HISTÒRIA

EDWIN
VÁSQUEZ
CAM

EL CAMPIÓ OLÍMPIC DEL PERÚ

HISTÒRIA

EDWIN VÁSQUEZ CAM

EL CAMPIÓ OLÍMPIC DEL PERÚ

Roger Castillo
EDWIN VASQUEZ

ELS PROP DE 40.000 PERUANS QUE VIUEN AVUI EN DIA ALS PAÏSOS CATALANS NO ESTAN HABITUATS A VEURE ESPORTISTES DEL SEU PAÍS TRIOMFAR EN GRANS COMPETICIONS INTERNACIONALS. ESPECIALMENT ESCASSOS SÓN ELS ÈXITS ASSOLITS ALS JOCS OLÍMPICS: EL PAÍS LLATINOAMERICÀ NO PUJA AL PODI DES DE BARCELONA’92 (PLATA DEL TIRADOR JUAN GIHA), UNA DE LES ÚNIQUES 4 MEDALLES OLÍMPIQUES QUE HA OBTINGUT EL PERÚ AL LLARG DE LA SEVA HISTÒRIA. DE FET, UNA SOLA PERSONA HA ACONSEGUIT FER SONAR L’HIMNE DEL PERÚ EN UN RECINTE OLÍMPIC: EDWIN VÁSQUEZ CAM, L’HOME QUE VA SORPRENDRE EL MÓN ALS JOCS DE LONDRES DE 1948.


De Malambito diuen que és el barri més perillós de Lima, la ciutat que acull al 25% dels peruans. Un barri popular, de tota la vida, històric i cèntric, que n’ha vist de tots colors amb el pas del temps. També ha vist néixer l‘únic campió olímpic del país, Edwin Vásquez Cam, el 28 de juliol de 1922.

Fill d’una família adinerada, Edwin Vásquez Cam va aficionar-se al tir olímpic seguint les petjades del seu pare, a qui va veure guanyar una competició tan important com el premi Juan Gildemeister quan tot just tenia 6 anys. La passió i els entrenaments sota les ordres de Gonzalo Vásquez van donar els seus fruits ràpidament i el jove Edwin, amb només 13 anys, va guanyar el seu primer concurs de tir olímpic. Seria el primer de nombrosos i prestigiosos triomfs.

Els dos anys següents (1936-37) es va endur amb solvència el concurs nacional escolar de tir i el 1938, amb només 16 anys, va aconseguir la primera gran proesa de la seva carrera. S’havia de disputar la Copa Bolívia, una cita destinada a professionals. El seu pare, Gonzalo Vásquez, era un dels grans favorits, però a darrera hora va ser baixa perquè les dates coincidien amb els primers Jocs Bolivarians de Bogotà. El fill, murri com ell sol, va presentar-se davant els organitzadors del torneig i els va anunciar que tenia autorització per a participar-hi i que comptava amb la recomanació del seu pare, qui en realitat, de tot plegat, no en sabia ni un borrall. Sorprenentment, Edwin va guanyar el torneig, empatat amb un dels millors tiradors del país com era Orlando Arenas.

Imatge clàssica d’Edwin Vásquez Cam

edwin-vasquez-tir

Dos anys més tard, Edwin Vásquez Cam assoliria el títol de major prestigi del Perú amb la victòria al Juan Gildemeister, el torneig que havia guanyat dotze anys abans el seu pare. I un cop més, va inscriure’s sense dir-ne ni una sola paraula al seu pare. Edwin va superar la primera fase sense problemes i va imposar-se al tram final en les tres posicions de tir oficials (de peu, de genolls i estirat). Era el guanyador més jove en la història del torneig i els responsables esportius de tir olímpic del Perú es fregaven les mans amb la seva projecció. No arribava a 1,60 metres, però d’ell n’esperaven «èxits gegants».

Edwin Vásquez Cam va superar el llegat del seu pare en els següents anys, amb 10 títols de campió nacional entre 1940 i 1946 en diferents modalitats i essent considerat com a «tirador selecte» per part de la Federació Peruana de Tir Olímpic, distinció que el situava entre els millors del país: ja era una estrella del tir al Perú.

Així doncs, quan el Perú va acollir la segona edició dels Jocs Bolivarians el 1947, moltes de les esperances d’èxit estaven fixades en el què pogués assolir Edwin Vásquez Cam, que va superar fins i tot els millors pronòstics: 4 medalles d’or, en carrabina i en pistola, i domini absolut tant en categoria individual com en seleccions. Però la gran victòria del talent del tir peruà encara havia d’arribar.

cartell-edwin

Els jocs de Londres de 1948

Havien passat 12 anys des de la celebració dels darrers Jocs a Berlín i arreu del món hi havia ganes de recuperar la competició esportiva més gran del món després de la guerra. Londres, la seu, començava a recuperar-se, però no hi havia capacitat d’assumir noves infraestructures ni impulsar grans inversions. Els jocs de l’austeritat comptaven amb l’estadi de Wembley (100.000 espectadors) per disputar la gran majoria de proves i amb barracons per acollir els atletes de les diferents delegacions internacionals, moltes de les quals havien perdut alguns dels seus millors esportistes durant la 2a guerra mundial. I malgrat tot, més de 4.000 atletes de 59 països diferents acudirien a la cita.

Entre ells hi havia 40 esportistes peruans, 9 dels quals integraven l’equip de tir olímpic. Edwin Vásquez Cam era una de les promeses que aspiraven a lluitar a prop dels millors, però l’estrella de l’equip era Wenceslao Salgado, que tenia el rècord peruà amb 543 punts en la prova de pistola lliure a 50 metres, la mateixa disciplina en què Vásquez Cam havia previst competir.

En arribar a Londres, la delegació de Tir Olímpic es va desplaçar al Bisley Camp, el camp de tir que havia d’acollir les finals de la disciplina. Edwin Vásquez Cam s’havia marcat la data del 2 d’agost en vermell i volia entrenar els dies previs amb la màxima intensitat per aconseguir un bon resultat. Però el cert és que l’expedició peruana tenia un greu problema amb les armes: comparades amb les de les delegacions europees, havien quedat clarament obsoletes. Especialment la d’Edwin, que no tenia ni punt de comparació amb la prestació que oferia l’arma del suec Torsten Ullman (gran favorit de la prova, 4 cops campió del món i defensor del títol obtingut a Berlín’36).

La intuïció de Vásquez Cam l’havia portat a competir en proves on tenia vetat l’accés quan era molt jove, amb grans resultats. Decidí tirar pel dret, un cop més: renuncià a la seva arma i n’aprofità una altra de l’enginyer del seu país Luis Mantilla. Era una decisió molt arriscada. La pistola era moderna, és cert, però l’empunyadura de l’arma no estava adaptada a la seva mà, i això, en una competició de tan nivell, era un desavantatge clar en relació als altres rivals.

La Federació Peruana no va assimilar gaire bé el canvi de pistola, especialment després de saber que Edwin Vásquez Cam no podria entrenar abans de la final olímpica per culpa d’una faringitis. Però el dia 2 d’agost arribà, i el peruà, amb 26 anys acabats de fer i una pistola desconeguda a les mans (l’havia provat únicament en una curta sessió el dia anterior), es presentà a la final. Per als tiradors, la situació no podia ser més complicada: la prova, que havia començat amb un sol radiant, va canviar completament en la segona sèrie, disputada sota un aiguat terrible, que va amainar en el tram final de la competició.

Cada participant havia de completar 6 sèries de 10 tirs, amb un màxim total de 600 punts. La disciplina és de les més complicades tècnicament, ja que la pistola només es pot agafar amb una mà, i requereix força de braç així com molta precisió i seguretat a l’hora de disparar. Edwin Vásquez Cam va començar amb bon peu la primera sèrie i va patir, com tothom, els efectes de la tempesta en la segona sèrie. Però a partir d’aquí va saber aguantar millor que ningú la pressió i es va acabar enduent l’or amb 545 punts, rècord nacional del Perú, i amb 6 de marge sobre el segon i tercer classificats.

Els aficionats desplaçats al camp de tir se’n feien creus i es rendien davant el talent d’un jove peruà desconegut per al públic europeu. Mentrestant, la delegació peruana celebrava un èxit impensable i que encara no s’ha tornat a repetir. El dia 7 d’agost, a Wembley, l’himne peruà sonava en honor a Edwin Vásquez Cam, que seria rebut amb tots els honors en arribar al continent llatinoamericà dues setmanes més tard, omplint fins i tot l’estadi de Lima d’aficionats que volien conèixer el guanyador.

edwin-vasquez-cam

El llegat d’Edwin Vásquez Cam

El tirador de Malambito va continuar competint a gran nivell uns quants anys més. De fet, guanyaria l’or als Jocs Panamericans (1951), tornaria a imposar-se als Jocs Bolivarians (1952) i es proclamaria campió de Sud-amèrica el 1958. I tot plegat, sense poder defensar el títol olímpic a Hèlsinki’52, competició en què el govern peruà va decidir no enviar cap dels seus esportistes.

Edwin Vásquez Cam és el gran referent esportiu del país i ha estat protagonista d’un llibre publicat pel periodista Teodoro Salazar l’any 1994. Més recentment un documental (2013) ha tractat la seva figura, la seva carrera i la seva proesa olímpica.

Més enllà dels seus èxits esportius, el govern peruà ha remarcat la seva trajectòria fora dels camps de tir. I és que hi ha motius de pes per fer-ho: Vásquez Cam va llicenciar-se com a enginyer civil l’octubre de 1949, després de seguir el mateix ritme que els seus companys malgrat participar en els Jocs Bolivarians o als Jocs Olímpics. No només això: va ser el primer de la seva promoció!

Edwin Vásquez Cam també va exercir de director tècnic de l’equip peruà de tir a Melbourne’56 i va rebre el reconeixement del seu país quan va passejar com a abanderat del Perú en la cerimònia dels Jocs Olímpics de Los Angeles’84, l’any en què un altre tirador del Perú, Francisco Boza, tornaria a pujar al podi olímpic per penjar-se la medalla de plata.

Des de la seva mort l’any 1993, el Perú no ha tornat a trepitjar un podi olímpic. I de moment, no sembla que hi hagi cap esportista amb prou talent per a aconseguir-ho. El llegat d’Edwin Vásquez Cam, ara per ara, continua sent inabastable.

estatua-edwin-vasquez

L’esport al Perú

El Perú és un dels grans productors de minerals del món. En un continent tan ric en recursos naturals com l’Amèrica Llatina, lidera la producció d’or, de plom o d’estany, i és el tercer productor mundial de plata o coure. Un país que compta també amb reserves destacades de petroli i gas natural, i que destaca en l’agricultura (carxofes, blat de moro, cafè) i en el turisme. En l’esport, els casos d’èxit internacional han aparegut amb comptagotes. En el record, la increïble generació de jugadores de voleibol (van arribar a guanyar una plata olímpica a Seül’88 i a pujar al podi en campionats mundials i sud-americans) i les victòries individuals meritòries en esports marítims (surf, windsurf, vela), en boxa o en tennis.

Però el Perú (30 milions d’habitants) no ha fet mai cap aposta rellevant d’inversió en l’esport d’elit, més enllà del futbol, la passió del país, que malgrat tot està a anys llum d’assolir els triomfs de Xile, Equador, Paraguai o Uruguai, països més petits, però amb clubs molt més forts. Al Perú, l’únic esport que ha mantingut una trajectòria sòlida i d’èxit al llarg del temps és el tir olímpic, l’esport que va consagrar Edwin Vásquez Cam a l’Olimp.

EDWIN VÁSQUEZ CAM: EL CAMPIÓ OLÍMPIC DEL PERÚ
|  FOSBURY.CAT  |