HISTÒRIES D’EUROPA

EL BOIG
MÓN DELS
ESCACS

EL CAS D’ALEXANDER ALEKHINE

HISTÒRIES D’EUROPA

EL BOIG
MÓN DELS
ESCACS

EL CAS D’ALEXANDER ALEKHINE


MOLTA GENT PENSA QUE SI NO SAPS JUGAR A ESCACS, NO ENTENS “LES SEVES” BROMES I MENYS LA HISTÒRIA D’AQUEST ESPORT, PERÒ AIXÒ NO ÉS CERT. QUAN ES VEU A UN JUGADOR CONCENTRAT, CLAVANT ELS COLZES A LA TAULA AGUANTANT-SE EL CAP, NO SE SAP QUÈ PASSA, CONTRÀRIAMENT A QUAN VEUS UN ATLETA CÓRRER O UNA PILOTA MOURE’S, I AIXÒ CREA RESPECTE.


Anem d’entrada, doncs, a trencar aquest mite. Vegem un exemple. Un dia el gran jugador David Bronstein (1924-2006), considerat un dels més grans jugadors de la història que mai va ser campió mundial, es va passar ni més ni menys que 50 minuts pensant una jugada contra el seu amic Boleslavsky. Sí. Potser algú diria “normal”, però és que era per fer la primera jugada i començar la partida! El millor de tot és que a sobre va guanyar. Bronstein ja les tenia aquestes coses, sovint trigava 10 o 15 minuts a “arrencar”, però 50 era molt. Interrogat pels periodistes pel motiu d’aquesta tardança a fer el primer moviment, el Gran Mestre va dir: “és que no recordava on havia deixat les claus de casa”.  

El món dels escacs, per molt que no ho sembli, segurament és dels que ha donat més anècdotes i jugadors sonats, o que, com a mínim, estaven com un llum de ganxo, de la història dels esports. I és que els escacs, i el seu entorn, afavoreixen que determinades actituds que semblarien grotesques en qualsevol altre cercle, aquí esdevinguin, a tot estirar, simplement “excentricitats”. I això és transversal a totes les èpoques. Del munt d’exemples que hi ha, podríem citar des del mateix Alekhine (que va llançar peces, enrabiat, de punta a punta d’una sala de joc al millor estil McEnroe en tennis), del qual parlarem avui, passant pel més conegut Bobby Fisher (capaç d’ignorar-ho tot en una conferència, mentre ell jugava sol amb uns escacs portàtils) fins a arribar a Ivantxuk (que sortia a mitja partida de la sala de joc- en el seu temps- i es posava a fer flexions en el hall de l’hotel de torn o se n’anava a fer una volta rapideta de fúting). Potser per això l’aiatol·là Khomeini (1979-1989) va prohibir a l’Iran jugar a escacs, considerant, paradoxalment, que “contribuïa a una mentalitat d’agressió i violència”.

Partida Original Alekhine  on juga una variant tancada contra la Siciliana.

partida-alekhine

Una altra característica de molts jugadors d’escacs són les seves implicacions polítiques, volgudes o no. A tots els règims del món els ha agradat comptar sempre amb l’ésser del món “més intel·ligent”, és a dir, amb el millor jugador d’escacs. Aquesta relació popular (intel·ligència = escacs) portava als escaquistes d’abans de la limitació de temps i dels rellotges a dir que: “Per jugar a escacs el que es necessita no és un bon cervell, sinó un bon cul”, en referència a les hores que passaven asseguts. Aquesta relació amb la política es va veure molt clarament durant la Guerra Freda, però també és transversal a totes les èpoques. Podríem citar aquí una pila de jugadors exsoviètics com Viktor Korchnói, el jugador en actiu més gran (més de 80 anys), avui suís, o l’excampió del món Boris Spassky, nacionalitzat francès, com el nostre protagonista Alekhine; o el cas més conegut, en Gary Kasparov, militant polític, detingut arran del cas de les Pussy Riot per mossegar-li l’orella a un agent estil Tyson, i que s’ha hagut de refugiar als Estats Units per evitar les contínues pallisses i detencions. I per citar algú no soviètic, el mateix Fisher, que va acabar els seus dies nacionalitzat islandès.

Una altra cosa que distingeix el món dels escacs és l’edat precoç dels seus jugadors, que combinat amb una dilatada carrera esportiva, fomenten encara més les anècdotes. Actualment tenim el cas del noruec, recentment proclamat campió del món, Magnus Carlsen que té 23 anys i es pot convertir en el millor jugador de la història d’aquest esport. Carlsen ja era Gran Mestre als 13 anys, el seu ELO (rànquing de jugadors) és el més gran mai aconseguit, i la seva rapidesa jugant és quasi insultant. El nostre protagonista, Alekhine, no sabem del cert si jugava de jove, tot i que és possible perquè li va ensenyar la seva àvia. Amb tot, va haver d’aprendre d’amagat de la seva família, el seu primer torneig que es coneix va ser per correspondència quan tenia 10 anys. La seva carrera ascendent va començar “de gran”, amb 17 anys.

Per cert, que els escacs van ser el segon esport del món a la història en comptar amb la figura d’un “campió del món”, oficialment des de 1886, tot i que la idea era molt anterior. El primer va ser un altre esport de masses… el billar. El nostre Alexander Alekhine va ser el quart campió del món de la història recent dels escacs i l’únic fins avui que s’ha endut a la tomba el títol: invicte.

La prepotència

Un altre dels aspectes dels jugadors professionals d’escacs seria la prepotència, i si hi ha algú que s’emporta la palma és el nostre Aleksandr Aleksàndrovitx Alekhin, més conegut per la forma afrancesada del seu nom, com a ell li agradava anomenar-se, Alexander Alekhine (o també Aliojin). Com ell mateix va dir, Alekhine va ser una víctima de les dues guerres mundials: nascut al fred Moscou el 1892, i mort als 54 anys a Portugal; de família acomodada, va morir en la misèria, després d’una intensa vida amorosa, agitada per les fortes convulsions polítiques de la primera meitat del segle XX. El seu orgull el va portar a presentar-se borratxo a més d’una exhibició i pixar-se davant de tothom en innumerables actes públics.

Alekhine forma part dels jugadors que fan la transició dels escacs de l’època clàssica, amb els Anderssen (amb la seva partida “la immortal”) o Morphy, cap a la contemporània, iniciada per l’austrohongarès Steinitz. Per a ell, els escacs eren encara un art, més que no pas una operació de càlcul matemàtic, però alhora ha passat a la història com el model de jugador agressiu i d’atac per excel·lència. Les seves teories tàctiques, formen part avui dia de la formació avançada de qualsevol escaquista. Ell és el primer gran jugador contemporani, junt amb el cubà d’origen català, Jose Raul Capablanca i Graupera (Capablanca), a qui arrabassà el títol de campió del món el 1927.

Va ser un jugador trencador, original, capaç de saltar-se fins a les més elementals de les normes. Per exemple va popularitzar l’obertura (fase inicial d’una partida) que porta el seu nom. La principal característica d’aquesta obertura és saltar-se la primera regla de l’obertura en escacs, a saber: no moure mai la mateixa peça dos cops. Doncs ell, i amb negres, es dedicava a moure la mateixa peça fins a tres cops, a sobre els tres primers moviments i seguits. En la seva vida, també va ser trencador, era un posseïdor d’una memòria que espantava, literalment. Una vegada, el 1919, obligat a fer una mica de tot per sobreviure, va rebre una persona anomenant-lo pel seu nom, davant la sorpresa de l’home li va dir que el coneixia perquè: “fa quatre mesos va anar a buscar una medicina per a la seva filla Anna a la farmàcia, i accidentalment vaig sentir la seva conversa”. Va continuar amb una precisa descripció de la roba i complements que portava l’home aquell dia, però no va poder acabar perquè aquest va fugir corrents espantat. Com aquesta, se li coneixen anècdotes d’anys de recordar detalls. A més, se li coneixen quatre dones oficials, i segurament una d’extraoficial.

El “gran mestre”

Alekhine, junt amb Capablanca, van ser dels primers jugadors a passar de la categoria de “Mestre Internacional” a “Gran Mestre”, el 1914. Era l’any que començava la Primera Guerra Mundial i a Alekhine el va sorprendre a Mannheim, Alemanya, quan liderava en solitari un torneig. Els dies 28 i 29 de juliol Rússia es mobilitzava per donar suport als seus aliats serbis, i l’1 d’agost Alemanya declarava la guerra a Rússia, així Alekhine i 10 jugadors més russos van ser internats a Rastatt i el torneig suspès. A mitjans de setembre se’ls va permetre tornar a casa a 4 d’ells via Suïssa, entre els quals Alekhine, la resta de jugadors van córrer sorts diverses. Gràcies a la intervenció dels jugadors alemanys, i l’organització, es va acordar una indemnització com a premi, i Alekhine va rebre 1.100 marcs, l’equivalent avui en dia a poc més de 10.000€. Aquests diners el permetrien sobreviure a la guerra.

Va ser precisament arran d’aquests fets, que importants jugadors del moment, com Lasker, amic d’Albert Einstein, van accelerar les converses per crear una federació que regulés incidents com aquest als campionats, però sobretot que posessin ordre a la figura del campió del món. La FIDE es va crear finalment el 1924, d’aquesta manera es pot entendre el seu eslògan:”Gens una sumus” (som un sol poble). Fins que la FIDE no va posar ordre, el campió del món imposava la seva llei, els candidats havien d’atenir-se a les condicions que imposava el campió. Actualment la FIDE té 181 estats associats, els escacs estan reconeguts pels comitès olímpics de 117 estats, i reconegut directament com a esport a 107.

Una de les coses a tenir en compte d’Alekhine va ser que inicià el domini rus sobre el món dels escacs, substituint així als germànics, que al seu torn havien substituït a anglesos i francesos. Actualment això està tornant a canviar, a tall d’exemple, a l’últim campionat del món, un noruec (l’esmentat Carlsten) i un indi (Anand) s’han disputat el tron a la ciutat russa de Sotxi.

bg-alekhine

Un objectiu clar: Ser campió del món

A la Rússia natal d’Alekhine, les aigües baixaven tèrboles. Durant la primera fase de la guerra va sobreviure fent exhibicions fins que va ser enviat al front austríac amb la Creu Roja on va continuar fent simultànies. Amb l’esclat de la Guerra Civil Russa (1918-1922), conseqüència de la revolució de 1917, Alekhine va començar a tenir problemes, el seu pare havia estat membre de la Duma, el parlament rus. Va ser detingut i empresonat pels bolxevics d’una Txeka a Odessa acusat de fer d’espia pels anomenats Blancs i a punt va estar de ser afusellat. Els seus coneixements d’idiomes (en parlava sis) i les amistats, en tractar-se d’una persona coneguda, el van treure, però va començar a intentar marxar del país, donat que li feien la vida impossible.

Aquí entra en joc la faceta privada d’Alekhine, gràcies a un permís per veure la que ja era la seva segona esposa, la suïssa Anneliese Rüegg, va aconseguir sortir de Rússia. Ja no tornaria a la seva pàtria, i a Anneliese Rüegg la deixaria el mateix any 1921. A la seva primera esposa, Anna von Sewergin, amb la qual només va estar uns mesos i va tenir una filla, tampoc la va veure mai més. Enmig, encara havia tingut una altra dona, funcionària, de la qual se’n sap poc. Una constant va ser el seu gust per les senyores més grans que ell i si podia ser vídues, Anneliese en concret era 13 anys més gran que Alekhine. Des d’aquesta data fins al 1927, Alekhine es va centrar a assolir el seu màxim objectiu: ser campió del món d’escacs. Les anomenades “Normes de Londres” no li posaven fàcils les coses. Perdre l’enfurismava, una característica seva més, a Karlsbad el 1923 només va perdre una partida d’un torneig que finalment va guanyar, contra un dels últims classificats. Aquell dia es va retirar a la seva habitació d’hotel i la va emprendre a cops contra tot, destrossant-la.

L’any 1927 va ser important per a Alekhine: va obtenir la nacionalitat francesa, fet que passà mentre per fi jugava el campionat del món contra Capablanca a Buenos Aires i es tornava a casar per tercera vegada, aquest cop amb Nadezhda Fabrítskaya, una vídua d’un general rus 8 anys més gran que ell. La seva carrera va anar en ascens, des del 1927, a la vegada que el consum desproporcionat d’alcohol. Mai més va tornar-se a enfrontar a Capablanca, malgrat les pressions de la FIDE i la insistència d’aquest en una revenja, el que fa sospitar que l’evitava. Sí que va defensar el títol dos cops, contra rivals de menor importància. També van anar a l’alça, ajudat per l’ampolla, les seves declaracions des de París contra els bolxevics. De fet, li havien tret absolutament tot el patrimoni familiar, i se sostenia del que guanyava jugant a escacs, ara… que tant ingressava, tant es gastava en alcohol. Com a resposta a les seves declaracions l’URSS el va repudiar, aquests fets tindrien un efecte col·lateral més endavant. La tensió va anar creixent, fins al punt que Alexei, el seu germà que encara vivia a l’interior de l’URSS, va ser assassinat el 1939.

La rivalitat amb Euwe

Aquí arriba un dels episodis més coneguts de la vida d’Alekhine, com van ser els seus enfrontaments amb el neerlandès Dr. Max Euwe pels campionats del món. Euwe era, precisament, matemàtic. El 1935 Alekhine va perdre el títol enfront seu, presentant-se sovint a jugar sota els efectes de l’alcohol. Amb tot, el recuperaria dos anys després un cop recobrada momentàniament la serenor. En una ocasió, durant el segon encontre, un periodista li va demanar com havia trobat el joc d’Euwe, i ell va respondre “com sempre”. Resulta que Euwe en una entrevista anterior havia afirmat que “havia fet l’idiota”.

Com a bon maniàtic, Alekhine també era supersticiós i tenia una addició als gats. Durant el primer enfrontament amb Euwe s’emportava els seus dos gats, anomenats Chess i Lobeidah, que sovint posava a sobre de la taula de joc, arribant els gats a llençar alguna peça. En el segon encontre amb Euwe es va conformar a portar algun jersei amb gats dibuixats, sabedor que a Euwe no li agradaven. Euwe no va mai pensar que fos cap estratègia per desconcentrar-lo, més aviat era de l’opinió que “era així”. El mateix any 1935 Alekhine va anar a Varsòvia per un campionat per equips, defensant França. En arribar a la frontera polonesa li demanaren els papers, al que ell va respondre: “Soc Alekhine, campió mundial d’escacs i tinc un gat que es diu Chess (escacs), no necessito cap documentació”.

Durant la primera meitat de la dècada dels 30, fins a perdre el títol davant Euwe, Alekhine va viatjar per tot el món com una figura famosa. Alhora, el seu alt consum d’alcohol es va començar a fer públic i notori. El 1934 es casaria per quarta i última vegada, aquesta vegada amb Grace Wishaart una dona 16 anys més gran que ell i amb diners. Nadezhda, que havia aguantat i acompanyat a Alekhine en la seva millor part de la carrera no ho va suportar i al cap de poc va morir. El cop que representà la pèrdua del campionat l’espavilà de cop, i el seu nou amor amb 42 anys per una dona de 58 l’impulsava, a més a més Grace era jugadora d’escacs. Sembla que es va desintoxicar, fins a aconseguir un altre cop, recuperar el títol el 1937, però després, i en això Grace no el va ajudar, va anar caient un altre cop en l’alcoholisme. Ja no el deixaria fins a morir, pel refús de candidats i per la Segona Guerra Mundial.

escac

Esclata la Guerra

Poc abans de començar la guerra, Keres, l’anomenat “mestre sense corona” (va guanyar 9 campions del món), havia superat tots els millors jugadors del món al campionat d’AVRO als Països Baixos, inclòs Alekhine, però quan s’intentava organitzar el repte contra Alekhine pel campionat del món, esclatà la guerra. Keres, estonià, va veure envaïda la seva terra pels soviètics primer, pels alemanys després, i novament pels soviètics i ell va ser acusat d’espionatge (cosa típica i tòpica contra els escaquistes) per totes bandes. A Alekhine aquesta vegada, com a la major part dels millors jugadors del moment, l’esclat del conflicte l’agafà a Buenos Aires on es disputaven les Olimpíades d’Escacs organitzades per la FIDE. Algunes anècdotes d’aquests Jocs Olímpics van ser la participació d’un estat curiós, el “Protectorat de Bohèmia i Moràvia”, en realitat Txecoslovàquia, la qual havia estat annexionada pel Reich. Per més inri l’Alemanya nazi també participava, però no Àustria, també annexionada, tot i que un dels jugadors “alemanys” en realitat era austríac.

Els Jocs van acabar el dia 19 de setembre de 1939, la guerra havia començat el dia 1. Tots els escaquistes europeus, molts d’ells jueus, van decidir no retornar. Inclosos els jugadors de l’equip de l’Alemanya nazi, que tampoc van tornar! Alekhine, però, tenint la seva dona d’origen jueu a París, o no se sap el motiu, sí que va tornar. Si la Primera Guerra l’havia arruïnat i fet perdre el contacte amb la seva família, ara començaria un altre via crucis per les batalles ideològiques.

Comença aquí una llegenda negra del jugador, agafat pels nazis en una mena de suborn després de l’ocupació de França i que no els donés temps de fugir cap a Amèrica. Per mantenir la integritat de la dona i els seus interessos econòmics a França, Alekhine es va veure forçat a fer el mateix que havia estat fent pels bolxevics durant la revolució: exhibicions i fer la gara-gara per al règim nazi, formant part de la cara amable que tot règim totalitari de vegades vol mostrar. Aquí és on recobrem allò dels efectes col·laterals de les crítiques als bolxevics, que van servir, sembla, perquè els nazis mostressin simpatia per Alekhine i difonguessin articles suposadament d’Alekhine, convenientment manipulats, amb tints antisemites.

A aquestes alçades, l’ampolla s’havia tornat a fer la millor companya d’Alekhine. Quan la guerra va començar a anar malament pels de l’Eix, Alekhin, com tants nazis, va passar a la “neutral” Espanya, el 1943, on ja a la baixa en el terreny esportiu, malvivia gràcies a l’ajuda d’admiradors i amics escaquistes com el portuguès Francisco Lupi. Grace no va poder obtenir un visat, per la seva condició d’americana i d’origen jueu, i va haver de romandre a París, ja no la tornaria a veure. Repudiat pel món dels escacs, per la seva “col·laboració” amb els nazis i amb el fetge com una esponja, el seu joc ja no va tornar a ser com el d’abans de 1937 quan va recuperar el seu títol de campió del món. A l’abril del 1944 protagonitzà una de les seves típiques aparicions borratxo a unes simultànies que va resoldre amb uns pèssims resultats. Anava tan borratxo que va enrocar la dama de llarg en comptes del rei, i això després d’haver enrocat el rei! La víctima d’una jugada tan il·legal com estrambòtica era el fill de Miguel d’Unamuno que finalment va guanyar la partida al “campió”. L’agost de 1945 passà per Sabadell on jugà un torneig en el marc de les festes locals que evidentment, va guanyar. El nivell dels jugadors catalans d’aquella època era de riure i sempre autodidacta. Abans de Sabadell, havia passat per Gijón, on va coincidir amb una altra d’aquelles figures utilitzades políticament, el nen prodigi mallorquí Arturo Pomar, “arturito”, qui va aconseguir fer-li unes taules al gran mestre i arrencar-li un comentari elogiós.

El 1946, quan s’organitzava un nou enfrontament pel títol mundial amb Botvinnik, ja acabada la guerra (Keres el refusava per nazi), Alekhine va morir a Estoril, Portugal, sol, a l’habitació d’un hotel. No havia tornat a veure la seva dóna, que s’havia quedat a França i ni es va assabentar de la seva mort. El seu funeral, en vistes que ningú reclamava el cadàver, el va realitzar la Federació Portuguesa d’Escacs i hi assistiren només 12 persones. Si a occident el refusaven injustament per nazi, a l’l’URSS la seva “obertura Alekhine” va ser rebatejada com a“Defensa Moscovita”per tal de no haver ni de pronunciar el seu nom. Desapareixia així de tristament un dels millors escaquistes de la història, víctima de dues guerres i al qual acabaren odiant tots els bàndols, pel crim de sobreviure.

Certament, Alekhine era una persona asocial (per dir-ho finament), acostumada a guanyar (73% de victòries en més de 2.000 partides d’alt nivell, sense comptar partides de costellada, i de molt mal perdre. En paraules de Vladas Mikenas, “després de perdre es va estar tres dies sense dirigir-me la paraula, malgrat les nostres relacions eren bones.” La seva mort sobtada, amb tants enemics, va aixecar sospites com no podia ser d’una altra manera, i encara avui genera discussions. El seu fill (de la seva segona esposa ofical, Anneliese Rüegg )està convençut que va ser assassinat. Al 1956 la FIDE va prendre la iniciativa de traslladar les seves despulles a la seva Rússia natal, però la seva quarta dona, Grace Wishaart, va fer valdre els seus drets perquè finalment fos enterrat on actualment es troba, a París.

alekhine-mort1

Foto de la policia de com van trobar Alekhine a la seva habitació a Estoril. Alguns afirmen que podria haver estat la llarga mà d’Stalin, d’altres unes brigades de neteja francesa que liquidaven “col·laboracionistes”… d’enemics no li faltaven. Les irregularitats durant l’autòpsia no aclariren gran cosa sobre la seva mort. Un misteri sense resoldre.

EL BOIG MÓN DELS ESCACS: EL CAS D’ALEXANDER ALEKHINE
|  FOSBURY.CAT  |