L’ETERN XUT DELS KOVALENKO

L’ETERN XUT DELS KOVALENKO


CORRIA EL MINUT 75 DE PARTIT QUAN L’ENTRENADOR EL VA CRIDAR DES DEL FINAL DE LA BANQUETA. UNA SENSACIÓ ESTRANYA VA RECÓRRER EL COS DE L’ANDREI, QUE TRES ANYS DESPRÉS DE DEIXAR EL RUGBY TORNAVA A SALTAR A UN CAMP EN UN ENFRONTAMENT OFICIAL. DES DEL TERRENY DE JOC, L’ARTI MIRAVA DE REÜLL COM EL SEU PARE ENTRAVA A LA GESPA DE LA FOIXARDA MENTRE ELS ESPECTADORS RUGIEN AMB FORÇA I CELEBRAVEN LA REAPARICIÓ D’UNA DE LES LLEGENDES DEL RUGBY CATALÀ I ESPANYOL.


El que va ser obertura de l’única Selecció Espanyola que ha disputat un Mundial de Rugby (el 1999 al País de Gal·les) decidia tornar a aparèixer pel món de l’ovalada per una raó: “Volia jugar amb el meu fill. Feia temps que esperava que arribés al primer equip del BUC per poder coincidir amb ell i així complir una de les il·lusions que tenia” assegura un orgullós Andrei Kovalenko, al qui el pas del temps no li ha tret la passió pel rugby.

Una passió que el seu fill, Artion “Arti” també transmet quan parla dels seus inicis en aquest esport: “Jo jugava a futbol sala, però un dia, quan tenia 8 anys, vaig anar a La Foixarda a entrenar. Ens vam enfangar fins dalt i em va encantar. Aquell dia em vaig enganxar al rugby”. L’Andrei també recorda els primers passos del seu fill: “Ell sempre venia als meus entrenaments i partits, però amb una pilota de futbol, no li interessava el rugby i jo no li insistia. Li havia d’agradar sense que jo hi influís”.

bg-andrei-buc-usap

Vídeo del partit entre Espanya i Uruguay, mundial 1999

Els primers passos per al gran dels Kovalenko van ser diferents en una Ucraïna que encara formava part de la Unió Soviètica durant la seva adolescència. Genèticament privilegiat per a l’esport, l’Andrei va decidir-se pel rugby als 14 anys. Va jugar per l’Aviator de Kiev fins que el van cridar per fer el servei militar obligatori amb l’URSS. Per sort per a ell, durant aquesta “mili” va jugar a rugby a l’equip de l’exèrcit de Moscou, el WA Moscou, amb el que va guanyar una lliga i dues copes soviètiques. El seu paper destacat li va valer per ser membre de la Selecció de la URSS amb tan sols dinou anys i disputar un campionat d’Europa FIRA.

La caiguda del mur de Berlín i la posterior independència d’Ucraïna li van brindar l’oportunitat de jugar també amb la selecció d’aquest país abans de fer les maletes cap a Espanya: “Vam anar a Benidorm amb el meu equip a participar en un torneig de rugby VII, i allà em van veure alguns tècnics del Canoe RC (l’actual CRC Pozuelo). Van oferir-me jugar amb ells… i fins al dia d’avui”. Era l’any 94 i la carrera rugbística de l’Andrei feia un salt important, tot i que el millor encara havia d’arribar. “No van tardar a cridar-me per a la Selecció Espanyola per disputar partits amistosos, i tan aviat com es va regularitzar la meva situació aquí, vaig debutar oficialment”.

Des de la posició d’obertura, Andrei Kovalenko es va anar forjant un nom entre els aficionats al rugby estatal durant els més de 15 anys de carrera a la lliga estatal (en els que va militar al Canoe, el BUC i el Barça). Una visió de joc privilegiada, sumat a una tècnica individual molt per sobre de la mitjana espanyola, situaven el número 10 del Canoe com un dels millors en la seva posició. Però el que més destacava de l’ucraïnès eren les seves puntades de peu; Kovalenko era un especialista en els xuts, tant a pals com en joc obert, un fet que el convertia en una amenaça constant per als equips rivals i que va guiar el conjunt madrileny a guanyar tres Copes del Rei i el campionat de la Divisió d’Honor.

andrei_esp-1

L’habilitat d’aconseguir punts amb el peu i la precisió en els xuts en joc obert és també una de les característiques de l’Arti, que amb 18 anys és ja el màxim anotador del seu equip en la primera temporada que juga a la segona divisió espanyola: “Abans de cada entrenament practico el meu xut a pals, tot i que jo tinc un estil diferent al que tenia el meu pare”. Un pare que segueix orgullós els passos que va fent el seu fill dins el camp, tot i que no es mossega la llengua quan estan sols: «A vegades el critico i la meva dona em renya, però jo ho faig perquè millori. A mi m’agradava que em diguessin què feia malament. No serveix de res dir-li a un jugador què és el què fa bé i no on s’equivoca. La crítica t’ajuda a créixer». L’Andrei té molt clar també què cal fer per millorar: «Practicar, practicar i practicar, quan jo jugava anava una hora abans als entrenaments i marxava una hora més tard. És imprescindible».

L’esperit d’autocrítica i la disciplina per treballar la tècnica individual van fer que a finals del segle passat, el cognom Kovalenko sonés per la megafonia dels estadis de la Copa del Món de Rugby del País de Gal·les. Defensant el color vermell de la Selecció Espanyola, l’Andrei va poder gaudir de l’esdeveniment més gran del panorama rugbístic el 1999. Els ulls li brillen quan recorda aquelles setmanes: «Va ser una experiència increïble. Estar entre els vint millors equips del món, buff… és que ho dónes tot a dins el camp. Jugar contra la que era la campiona del món, Sud-àfrica, o contra Escòcia a Murrayfield… no hi ha paraules per poder descriure-ho».

arti-rugby1

Tot i que en aquests moments la Federació Espanyola de Rugby no té ni els recursos ni el nivell d’altres països com per pensar a disputar un Mundial a pocs anys vista, l’Andrei somia que el seu fill l’emuli a ell i també hi pugui participar: «Sé que és difícil, però ho ha d’intentar, ha d’intentar arribar-hi. La seva situació és més complicada però, aquí no et pots dedicar al 100% a entrenar, has de treballar o estudiar perquè no es beca als joves rugbiers amb talent». La pilota és, doncs, a la teulada de l’Arti: «No sé si podré jugar una Copa del Món perquè el nivell ha pujat molt, però sí que vull arribar el més lluny possible. Ara mateix he de prioritzar els estudis, però un dia espero que el rugby pugui passar per davant».

Posar el rugby per davant com va fer el pare, a qui encara li vénen a la memòria les llargues pretemporades de tres mesos a la freda Ucraïna de l’URSS, o les dures sessions d’entrenament amb el WA Moscou. Un dels records més preuats de l’Andrei és precisament d’aquells temps, en un escenari privilegiat com Twickenham, quan va enfrontar-se a l’Anglaterra amb la selecció sub-18 de la Unió Soviètica: «El 10 d’ells era Rob Andrew, un dels obertures més mítics de la Gran Bretanya i que posteriorment va ser membre dels British&Irish Lions. Va ser memorable».

Batalles de temps passats, records inesborrables que han fet que el cognom Kovalenko encara soni amb força als camps de la Península. Les motivacions, les aspiracions, han canviat, però deixar el rugby costa, i molt. Diuen que els exjugadors de rugby no existeixen, i l’Andrei n’és el clar exemple: «Ara vull tornar a entrenar per posar-me en forma. La meva voluntat és jugar un parell d’anys més per gaudir amb el meu fill al camp». Una oportunitat per als joves aficionats al rugby per veure en acció el mític Kovalenko i per als nostàlgics de rememorar èpoques pretèrites.

arti_rugby

L’ETERN XUT DELS KOVALENKO
|  FOSBURY.CAT  |