.  Per  ennegrir  encara  més  l’assumpte, Geipel  havia  confessat  haver  patit  una  mutilació  dels  seus  òrgans  interns  durant  una operació,  com a escarment per les  seves bones relacions amb els atletes estrangers. Un càstig per confratenitzar amb compatriotes de països capitalistes.

heidi-krieger

Andreas Krieger, la “campiona” de la RDA

La xacra del consum d’esteroides queda superada amb la unificació de les dues Alemanyes, el 1989, però els seus efectes encara se segueixen notant. Així, per exemple, l’exnedadora Catherine Menschner havia patit 7 avortaments; Roland Schmidt, aixecador de peses, es va veure obligat a amputar els seus enormes pits. Es va conèixer, a més, que el nedador George  Severs  va  morir  ofegat  com  a  conseqüència  del  dany  causat  pel  Oral­Turinabol, encara  que  possiblement  el  cas  més  cridaner  sigui  el  de  Heidi  Krieger:  als  16  anys  ja s’havia  proclamat  campiona  europea  júnior  en  llançament  de  pes  i  de  disc,  després  de només  dotze  mesos  de  consum  d’esteroides.  No  obstant  això,  aviat  es  va  adonar  que alguna  cosa  fallava:  conforme  augmentaven  les  dosis,  que  van  arribar  a  ser  de  2.590 mil·ligrams anuals, el seu cos s’anava transformant en el d’un home.

Patia violents canvis en el seu estat d’ànim, va augmentar de pes i va començar a vestir i a sentir­se com un home. La seva masculinitat aconseguí tal grau de veracitat que quan li va parlar a un psiquiatre de la seva intenció de canviar de sexe, aquest li va dir: “així que vol canviar d’home a dona?”. Heidi va acabar donant l’últim pas per esdevenir un transsexual: es va sotmetre a una operació de genitals. Actualment, es diu Andreas Krieger i viu amb la seva parella, antiga nedadora de l’Alemanya Oriental, i la filla d’aquesta. No obstant això, s’ha de donar una dosi mensual d’hormones per mantenir la seva virilitat. Ara, quan una  dona  llança  el  pes  més  enllà  dels  vint  metres,  Krieger  es  mostra  escèptic:  “això  no s’aconsegueix només bevent aigua”.

Andreas Krieger,  nascuda  com  Heidi,  era  una  noia  alta  i  prima,  que  va  ser  captada  pels observadors esportius de l’extinta RDA. Van començar a administrar­li Oral Turinablol amb tot just 16 anys,  sota l’excusa que eren  vitamines. Aquests productes  van  canviar en poc temps  el  seu  aspecte  completament.  El  tractament  que  va  rebre  es  va  basar  en androgènics.  Aquests  productes  no  solen  administrar­se  a  dones  i  molt  menys  en  les quantitats en què se li van administrar a ella. Cal tenir en compte que a Heidi Krieger se li van administrar més anabolitzants dels que li van donar a Ben Johnson. Els metges instaven  a  Heidi  a  continuar  amb “el  tractament”.

El  1984  durant  29  setmanes  va  ingerir 2590  mil·ligrams  d’Oral­Turinabol,  és  a  dir,  el  doble  de  la  quantitat  de  testosterona  que produiria un cos masculí en el mateix període de temps. Aviat va començar a patir canvis en el seu cos: “es va transformar la meva estructura muscular, em va alterar la veu fent­se més greu, em va créixer molt el pèl i es van començar a modificar els meus òrgans genitals”. La seva parella, Ute­Krieger­Krause, porta avui en dia una associació per ajudar a lluitar contra el dopatge: http://www.no­doping.org/ute­krieger­krause/

 

Segons els informes recollits per aquesta entitat, que ajuda els esportistes a sortir­se’n del doping, el llistat de malalties conseqüència del dopatge d’Estat és quilomètric: miogelosis, ginecomàstia,  danys  hepàtics,  trastorns  ovàrics,  deformacions  de  l’esquelet,  trastorns vasculars,  malformacions  del  fetus  hereditària,  carcinoma  de  mama…  sense  comptar depressions i trastorns relacionats. Així mateix, el llistat d’atletes de la RDA que acudeixen a ells, perquè són encara ignorats per les institucions, és gran. Tot i que no faciliten noms, hi ha els seus casos al web, l’última víctima que consta va morir l’any passat mateix.

Un altre cas conegut és el de Renate Neufeld. Velocista que aconseguí fugir a l’oest amb la seva  parella  i  va  explicar  els  sistemes  de  control  dictatorial  a  què  estaven  sotmesos  els esportistes a l’RDA. Va denunciar que va participar dopada als jocs de 1980, però malgrat això les seves marques encara hi consten. Li donaven les famoses “píndoles blaves” per a millorar el seu rendiment, quan amb 13 anys ja feia  els 200m en 24 segons. Li deien que  eren vitamines, però li va començar a sortir bigoti, a tenir problemes musculars i en arribar a negar­se a prendre més pastilles, va ser segrestada per la temuda Stasi i interrogada sobre les seves preferències polítiques. El motiu oficial de l’interrogatori va ser que es va reunir amb el periodista búlgar Pencho Spassov, amb qui s’acabaria casant i tenint fills, tot i el que  els preocupava era la negativa de Renate a fer­se del SED (el partit únic socialista). Va ser llavors quan va decidir fugir, ajudada per Pencho Spassov.

Renate  explicà  com  els  nens  seleccionats  per  ser  esportistes  eren  afavorits  en  els  seus estudis, de forma que pràcticament no havien ni d’esforçar-se per obtenir el certificat final d’estudis secundaris que els dóna accés a la universitat. Era una gran temptació, l’obtenció de privilegis, per a ells i les seves famílies, com l’escurçament dels terminis per obtenir un cotxe “trabi” (que podia durar anys en situacions normals) i els beneficis a l’hora d’adquirir habitatges. Però això tenia un preu: els nens passaven a ser esclaus que no sortien dels centres d’entrenament, i els seus entrenadors i metges dictaven absolutament tot sobre la seva vida.

 

Les Escola Esportiva  per  a  Joves  i  infants(KJS),  com  l’Ernst  Grube,  va  ser  especialment coneguda per les praxis de dopatge sistemàtic, advertint els petits que tenien absolutament prohibit  parlar  amb  ningú  dels  “sistemes  d’entrenament”,  fins  i  tot  amb  els  seus  pares.

Renate, es va decidir a parlar quan arran de les seves negatives a prendre més esteroides anabòlics, la seva família va ser represaliada amb la pèrdua de la feina en el cas del pare o l’expulsió de clubs en el cas d’altres familiars.

Aquests esdeveniments, obrien per a aquests esportistes altres vies de rehabilitació. Com la de  ser reconeguts  com  a  víctimes  de  la  persecució  política  del SED. El  desembre  de l’any passat, el Bundestag reclamava al Govern Federal que iniciés accions per “compensar els  estudiants  perseguits  per  l’RDA  a  partir  de  1945,  especialment  els  segrestats  per  l’URSS”. I en la mateixa llei,  s’obre una línia per “compensar els problemes de  salut dels  afectats pel dopatge obligatori”.

 

Actualment, les víctimes de l’escàndol de dopatge més gran de la història, segueixen en molts casos morint sense que se’ls hagi arribat a reconèixer una pensió. El cas enfronta els conservadors de la CDU amb els partits d’esquerra, però el temps passa i per alguns ja és massa tard. I és que segueixen sortint proves, també en els jocs olímpics d’hivern, com les que acusen des de l’Stasi al  saltador Jens Weißflog, or al 1984, també de dopatge.

Jens estava considerat un mite “net” dels 80 i 90 de l’RDA, però l’Stasi deixa prou clar com ell i els seu equip anaven a Sarajevo fins dalt d’anabolitzants. Els  informes  de  la  policia  de  l’actual  alemanya  parlen  d’una  seixantena  de  metges involucrats  en el dopatge dels jocs d’hivern, inclosos als directius de la federació que eren plenament conscients d’aquestes pràctiques.

Dos  dels  principals  responsables  de  tota  la  trama  de  dopatge,  que  està  afectant  una segona generació d’alemanys,  com  van  ser Manfred Ewald (metge) i Manfred Hoeppne (ministre de l’esport des del 1961 al 1988), van ser jutjats al 2010. Després d’un espectacle lamentable, d’un acusant l’altre mútuament, tota la seva defensa es va reduir a “era legal llavors”  i  en  part  per  les  seves  edats  avançades  van  ser  “condemnats”  a  22  mesos  de “llibertat condicional” per casos demostrats i dos absolts de dopatge. 22 casos dels 10.000 o més que es calculen que van haver.

Una  explicació,  del  silenci  sobre  el  tema,  de  l’ocultació  sistemàtica,  de  les  condemnes ridícules, malgrat les evidència, el podríem tenir en l’objectiu d’aquest dopatge en l’època final de la Guerra Freda. Com hem apuntat,  nadadors i corredors especialment, però també atletes  de  força,  van  ser  els  principals  damnificats.  Per  què?  Una  teoria  apunta  a  la investigació amb finalitats militars, en una RDA arruïnada, el coneixements dels efectes de substàncies  psicotròpiques  en,  per  exemple,  pilots  d’avions  militars,  eren  un  bon  negoci.

Des d’aquest punt de vista, els atletes van ser utilitzats com a conillets d’índies.

EL DOPATGE D’ESTAT A LES DUES ALEMANYES
|  FOSBURY.CAT  |