L’ENTREVISTA – SKELETON

ANDER MIRAMBELL

“A Catalunya ens encanten els esports de velocitat”

L’ESPORT

ANDER MIRAMBELL

“A Catalunya ens encanten els esports de velocitat”


L’ANDER MIRAMBELL HA FET MOLTÍSSIMA FEINA EN ELS DARRERS ANYS PER DONAR A CONÈIXER LA SEVA DISCIPLINA, L’SKELETON. L’EXPLICA AMB DEVOCIÓ, L’ENTRENA COM POT I LA PRACTICA ENTRE ELS MILLORS DEL MÓN. HA PARTICIPAT A DOS JOCS OLÍMPICS (VANCOUVER’10, SOTXI’14) I HA ACONSEGUIT QUE CADA COP MÉS GENT ESTIGUI PENDENT DE LA PANTALLA PER SEGUIR UN ESPORT DESCONEGUT I ARRISCAT.


Aquesta temporada els resultats no l’estan acompanyant i fa poques setmanes va patir un fort accident, per sort, sense conseqüències. Entre competició i competició ens fa un lloc a l’agenda per atendre la nostra trucada i l’enganxem a punt d’afrontar els darrers entrenaments de Saint Moritz, a l’equador de la temporada. Parlem amb l’Ander, el desminoritzador de l’Skeleton a Catalunya.

Bona tarda Ander! Déu n’hi do aquest inici de temporada: màxima intensitat, però també massa accidentat…
Sí, tens raó. Dels anys que porto, està essent el més complicat, no hem pogut gaudir de les carreres. A Calgary la competició era tranquil·la, però tot i així el dia abans vam decidir canviar la forma d’agafar el trineu, un petit invent per complicar-nos les coses. A Altenberg vam sortir de la guia per culpa del temps, la primera baixada es va cancel·lar i vam haver de jugar-nos-ho tot al segon descens, ja amb millors condicions. I a la cursa següent, a Königssee, vaig patir un accident força espectacular, però afortunadament no va ser res.

LA CAIGUDA D’ALTENBERG 2015

Òbviament, després de tot això, encara no has pogut tastar el top 20…
Ara per ara és una temporada en què els resultats no són els que volem ni tampoc som a prop d’on voldríem ser. Hem de continuar treballant i esperar que la dinàmica es converteixi en positiva en algun moment.

Han coincidit diversos factors en contra, però la sensació és que podries ser força més amunt…
Sí! Per exemple, la setmana passada vaig fer la millor setmana d’entrenaments que he tingut mai a la copa del món. Vaig fer dues baixades dins el top 20, amb bons registres i vam marcar una de les millors velocitats puntes en un circuit on havia tingut problemes a principis de temporada. Sortíem antepenúltims i queia aiguaneu, però ho teníem tot de cara, amb el trineu i els reglatges funcionant a la perfecció i remuntant amb opcions clares de colar-nos entre els millors fins que vam tenir l’accident. La feina que no es veu és difícil que arribi a la gent que ens segueix, però és molt positiva. També estic fent les millors sortides de la meva carrera i els tests físics són molt bons. Òbviament, si això no ho transmets amb bons resultats, és complicat convèncer a la gent que estàs bé. Tota la feina ha de sortir a les carreres, que és el que realment és important.

“M’il·lusiona saber que l’Skeleton es continuarà practicant a Catalunya el dia que jo plegui”


ANDER MIRAMBELL

Al circuit de la copa del món es nota que aquest és un any post-olímpic?
Potser apel que fa a material sí, la gent fa més provatures, més innovacions. Però si mires el ritme de competicions, queda clar que tot continua igual. Recordo l’any post-Vancouver i va ser totalment diferent, sí que es notava un cert relaxament. Però ara ha entrat gent jove amb molta força i els pilots veterans mantenen un nivell molt alt. Perquè te’n facis una idea: aquesta setmana he aconseguit la meva millor marca en el circuit de Saint Moritz i no ha servit per entrar ni tan sols al Top 20. Hi ha una evolució de material, de pilotatge, de sortides, i fins i tot de ganes, que no vam viure el 2011. M’atreveixo a dir que, de moment, està sent un any més exigent fins i tot que l’olímpic. Però estem tot just a l’equador de la temporada, veurem si tothom és capaç d’aguantar aquest ritme fins al campionat del món.

Quina importància té el material en l’Skeleton? La tecnologia és decisiva?
Malauradament ho és cada cop més. Equips com la Gran Bretanya estan treballant amb McLaren i tenen un pressupost per temporada de més d’un milió d’euros dedicat exclusivament a l’Skeleton. A més, van diversos cops cada any al túnel del vent i fora de temporada fan servir sensors per analitzar vibracions i la força G. És molt difícil competir amb gent tan preparada!

Les diferències són notòries..
Home, nosaltres tenim un constructor que va fer el trineu i segons les sensacions que tinc durant el pilotatge podem modificar algun cargol, canviar els reglatges i sobretot estar pendents de què fan la resta de pilots per mirar de copiar-ho. És la manera de no despenjar-nos, de seguir el ritme de competició. Tot i això, als circuits que tenen una velocitat punta molt alta, la diferència es nota. Hem de ser realistes, és el mateix que passa al futbol: hi ha equips que tenen un pressupost per anar a jugar la champions i guanyar la lliga i n’hi ha d’altres que estan a mitja taula amb ganes d’arribar a Europa algun dia. Nosaltres estem a mitja taula, amb risc de descendir, però també amb opcions de lluitar per Europa.

Amb això dels cargols em fas pensar amb el Dakar, on hi ha pilots top i motos de primer nivell, i altres pilots que simultàniament exerceixen de tècnics per poder continuar endavant…
Sí, és exactament això! La gran diferència és que l’Skeleton és un esport olímpic amb una exigència màxima, hi ha tres divisions i arribar a la copa del món no és fàcil, tampoc mantenir-s’hi. Necessites un cert nivell i mirar d’aprofitar les carreres en què els grans cometin errors de tecnologia, reglatge o pilotatge: s’ha de saber esperar el teu moment. Podríem dir que és una carrera que requereix un nivell de resistència i de preparació mental elevat, com al Dakar, però no pots prendre’t el luxe de perdre la categoria, perquè recuperar-la podria ser pràcticament impossible.

bg-andermirambell

“Tot i que els resultats no m’estan acompanyant, estic en el millor moment de la meva carrera”


ANDER MIRAMBELL

Què tenen els grans dominadors d’Skeleton que tu encara no has assolit?
Uf, en primer lloc, la sortida, són molt més ràpids que jo. Nosaltres any rere any l’anem millorant, aquesta temporada hem assolit marca a diversos circuits, però ells van un pas per davant. Pel que fa a pilotatge es nota l’experiència, es veu en moments determinats on són una mica més freds; als llocs on es pot assolir més velocitat tenen la capacitat d’aprofitar-la al màxim i treure aquelles dècimes que són decisives al final. I compten amb un material excel·lent. En els pròxims 2-3 anys hem de ser molt més contundents en això, no per aspirar al nivell de McLaren, però sí que les tres o quatre coses que fem han de ser bones i constants.

Què falla ara?
Ens costa molt canviar d’un circuit a un altre o escollir el tipus de reglatge. Jo crec que són mancances que hem d’anar eliminant per poder treure molt més rendiment al pilotatge i més suc al trineu. No és fàcil assimilar la pèrdua d’un o dos dies d’entrenament amb els reglatges o amb les ganivetes perquè no tenim prou experiència per treure rendiment al trineu des del primer dia. Als grans això no els passa, perquè tenen tècnics i més material: tot és més fàcil per a ells.

Com entrenes al llarg de l’any per millorar la sortida?
La sortida és clau: marca entre un 25 i un 30% del resultat final, segons el circuit. Nosaltres vam adaptar un trineu de gel, li vam treure les ganivetes i li vam enganxar les rodes d’un patí en línia. Vam desmuntar les quatre rodes i les vam clavar al trineu: amb això treballo la tècnica de sortida sobre el tartà. Amb el meu entrenador (el mataroní Bernat Buscà) faig treball específic de força i potència, perquè en els primers 2-3 recolzaments has de ser prou fort per accelerar el teu cos i alhora empènyer el trineu. Has de ser molt explosiu en els primers 5-10 metres. A la pràctica, treballem com si fos un velocista de 60 metres llisos. Però falten recursos.

Què es pot fer que sigui factible per millorar les condicions d’entrenament?
Hem de batallar per aconseguir algun dia una pista de sortides a Catalunya. Si és possible, al CAR de Sant Cugat. Aquesta pista (un trineu amb rodes sobre una via de tren en baixada i que acaba amb un pendent ascendent per poder frenar) és una instal·lació assequible, no és allò que diguis: «ostres, val molts diners!». Aquest seria el primer pas per poder entrenar en condicions.

La sortida és importantíssima, però les velocitats fortes arriben després, en ple descens. És un esport perillós?
Sí, és força perillós. Has de pensar que quan agafes una velocitat de 110-130 km/h qualsevol error fa mal. És veritat que hi ha més seguretat que abans, on hi havia moltes més commocions i la gent es trencava molt més la clavícula. Actualment els circuits estan més ben adaptats i no patim tant, però a aquestes velocitats sempre hi ha risc. Els accidents dels anys 90 eren espectaculars, però ara que els circuits són més ràpids estan obligats a fer-los més segurs, no poden tancar tant les corbes perquè imagina’t que pot passar si entres més ràpid a una corba especialment complicada: els accidents podrien ser molt greus. Toquem fusta perquè no hi hagi cap accident mortal!

Tens por durant la competició? Penses què et pot passar si comets un petit error?

No, realment no. Tinc, diguem-ne, un protocol de pensaments: en els primers metres em capfico en empènyer com un animal, en moure el trineu el més ràpid possible. Un cop hi pujo, miro de no moure’m. Cada cop que ve un revolt penso en aquell revolt. Si cometo un error, intento no pensar-hi i concentrar-me en la següent corba per corregir el que he fet malament i evitar un accident. A vegades, quan arribo a la línia de meta he de fer un esforç per recordar on m’he equivocat (bé, si és un error gran, el recordo perfectament, t’ho asseguro!). Puntualment, en circuits com el de Saint Moritz, quan vas per sobre els 130km/h, notes l’aire fred a -15º i tens una recta de 50-100 metres, notes una sensació de velocitat increïble, és una passada, impressiona molt!

L’Skeleton és un esport molt espectacular que aquí és força desconegut i on tothom l’associa a la teva figura. Hi ha altres països on l’afició és més forta…
Sí, el contrast és important. Hi ha països on l’Skeleton es retransmet a la televisió i d’altres on s’organitzen baixades per a turistes als circuits d’Skeleton. A Altenberg van venir més de 1.000 nens i nenes a veure la prova i agraeixes un caliu que a casa no tenim perquè no tenim cultura d’esports de gel. Les sensacions són molt diferents, per exemple, quan ets a Saint Moritz, que és on va néixer i és màgic, especial. Tampoc parlem de grans masses de gent, eh? Però sí que perceps que el respecte de qualsevol persona que coneix l’Skeleton és molt més gran que el que reben altres esports. Et diuen: «ostres, practiques skleleton? Quin valor que tens!». És bonic.

Aquí no tenim cultura ni tradició associada als esports de gel, però tampoc tenim instal·lacions que puguin revertir aquesta dinàmica…
El fet de tenir instal·lacions afavoriria que per als jocs Olímpics de 2026 s’imposés el projecte Barcelona-Pirineus. Si hi podem optar amb una candidatura sostenible a nivell econòmic i una candidatura que la gent de Catalunya realment la vulgui, possiblement podrem tenir un circuit a casa nostra. Si no es compleixen aquests factors, és impossible tenir un circuit a casa nostra. I ja no és que no es pugui amortitzar (a llarg termini es podria fer amb diferents projectes), és que realment una instal·lació feta sense solta ni volta jo no l’acceptaria: prefereixo que s’inverteixi en educació o en hospitals que no pas en una instal·lació esportiva difícilment rendible. Per tant, essent realistes, el futur implica tenir millors comunicacions i contacte amb altres països com Àustria o aprendre del projecte d’Anglaterra, que sense tenir circuit acumulen diferents jocs olímpics amb medalles d’or. Crec que és viable obtenir resultats i consolidar una certa tradició encara que no aconseguim un circuit.

Ander Mirambell Lake Placidander-mirambell

“Seria molt injust que no pogués tornar a la gent de l’esport tot el que l’esport m’ha donat a mi. És moltíssim”


ANDER MIRAMBELL

T’hem escoltat i llegit mil vegades explicar-ho, però no ens en podem estar. Com és que després de practicar futbol d’alt nivell i atletisme vas convertir-te en pilot professional d’Skeleton?
Els inicis van ser un repte personal: la possibilitat de conèixer un esport nou, d’anar a uns jocs olímpics… circumstàncies de la vida, amb el meu company decatleta Alberto Castillo vam conèixer un entrenador de marxa que vivia a Calella (Raffaello Ducceschi) que tenia un familiar que feia Bobsleigh i ens va animar a provar-lo: era l’esport rei dels esports de gel i em feia il·lusió. Però vam comprovar que la federació catalana no tenia recursos i que estàvem sols i en lloc de desanimar-nos vam decidir provar un esport més assequible. Així és com vam anar a parar a l’escola de pilots d’Skeleton el 2005. Allà vam fer un dels millors tests físics i a l’hora de baixar no se’ns va donar pas malament i vam decidir continuar endavant. Afortunadament, més endavant vaig complir el somni d’anar a uns jocs olímpics i d’entrar a la copa del món, entre els 30 millors. Ara hi estic enganxat, és molt difícil deixar-ho, perquè competir cada any amb els millors del món, tenir la sensació de velocitat i les ganes d’intentar millorar i de pujar més amunt… no té preu!

No tot devia ser tan senzill. Als teus pares, el primer cop que et senten parlar de l’Skeleton, es devien endur una bona sorpresa…
És cert, al principi els va costar. Clar, imagina’t el teu fill dient-te: «marxo a fer skeleton». No ho entenien. Al cap de 3 setmanes els vaig trucar per demanar-los ajuda: «veniu-me a buscar, que m’he trencat el dit i m’han d’operar. M’han de fer una obra com la Sagrada Família per reconstruir-lo». I just després, dir-li a la mare: «et puc demanar un favor més? Porta’m una pizza, que vull menjar a l’hospital i després acompanya’m a la pista, que et vull ensenyar la competició». Ma mare ho va veure i segur que devia pensar: «aquest nen no està bé». Però eren allà, donant-me suport…

Paciència de sant…
Sí, sí, i tant! També el meu pare i els meus germans, que sempre hi han sigut. Els dec molt: el fet de compartir els bons i mals moments amb la teva gent multiplica el valor de les coses.

Fa un any vas publicar el llibre «rompiendo el hielo» sobre la teva experiència amb aquest esport. Amb el títol ja ho deixes clar: tu has estat un pioner!
Molta gent m’ho diu! Jo crec que encara em queden uns quants anys per acabar la carrera esportiva i mirar-m’ho des de fora. He hagut d’obrir molts camins i trucar moltes portes i hi ha hagut moments de plors, moments durs i de pensar que potser no hi havia sortida, però hem trobat el camí per continuar creixent. El que em fa més il·lusió és que hi hagi gent darrere, com la Maria Montejano, o dos nois més joves, l’Oscar Sánchez i el Sergi Bellver, que competeixen a la Copa d’Europa d’Igls, per exemple. Sens dubte veure que hi ha relleu és el que més m’il·lusiona. M’adono que el dia que ho deixi, l’esport de gel i concretament l’Skeleton continuaran fent camí aquí. Això és fantàstic!

Des que vas començar a fer els primers passos en l’Skeleton fins el dia d’avui, què ha canviat?
He passat d’estar sol a tenir gent darrera: això és molt important. Ara la federació hi aposta i les institucions comencen a conèixer l’Skeleton: era impensable fa una dècada. En l’àmbit esportiu, la tecnologia ha agafat molt pes, el pilot ara ja no és tan important com en els meus inicis. I a títol individual, el canvi de percepció sobre les competicions: al principi era aquella persona que arribava a la línia de meta i ja estava content. Ara si arribo al final de la baixada i no estic al top 20 em pregunto què he fet malament.

Abans comentàvem l’afició d’Alemanya o d’Àustria. Aquí l’afició a l’Skeleton es va fent un petit espai entre els amants de l’esport…
Mira, l’altre dia estava al Munich MerCat, a Igualada, i un nano de 8 anys que s’havia llegit el llibre m’explicava que havia plorat i que li havia semblat greu que un dels meus millors amics s’hagués mort. No ho entenia. Vas veient com la gent s’enganxa, també a través de les xarxes socials, que és un luxe perquè et permeten interactuar amb molta facilitat. Hi ha gent que ni tan sols coneix l’Skeleton i que al cap d’un any de seguir-te ja en són pràcticament entrenadors! Et pregunten: «per què fas servir aquestes ganivetes? Per què en aquell revolt has perdut unes dècimes?» i realment aquesta persona només fa un any que coneix l’esport, és brutal! A Catalunya tenim una cosa molt bona, i és que ens encanten els esports de velocitat. Esports com el Bobsleigh o l’Skeleton tenen molt recorregut si els sabem vendre i explicar a la gent.

mirambell-10
mirambell-3
mirambell-7
mirambell-9
mirambell-8
mirambell-5
mirambell-6
mirambell-4

De fet, un dels teus esforços constants és explicar-te, també més enllà de l’esport a les xarxes socials o al llibre que has escrit. Fins i tot has participat en una manifestació encara que eres conscient que la teva presència no agradaria a tothom. Quan opines, quan deixes anar un missatge, tens la sensació que els aficionats ho entenen, algú et diu: “això calia?”
Més que explicar-me, a mi m’agrada compartir, és una de les coses més boniques d’aquesta vida. A casa sempre m’han dit: «on dinen dos, dinen tres» i sempre hi ha un plat de macarrons a punt per a aquell que ho necessiti. I aquesta filosofia que he mamat des de petit l’he intentada transmetre al llarg de la meva vida, no només en l’àmbit esportiu. Hi ha gent que és crítica perquè competeixo per Espanya i sóc català, hi ha gent que no entén perquè sóc de l’espanyol, gent que em critica perquè parlo castellà i català… jo ho respecto tot! Vivim en un món democràtic i m’agrada parlar, discutir, comentar i entendre les opinions de tothom. Si es parteix del respecte, jo estic encantat de compartir-ho tot: aquesta és la meva filosofia.

El Kilian Jornet ens deia fa un parell de mesos que ell sempre ha dit el què ha volgut, però reconeixia que havia comptat amb patrocinadors que sempre l’havien entès i respectat. Els esportistes que depeneu de patrocinadors, us heu de pensar dues vegades el fet de dir certes coses o mullar-vos a favor d’algunes causes?
Hi ha patrocinadors més exigents i d’altres més purs, més de cor. Amb els primers saps que si dius alguna cosa fora de lloc, és probable que t’abandonin. Els segons, si ets educat i correcte, els tindràs sempre al teu costat. Per a mi els espònsors són com una família que t’accepta. Si parléssim de grans contractes, ja no parlaríem d’espònsors. L’altre dia llegia un article que deia que gent com el Messi o el Cristiano Ronaldo han de tenir una imatge blanca, pura, perquè tothom s’hi senti reconegut. En el nostre cas, encara que sigui un esport minoritari, intentes ser el més correcte amb tothom sense deixar de ser tu mateix. Algunes vegades ho hem parlat amb la Maria Montejano: no pots renunciar a ser qui ets, ni a la teva forma de vida ni a la teva forma d’entendre-la. Si renuncies a això, has fracassat, encara que guanyis la medalla d’or.

Fora de la competició t’has de guanyar la vida i has trobat una sortida professional a la LFP, la lliga de futbol espanyola, amb projecte d’atenció als esportistes d’elit…
És un projecte molt interessant. Jo era un dels primers que quan practicava atletisme em queixava dels que jugaven a futbol i tiraven la pilota a la pista i que ens obligaven a parar de fer les sèries per recollir la pilota: que el futbol es mengés tots els altres esports era nefast! Quan vaig presentar-lo a la LFP vaig poder explicar-los que el futbol hauria d’ajudar els altres esports, amb la mateixa funció que pot tenir un germà gran amb un germà petit. L’any passat vaig tenir la sort de poder ajudar la selecció espanyola de waterpolo a Xangai i a la Carolina Marín, a qui li vam oferir 3 setmanes d’entrenament a Tailàndia abans que guanyés el campionat del món. Els oferim aquells recursos que no tenen per culpa de la crisi i és el futbol qui els ajuda amb els diners que no arriben per part de les federacions esportives o del CSD. A mi m’hauria agradat que quan començava algú del món del futbol hagués vingut, m’hagués donat la mà i m’hagués dit: «què necessites, a quines competicions vols anar, què et fa falta?» Poder complir aquesta figura amb altres companys del món de l’esport és un somni, em fa molta il·lusió!

També estàs lligat al projecte de La Bruixa d’Or Manresa de bàsquet… el dia que hagis de començar a pensar en la retirada difícilment et veurem allunyat de l’esport!
El món de l’esport m’ha donat l’oportunitat de viure una micro-vida dins la meva vida personal. Quan deixi l’Skeleton hauré tingut la sort de viure tot allò que viu una persona que no està en el món de l’esport. És a dir, creix, és adolescent, evoluciona, madura, madura una miqueta més, es fa gran i s’acaba morint. Tot això ens passa en el món de l’esport en un cicle de 10-12 anys i m’agradaria poder transmetre-ho d’aquí a uns anys com a entrenador, preparador físic o a la lliga ajudant altres esportistes. Sempre dic que seria molt injust que en el dia de demà jo no pogués tornar tot el que m’ha donat l’esport (que és moltíssim!) a la gent de l’esport.

Per acabar, quin és el moment fosbury de l’Ander Mirambell?
Buf! Creuar la línia de meta en els jocs olímpics (els de Vancouver o els de Sotxi) i compartir-ho amb la meva família. La meva família ho va viure tot, la visita al quiròfan, els moments més durs, de soledat, i també va veure com m’havia de pagar jo la carrera, la meva aposta. Que fossin allà amb mi veient com creuava la línia de meta, compartint aquell moment màgic, no té preu.

“Si renuncies a ser qui ets has fracassat, encara que guanyis la medalla d’or”


ANDER MIRAMBELL

CLASSIFICACIÓ PER ALS JOCS DE SOTXI’14

ANDER MIRAMBELL: “A CATALUNYA ENS ENCANTEN ELS ESPORTS DE VELOCITAT”
|  FOSBURY.CAT  |