TEMPORADA REGULAR

EL SOMNI DE LA MARJAN

MARJAN HALHOR

TEMPORADA REGULAR

EL SOMNI DE LA MARJAN

MARJAN KALHOR

MARJAN KALHOR

LA DECISIÓ D’AQUESTA JOVE IRANIANA LA VA PORTAR, EL 2010, A SER LA PRIMER DONA DEL PAÍS EN PARTICIPAR D’UNS JOCS OLÍMPICS D’HIVERN I CONVERTIR-SE AIXÍ EN UN SÍMBOL I EXEMPLE A SEGUIR.


“Per què una dona no pot competir als Jocs Olímpics?”, es preguntava Marjan Kalhor mentre veia per televisió els Jocs Olímpics d’Hivern de Torí 2006. Asseguda al menjador, es girava cap al seu germà, Rostam, un antic campió d’esquí, buscant una resposta. Des de la finestra de casa, a Karaj, enmig de les muntanyes d’Alborz, Iran, es veia la neu que cobria les muntanyes i on hi havia Dizin, una de les millors estacions d’esquí del país i on ella acostumava a practicar. I si resolia l’equació per si sola? Aquell dia, davant de la pantalla ho va veure clar: si el seu país permetia a una dona competir en els següents Jocs Olímpics, l’escollida seria ella.

La relació de la Marjan amb l’esquí, venia de lluny. Nascuda el 21 de juliol de 1986 l’empenta familiar la va dur a tocar la neu des dels 4 anys. Amb una progressió meteòrica, als onze ja va ser campiona nacional, als 16 es va endur la medalla de bronze a un esdeveniment a Turquia i als 18, just abans d’aquells JJOO, va guanyar la medalla d’or en eslàlom i de plata en l’eslàlom gegant en una competició al Líban. Tot plegat alçant-se sempre amb la primera o la segona posició en totes les curses en les queals participava en el seu país. La seva carrera era prometedora, per què no intentar el somni olímpic?

Per trobar una relació entre l’Iran i els Jocs Olímpics hem d’anar a èpoques relativament recents, i el paper de la dona sempre ha estat limitat. Als d’estiu la primera dona va ser Lita Fariman, que va competir en tir a Atlanta 1996. Des d’aleshores les dones iranianes han participat en rem, tir amb arc i taekwondo. Als d’hivern han enviat atletes des del 1956 en nou edicions diferents, però tots homes i tornant a casa sempre sense medalles. El paper de Marjan la feia una bona candidata, i els seus resultats a Suïssa a l’abril de 2008 van posar alerta la Federació Iraniana. La classificació era possible.

La sorpresa va ser quan la Federació la va nomenar abanderada de la delegació a la cerimònia d’obertura.


marjan-gespa

MARJAN KALKOR ENTRENANT A LA GESPA

Explica Marjan que l’èxit el deu al seu germà. Rostam, a part de ser excampió nacional, era el director tècnic de la Federació i el seu valedor. La motivava, li comprava material i li deixava entrenar com ella volia. I això, en un país on no hi ha molta gent que esquiï però on sí que hi ha bona neu, diuen els entesos que la qualitat de la neu de l’estació de Dizin no té res a envejar a la d’aquí, era clau per mirar d’aconseguir una nova campiona. Entrenar tot l’any a l’Iran no era fàcil, i per això, a l’estiu i amb unes temperatures de 40 graus, la gespa es convertia en la millor pista. Tot servia per arribar al somni.

El temps, però, jugava en contra seva, i el campionat del món de la Val d’Isère de 2009 era una oportunitat que no podia deixar escapar. Amb un bagatge internacional quasi nul, la visita a les pistes franceses seria la seva segona experiència internacional.

Quan no hi ha neu entrena sobre gespa a més de 40 graus.


Era un 12 de desembre i vista des lluny la Marjan no es diferenciava de cap de les seves rivals. Calia fixar-s’hi per adonar-se que, a sota del casc, un mocador tapava els seus cabells. Era un dels avantatges que tenia practicar un esport que ja de per si requereix un uniforme integral: evites les polèmiques religioses i et pots centrar a competir. Potser perquè així la processó només anava per dins seu i no tenia els focus a sobre, la baixada de l’eslàlom gegant va ser bona. Bé, bona no, perfecta. No va guanyar medalla però va quedar 60a. En altres esports això seria un fracàs, però amb el complex sistema de la Federació Internacional només volia dir una cosa: sumava els punts que li faltaven i tenia plaça per a les olimpíades de Vancouver 2010.

Relaxada, amb la sensació de feina feta, la baixada de l’eslàlom no va anar com volia i va ser desqualificada. Plena de confiança, però, durant el següent any els bons resultats també la van acompanyar i va assolir el segon objectiu, tenir un lloc per l’eslàlom. Arribats a aquest punt, el que havia de ser l’impediment principal, cap dona no havia representat mai a l’Iran en uns Jocs Olímpics d’hivern, es va tornar una anècdota. Sense fer cas de certs clergues que veien obscens els moviments que les atletes fan sobre els esquís, el govern i la federació li van donar suport absolut. Canadà era més a la vora.

Acabava un 2009 que havia resultat màgic per a ella i s’apropava un 2010 que havia de ser increïble. I per si no fos poc anar als Jocs, una trucada la va acabar de descol·locar. Havia estat designada portadora de la bandera durant la cerimònia, un honor reservat a uns pocs. Ella ho tenia clar: seria una oportunitat perquè tothom pogués veure que una dona pot portar una bandera. Completament vestida de negre, amb només la cara i les mans a la vista, el 12 de febrer de 2010 va saltar a la pista del BC Place on es feia la inauguració de les Olimpíades. Darrere seu tres homes: Porya Saveh Shemshaki (eslàlom i gegant), Hossein Saveh Shemshaki (eslàlom i gegant) i Seyed Seyd (15 km lliure) amb tres entrenadors. Marjan Kalhor entrava a la història.

Podríem continuar explicant el dia en què va entrar en competició, però el destí reservava encara un ensurt per a la jove esquiadora. El dimarts vint de febrer, tot just dos dies abans del seu debut, la sessió d’entrenament dels diferents atletes es va haver d’aturar. Marjan havia caigut. Les corredisses, la visita a l’hospital semblaven anunciar el pitjor, però, per sort, l’escàner fet no va destapar cap lesió greu. El debut estava a punt.

Quan el teu objectiu és anar als Jocs, el resultat és el de menys. I això pensava ella. En el cas d’un campió es detallarien temps i posicions, però que ella quedés última en les quatre curses en les quals va participar no deixa de ser allò esperat. Va arribar a més de 20 segons de la primera classificada en una especialitat i a més de 35 en l’altra, però per a ser justos va poder dir que havia acabat, cosa que moltes altres, com la campiona del món Lindsey Vonn, no van aconseguir.

La tornada de la competició no va ser fàcil. A un país on els esportistes no reben finançament estatal, la caiguda d’una bombolla així acostuma a ser forta. En el cas de Marjan, a més a més, les despeses van ser dobles. Les despeses després de la caiguda que va patir les va haver de pagar de la seva butxaca i, com en la pitjor de les relliscades que un esquiador pot tenir a la pista, va anar arrossegant lesió amb lesió i així reduint les seves aparicions internacionals. Va ser això el que li va impedir ser als Jocs de Sotxi del passat 2014. Avui està fent un doctorat en fisiologia de l’esport i el seu objectiu és ser professora universitària. Alhora aprofita la seva fama amb aparicions a programes de la televisió iraniana, el darrer estrenat aquest mateix desembre.

Arribi on arribi, però, la iraniana està contenta. Ha assolit el seu objectiu, participar, i ara afronta el següent: encoratjar a altres dones iranianes. Vol fer-los veure que no tenen cap limitació i que, fins i tot amb hijab, poden fer el que vulguin si s’ho proposen. L’interès en l’esquí, diu, està augmentant ràpidament, i el fet de ser un model a seguir l’enorgulleix.

Malgrat quedar última, està orgullosa de
ser un exemple per a les dones iranianes


Desfilada de la delegació iraniana a la cerimònia d’inauguració de Vancouver 2010, amb Marja Kalhor d’abanderada

EL SOMNI DE LA MARJAN |  FOSBURY.CAT  |