TEMPORADA REGULAR

ELS REIS DE LA VELOCITAT

(o com arribar als 250 km/h sense motor)

TEMPORADA REGULAR

ELS REIS DE LA VELOCITAT

(o com arribar als 250 km/h sense motor)


LA PASSIÓ PER LA VELOCITAT ÉS UNA CONSTANT EN L’ESPORT. ELS 100 METRES EN ATLETISME, ELS 50 LLIURES EN NATACIÓ, ELS ESPRINTS CICLISTES I LES CURSES DE LA F1 O DEL MUNDIAL DE MOTOCICLISME GENEREN UNA ATRACCIÓ DIFÍCILMENT EQUIPARABLE EN ALTRES DISCIPLINES. EL RISC I L’ADRENALINA S’ACCENTUEN ALS ESPORTS DE NEU AMB PROVES COM EL DESCENS D’ESQUÍ ALPÍ, EN QUÈ ELS PARTICIPANTS PODEN ARRIBAR A SUPERAR ELS 150 KM/H. PERÒ AQUESTA XIFRA FRENÈTICA ES QUEDA EXAGERADAMENT CURTA DAVANT DELS 252 KM/H ASSOLITS PER SIMONE ORIGONE, L’ITALIÀ QUE HA PORTAT LA DISCIPLINA DEL QUILÒMETRE LLANÇAT A UNA ALTRA DIMENSIÓ.


El primer diumenge de març la pista Riberal de Grandvalira serà l’escenari d’una de les proves més espectaculars de l’esquí: el campionat del món de Quilòmetre Llançat (28/02–01/03). Després de tres hiverns consecutius en què l’estació andorrana ha acollit proves de la copa del món d’aquesta disciplina, la Federació Internacional (FIS) l’ha premiat amb l’organització de la cita més important de la temporada.

El Quilòmetre llançat és una disciplina impactant, però molt senzilla d’entendre. Cada esquiador es llança per una pista amb pendents molt forts amb l’objectiu d’assolir la màxima velocitat possible. És en el tram inferior de cada prova on els esquiadors agafen les velocitats més altes després de competir per mantenir una posició aerodinàmica, concentrar-se per no perdre la posició i resistir l’embat del vent. Per tal de fer-ho possible, els esquiadors afronten el descens vestits de forma singular: un casc especial, un vestit de làtex dur (que no transpira i s’arrapa al cos) i uns alerons a l’alçada del tou de la cama. Però no només això: els esquís són més amples i arriben fins als 240 centímetres de llargada, molt més estables del què és habitual.

L'esquiador Jan Farrell a la torre de Grandvalira | Foto: Benja Hedleybg-adagarra-grandvalira

El material és fonamental i està estrictament reglamentat, però hi ha un altre factor decisiu: les condicions meteorològiques, tal com explica Nadal Antor, el director de la prova que es farà a Grandvalira: «la pista ha d’estar impecable, no hi pot haver vent i la visibilitat ha de ser perfecta. És la prova més delicada».

Antor és un dels grans responsables de l’èxit organitzatiu assolit per Grandvalira en aquesta disciplina en els darrers anys, en les diferents competicions validades per la FIS. Aquest 2015, però, doblen l’aposta amb una innovació mai vista en una prova d’aquestes característiques: una torre de sortida que permetrà als esquiadors fer una sortida més ràpida i millorar els registres de velocitat màxima al tram final de la prova. L’objectiu, segons explica el director, és que els participants arribin als 200km/h: «amb la torre ens situem entre les millors pistes de l’especialitat, ens converteix en la segona pista més ràpida del circuit mundial, només per darrere de Vars. La idea va sorgir l’any passat, quan els guanyadors ens van suggerir la possibilitat de pujar la muntanya, que és impossible. Però aquesta estructura, validada per la FIS, aconseguirà el mateix efecte».

La prova de Grandvalira és una de les cites claus de la temporada.


adarraga-origone

ADARRAGA AMB ORIGONE

La proposta ha estat molt ben rebuda pels esquiadors del circuit. Un d’ells és l’esquiador Ricardo Adarraga, que assegura que es tracta d’una idea genial: «una rampa no pot competir amb una muntanya real, però té l’al·licient d’augmentar la inclinació, afegir més acceleració a la sortida i també un plus de tensió psicològica. La vam provar fa uns dies i és una torre sòlida com una roca».

Més enllà de la torre, la prova de Grandvalira és una de les cites claus de la temporada d’una disciplina esportiva que compta amb poques estacions disposades a organitzar les proves a causa de les dificultats que comporta disposar d’un traçat impecable en el moment de la competició. Tampoc és un esport fàcil per als esquiadors, que sovint s’han de buscar la vida per aconseguir material de primera qualitat i que s’enfronten a les competicions sense poder entrenar en condicions similars al llarg de l’any. Ho explica Adarraga a La Fosbury: «Pràcticament mai hi ha pistes disponibles que et permetin esquiar a 180 km/h. Quan baixes a 120 km/h, es poden entrenar alguns aspectes, però difereix força del què et passa quan assoleixes velocitats molt més altes. Durant l’estiu mires de mantenir un bon estat de forma treballant la condició física, amb exercicis de força, btt i bicicleta de carretera, i a l’hivern, aprofites els dies previs a la competició per conèixer la pista i provar sensacions».

L’any passat Ricardo Adarraga va portar el rècord d’Espanya fins als 240,642km/h, una xifra bestial després de més d’una dècada competint. Assegura que quan el cos s’enfronta a velocitats tan altes les sensacions són increïbles («és com si volessis, és indescriptible»), però reconeix que no és senzill mantenir l’equilibri i evitar les caigudes: «quan baixes a tanta velocitat es generen problemes d’aerodinàmica: resistència a l’aire, remolins, petits corrents o ratxes de vent lateral que et poden desestabilitzar. Qualsevol petita irregularitat en el terreny la notes com un gran sotrac i et pot enlairar. I si enganxes un petit forat o una petita bola de gel te’n pots anar a terra al moment». Ens explica que al llarg de la seva carrera ha patit tres accidents a velocitats superiors als 180km/h: «és molt desagradable. Va rapidíssim. De cop, ja ets a terra. El primer impacte és brutal i després la fricció a tanta velocitat amb la neu et pot provocar cremades de segon grau. L’endemà, quan et lleves, et fa mal tot, tens mig cos morat, el cul negre i cremades diverses. Però sobrevius, i si et trobes prou bé, et vesteixes i tornes a competir».

Temeraris o no, els esquiadors de Quilòmetre llançat són plenament conscients dels riscos que assumeixen i intenten difondre una especialitat que queda soterrada davant l’esquí alpí o les proves al half pipe. Tot i que hi ha molta feina per fer, la passió per la velocitat es va enfortint i cada vegada hi ha més aficionats a aquesta disciplina. Als Pirineus, la prova és molt jove però també comença a fer-se un forat, tal com explica Nadal Antor: «A Grandvalira cada cop tenim més nois i noies joves interessats a practicar la velocitat. Comencen a tenir un bon nivell i ja compten amb una pista on entrenar amb regularitat… estic convençut que d’aquí a pocs anys en veurem els fruits».

Ricardo Adarraga: el perfil


«Sóc nascut a Barcelona, d’origen basc i suís, madrileny d’adopció i visc a Alemanya des de fa 30 anys». Amb aquests ingredients es presenta l’home que ha fet créixer el Quilòmetre llançat per sota dels Pirineus. Fill de l’atleta Juan Bautista Adarraga (va marcar el rècord d’Espanya als 800m, 1.500m i 400m tanques i va arribar a ser olímpic a Londres 1948), assegura que el seu pare va ser un dels primers esquiadors a Candanchú i a Navacerrada als anys 40. Va aprendre a esquiar amb només 3 anys, l’esport que es convertiria en la seva passió i també en la seva obsessió. Habitual del fora pista, el 2001 va descobrir el Quilòmetre llançat a Les Arcs (Alps): la pista olímpica estava oberta al públic i després de rebre quatre instruccions bàsiques va començar el descens vestit de «turista». A la tercera baixada ja havia assolit els 150km/h, una sensació que el va atrapar. 2 anys més tard, a instàncies d’un bon amic seu, va agafar la moto («feia un fred hivernal») i va tornar a Les Arcs per participar al Mundial Pro, amb esquís de Supergegant prestats. Allà va conèixer l’italià Simone Origone, el que anys més tard seria el plusmarquista mundial. Des d’aquella primera competició, el nom d’Adarraga va lligat al Quilòmetre llançat. A punt de fer 50 anys, té corda per estona.

Les categories


El Quilòmetre llançat compta amb dues especialitats diferents: l’Speed One i l’Speed Downhill (SDH). La primera, la categoria reina, és la que permet assolir velocitats superiors als 200 km/h, ja que compta amb tots els elements externs que utilitza gent com Ricardo Adarraga: esquís especials, casc, vestit de làtex i alerons. En canvi, a l’SDH, els participants estan obligats a competir amb el material habitual de l’esquí alpí, cosa que impedeix assolir velocitats tan altes però que dificulta la lluita de l’esportista contra el vent, l’aerodinàmica o les irregularitats del terreny.

Els millors


L’italià Simone Origone és el rècordman de la prova i ha superat en més d’una ocasió la barrera dels 250km/h. Sens dubte, el rival a batre i la referència per qualsevol persona que coneix per primer cop aquesta disciplina. El seu germà Ivan és un altre dels homes forts del Quilòmetre llançat, però en els darrers anys ja han aparegut competidors ferotges que han començat a discutir-los el reinat de la velocitat, com l’austríac Klaus Schrottshammer, vencedor de dues copes del món. En categoria femenina, el rècord del món l’ostenta la sueca Sanna Tidstrand, amb una marca de 242,59km/h assolida el 2006 a Les Arcs.

ELS REIS DE LA VELOCITAT
|  FOSBURY.CAT  |